Cada nominació és una alegria, però aquesta una mica més, perquè és compartida amb Mireia Calafell, Emily Dickinson, Nicolau Dols, Vicent Andrés Estellés, Joan Maragall, Sònia Moll, M. Antònia Salvà, Joan Salvat-Papasseit, Sèneca, Adam Zagajewski...
L'IBBYcat, el Consell Català de literatura infantil i juvenil (LIJ), ha triat Joia és el meu nom. Poemes d'alegria com un dels millors llibres per a joves de 2025.
MÉS
Les altres antologies de la sèrie (aquesta és la quarta).
[F l u x d'estiu, #2. Deu anys de versions]
Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral" (trad. de Xavier Farré)
El poema (dit per Zagajewski dilluns al vespre al CCCB) acaba amb una llarga interrogació amb derivades als pintors holandesos del títol: què passarà quan ja haguem pelat la poma i els colors es refredin? I, sobretot, què és la foscor? No ho sap qui parla, i segurament tampoc no ho sabien els destinataris retòrics de la pregunta. Ni nosaltres, és clar, però en aquest cas gràcies al poema podem comptar si més no que hi haurà paraules.
MÉS
"Adam Zagajewski: 'La memòria és insuficient per a parlar de l'infinit'" (VilaWeb, 13-IX-16)
Esborreu el que tinguéssiu a l'agenda per a la segona part de la tarda d'avui: Adam Zagajewski serà al CCCB, acompanyat de Narcís Comadira, Pepa López, Biel Mesquida i Sebastià Perelló per llegir les versions catalanes dels seus textos.
L'acte, promogut pel PEN Català, forma part del programa "Habitació 2016", promogut a Mallorca per Mesquida i Perelló. I Zagajewski és... bé, un dels grans.
MÉS
Plaquette amb la conferència de Zagajewski "El centre no resisteix" (en català, castellà, anglès i francès). Hi diu, per exemple: "Jaume Vallcorba em va fer veure ahir a la nit, en el sostre del vestíbul del Liceu de Barcelona acabat de restaurar, una frase que deia: «L’art n’a pas de patrie». Això és molt cert en el cas de la música. Peròl’art d’escriure té més patrie, més ojczyzna, que la música. Aspira a la universalitat i, tanmateix, sempre canta la seva cançó en una llengua concreta que per a cadascun de nosaltres, practicants de la literatura, ha conservat el gust de la infància, el gust de les mores, de les ortigues i les pomes, i l’amargor de la nostra individualitat sempre difícil, la nostra singularitat... la nostra pàtria suprema."
Un cop, en juny, al vespre,
en tornar d'una llarga excursió
i tenint encara fresca en la memòria
l'olor dels arbres en flor de França,
els camps grocs i els plàtans verds
que corrien ràpid davant del cotxe,
sèiem a la vorada als peus de la catedral
i parlàvem a mitja veu de la catàstrofe,
del que vindria, de l'amenaça inevitable,
i algú va dir, això és el millor
que podem fer ara:
parlar de la foscor en aquesta ombra tan clara.
Adam Zagajewski, "U stóp katedry" (del llibre Antenes)
Versió de Xavier Farré
MÉS
Xavier Farré, "Adam Zagajewski. Recuperar territoris" (Núvol, 13-X-14)
Més Zagajewski al F l u x
L'altre dia vaig rebotre a la paret un seu article en què malparla d'un mestre per escombrar cap a casa la pols d'una era que ni ens va ni ens ve, i poc després me'n va fer pena la gasiveria i les mentidetes vestides de saviesa numerada d'un altre sobre Ferrater. Avui el seu nom torna a sortir a la conversa i miro de tirar cap a una altra banda perquè som al maig de molt de temps després i el cafè és bo i als carrers plens de gent hi balla una llum dolça i metàl·lica que la poesia és capaç de descriure, no pas el fet divers. A casa, al vespre, obro el llibre d'un bon poeta viu, i hi llegeixo, traduït per Xavier Farré:
MAYO, JARDÍN BOTÁNICO
En mayo en el jardín botánico
de día y de noche
sigue una actividad febril,
todas las plantas, los enormes
árboles y el pequeño helecho
se apresuran y se ponen
sus mejores vestidos,
como si estuvieran a punto
de hacer el examen de madurez.
Adam Zagajewski, Mano invisible (Acantilado, 2012)
"Antologia", d'Adam Zagajewski, traduït per Xavier Farré.
F l u x, 11 de setembre de 2004
Aquest vespre si sou o fóssiu a Nova York no hi ha excusa per perdre's la taula rodona sobre "La prosa d'un poeta: la visió poètica de Zbigniew Herbert," amb Edward Hirsch, Charles Simic, Alissa Valles i Adam Zagajewski. La convocatòria és a la seu nova de Poets House, a la part baixa de Manhattan, a prop de Battery Park.
Si no hi sou o no ho teniu fàcil per saltar-vos l'oceà, apunteu-vos que a Barcelona la setmana vinent presentem el llibre que recull la poesia completa d'un altre poeta amb molta prosa al darrera, Fernando Beltrán (creador de l'Aula de las Metáforas). El llibre es diu Donde nadie me llama i l'acaba de publicar Hiperión. L'acte serà dimecres dia 30 a les set del vespre a La Central del Raval, i tot i que els glossadors no tinguem l'anomenada dels d'avui a la Nova Amsterdam, l'entusiasme que hi posarem els Jordi Llavina, Ana María Moix, Carles Torner, Jordi Virallonga, Esther Zarraluki i un servidor serà com a mínim equivalent.
Si no fos que avui al vespre compto ser a Manresa al costat d'Enric Faura (director d'Edi.cat) i d'Antoni Daura (president del Gremi de Llibreters) parlant, per invitació de la UOC i d'Òmnium, sobre "El futur de l'edició de llibres digitals", em tindríeu a les set a La Central del carrer Mallorca escoltant Adam Zagajewski, premi Europea di Poesia 2010, de qui Acantilado presenta el recull d'articles Solidaridad y soledad: "En aquesta obra, la meva recerca va adoptar la forma d'una apologia d'alguna cosa que vaig definir a la manera antiga com vida espiritual, individualitat, solitud i poesia".
Amb la maleta oberta, a punt de marxa cap a una ciutat llunyana i estranya que ja ho és una mica menys (en alguna banda he escrit que el que m'agrada no és anar als llocs, és tornar-hi), m'alegra descobrir que Martín López-Vega ha reprès el seu bloc/antologia de traduccions de la millor poesia universal, ara sota el títol de Tsurezuregusa (títol d'una joia de la literatura japonesa del s. XIV). Apunteu-vos aquesta adreça. I, a punt de sortir corrents, em permeto pispar-li (corb també, de vegades) una joia ecfràstica per oferir-vos-la abans de perdre'm enmig del tumult del trànsit...
HABLANDO DE PINTURA
A menudo nos fijamos sólo en un par de detalles:
un racimo de uvas del siglo XVII
frescas y brillantes todavía,
quizás una horquilla de marfil,
o la madera de una cruz y unas gotas de sangre
y un enorme sufrimiento ya consumido.
El parqué brillante cruje.
Estamos en una ciudad extraña,
casi siempre en una ciudad extraña.
Un vigilante de pie bosteza.
Una rama de fresno se balancea tras la ventana.
Así nos absorbe la descripción de pinturas estáticas.
Los eruditos le consagran tomos enormes.
Pero estamos vivos,
llenos de pensamientos y recuerdos,
amor, remordimientos a veces,
y en ocasiones nos invade un cierto orgullo
si el futuro grita en nosotros
y su tumulto nos vuelve humanos.
Adam Zagajewski
POSTDATA ADVERSATIVA. Rellegeixo el que escrit abans en aquesta entrada al costat d'algunes perles antireflexives de les darreres hores i em fa por que tot plegat no soni massa boniquet i, doncs, inerme. Que quedi constància, ni que sigui en postdata, que la reflexió possible proposada també té les seves antítesis, potser poc importants però punyents i molestes com mosques borineres: una (aneu al 29 d'octubre, 3r. paràgraf: impagable), dues (punxeu al vídeo), tres, tantes com poemes serens i il·luminadors vulguem citar.
(...)
Cadascú reflexiona com li ve més de gust, o potser com pot. A mi m'agrada reservar-me una hora llarga, o una mica més i tot, apagar el mòbil, deixar a terra tot el que s'acumula a sobre del sofà, al racó de l'estudi, i seure-hi a repassar sense buscar res en concret algun almanac de saviesa i distància i paraules ben dites (per compensar). Avui tinc a sobre de la tauleta De tots els vents, selecció de versions poètiques de Miquel Desclot magníficament editada per Angle el 2004, i A book of luminous things, una antologia de poesia internacional a cura de Czeslaw Milosz. I me'n vaig a voltar, turista sense campanya, del Japó del segle VIII a l'Europa més propera...
Jo prou voldria
estar quiet per sempre,
com una roca.
Però aquest nostre viure
no admet que res s'aturi.
Yamanoe Okura (versió de M. Desclot)
BEAUVAIS
Veig al retrovisor, tot d'una,
la mola de la catedral:
les coses grans habiten les petites
per un instant.
Adam Zagajewski (versió lliure de JS)
L'esperança és en l'obra.
Jo sóc un cínic a qui per la meva fe
resta aquest més enllà.
Jo sóc un cínic que té fe en allò que fa.
Vincenzo Cardarelli (versió de M. Desclot)
«Llegint els escriptors contemporanis, amargs i irònics, em faig aquesta pregunta: per què hem de tornar altre cop a Nietzsche? Perquè sembla que no hi hagi cap dubte que ells en provenen, els va fascinar aquest gran estilista, aquest gran, magnífic sabotejador. I també em faig aquesta pregunta: què hi ha a l’altra banda, més enllà de la inquietud, més enllà de la tristesa, inspirada i irònica? Perquè, després de tot, no es tracta –només un infant podria raonar d’aquesta manera– que, a una banda, hi hagi aquests profunds, irònics i aguts genis i, a l’altra, només la rutina, la mediocritat, la quotidianitat, vestits grisos, poetes poc interessants, el tedi de l’ortodòxia i el parlament, el tedi dels pintors acadèmics, pastors de veu professionalment impostada, l’Església, els organismes oficials, els bancs, els consorcis internacionals i, pagats per aquests, obedients professors que canten la virtut, la família i la llibreta d’estalvis. No, aquesta equació és molt més complicada. A l’altra banda hi ha potser també desesperació, tanta que busca el foc, la claredat, l’afirmació, que busca l’expressió, i no la troba, o tan sols amb l’esforç més gran. Però és que no es tracta, aquí, d’un concurs d’oratòria!»
Adam Zagajewski, En la belleza ajena
«Havia perdut dues pàtries, però en buscava una tercera: un lloc per a la imaginació, un territori que em permetés trobar una sortida a la meva encara no prou clara necessitat artística. Havia perdut una ciutat real, i buscava una ciutat de la imaginació. Relativament tard —més que en el cas d'altres persones— vaig escollir la poesia com a camp de les meves recerques.»
Adam Zagajewski, En la belleza ajena
«Qui hagi conegut l'estat de profunda abstracció propi dels treballs de la imaginació sabrà de què parlo: del moment en què, després d'un llarg període de concentració, sortim a la superfície i durant un cert temps ens trobem en una mena de no-man's land. Ja ens han abandonat els raigs amigables i ardents de la imaginació, però encara no toquem de peus a la terra ferma del sentit comú quotidià. Per un instant, estem suspesos entre dues esferes que probablement es freguen en alguna banda, sí, però no sabem a on (ni en nosaltres ni per a nosaltres). És aquest un moment perillós; qui comenci llavors a preparar el dinar o el sopar hauria d'anar amb molt de compte per no provocar un incendi o fins i tot un terratrèmol.»
Adam Zagajewski, En la belleza ajena
«A Gombrowicz li agradaven les teories, la filosofia, fins i tot va dictar conferències sobre la història del pensament. De les seves teories no n'ha quedat res. Durant tota la seva vida va escriure exclusivament sobre ell mateix, però nosaltres, els seus lectors, que hem estudiat una vegada i una altra tots els seus llibres i les seves cartes, no sabem qui era.
Era un gran escriptor.»
Adam Zagajewski, En la belleza ajena
He trobat una joia, un germà en la distància (en tots els sentits). Llegeixo aquests dies, passant a poc a poc les pàgines perquè no se m'acabi, En la belleza ajena, d'Adam Zagajewski (també els seus Poemas escogidos, tots dos a Pre-textos, però ara és del volum en prosa de què vull parlar).
Coneixia l'escriptor polonès com a poeta, però no la meravella d'aquest llibre a mig camí entre el quadern de notes i les memòries, agut i clar, profund, discret, suggeridor. En transcric una de les darreres entrades que he marcat, i ho aniré fent durant uns dies, en paral·lel a la lectura. Hi parla d'altres, però també d'ell:
«Els bons escriptors emboliquen el desconegut en el conegut. Els dolents donen a la superfície el desconegut.»
AZ
A molts relats de l’oest o del gran nord (a les cròniques de la conquesta dels pols, a les novel·les de London o Curwood) hi ha una escena més o menys inicial que sempre m’ha agradat: la de l’aprovisionament. Aquests darrers dies, de la llibreria a l’estanc, de la botiga de queviures a la de música, de la botiga d’esports a la papereria, jo també he anat preparant la meva expedició a les properes setmanes, el meu viatge circular a la gran ombra de l’avet i el castanyer. I no sé si hi ha moment millor, després de l'aprovisionament, que el del primer cafè, el primer Hoyo de Monterrey, el llapis amb la punta acabada de fer, el llibre amb l’embolcall acabat d’estripar i les vacances ajaçades als peus com un ca mansoi. Ni que sigui sense saber si al cafè hi podrem posar o no una mica d’estatut. Ja ho va escriure Adam Zagajewski a Houston, amb un diccionari bibliogràfic polonès obert al davant:
És el teu país i el teu laconisme.
La teva indiferència i la teva commoció.
Tantes vides per a una sola pàtria.
Tanta mort per a un sol diccionari.
Potser no sigui només un joc de paraules, celebrar avui dia 11 els vint-i-cinc anys de Quaderns Crema transcrivint un parell de poemes d'un llibre de l'editorial acabat d'aparèixer, un d'aquests llibres que no t'esperes i que trobes a sobre d'una taula a la llibreria i t'alegra la tarda. Un llibre en català escrit per un polonès, per un poeta polonès. Doblement polaco, doncs. La primera persona que em va parlar d'Adam Zagajewski va ser Sam Abrams (que, malgrat els seus plants a pàgina sencera a l'Avui, és un dels millors lectors de poesia estrangera que conec). Després me'l vaig anar trobant als papers sobre Milosz i Szymborska i Herbert i tot el reguitzell de gran poesia polonesa del segle XX que primer Josep M. de Sagarra i ara també Xavier Farré sembla que ens aniran fent l'immens favor d'apropar al català. Ja vaig parlar de Xavier Farré amb motiu de la mort de Czeslaw Milosz: ara hi torno, perquè ell és l'autor de les versions catalanes dels poemes aplegats a Terra del foc, la selecció de la poesia d'Adam Zagajewski d'on provenen
ANTOLOGIA
Al vespre llegeixo una antologia.
Peixen núvols morats a la finestra.
He perdut el dia al museu.
I tu, ¿qui ets?
No ho sé, no sabia
si havia nascut per a la joia.
O la tristesa. ¿Per a una llarga espera?
En l'aire net de la posta de sol
estava llegint una antologia.
Antics poetes vivien en mi, cantaven.
i
BUSCA
Vaig tornar a la ciutat
en la qual vaig ser un nen
i un jove i un vell de trenta anys.
La ciutat em va rebre indiferent
i als carrers els megàfons murmuraven:
¿no sents l'estrèpit de les flames?
Vés-te'n.
Busca en un altre lloc.
Busca.
Busca la veritable pàtria.
Busqueu el llibre, compreu-lo (la millor manera d'ajudar Jaume Vallcorba a fer els cinquanta anys de l'editorial), llegiu-lo, celebrem-ho.
Entrades
Comentaris
