SOSTRES RESPON

Amb tants antiSostres de vacances, transcric perquè no es perdi a la pila de diaris que van directes al contenidor el seu article a l'Avui d'avui, titulat "Valentí Puig (5)" i escrit dos dies després que un de la Colla li fes un bon massatge a veure si volia anar amb ells a esclafar límits. En qualsevol cas, no es podrà dir que en Salvador vagi curt de criteri literari, ni de vehemència...

"També hi ha poetes amb somriure de conill, / agrimensors de la vida que apamen les valves de l'orgasme, / col·leccionen cromos del falcó maltès i pengen al sol la roba bruta dels altres". (Somriure de conill, Molta més tardor.) El penúltim llibre que em queda el regalo a l'escriptor Hèctor Bofill, un dels autoproclamats imparables, com el Sebastià Alzamora que dilluns era sotmès al rigor de l'Enric Vila a l'entrevista de la contraportada. Com a producte, aquesta operació em sembla brillant, un èxit de Proa. Una colla de joves -si interpretem amb generositat el sentit de la paraula- s'organitzen i pacten un nom i un posat estètic. Es fan un manifest ampul·lós, grandiloqüent, provocador, i au, a vendre. Però per si de cas algun dia l'Hèctor Bofill es vol dedicar a fer bona poesia a més de dedicar-se a vendre productes, aquí li envio el nou llibre de Valentí Puig perquè sàpiga què és un poema i què és un poeta. Perquè si bé com a marca els imparables poden tenir la seva gràcia, literàriament no passen de brometa, amb la tímida excepció de Sebastià Alzamora, que de tant en tant dóna mostres de certa inspiració. El manifest que s'han fet els converteix en encara més patètics, puix que semblen els únics que no s'adonen de llur manca absoluta de talent: i darrere de tanta proclama, el desert, ni un sol poema que pugui aprofitar-se. Els he llegit a tots: i els asseguro que els imparables són algun vers de l'Alzamora i res més. Benvinguda sigui la revolució sempre que ens dugui un món millor, i benvinguts els nous sempre que superin els qui volen substituir i siguin alguna cosa més que poetes de fira que dissimulen llur pròpia incompetència amb ràbia contra el món i sarcasme de meuca ressentida que voldria -i no pot, oh la gran perra- passar per comtessa.