TEMPS SUSPÈS

La "Cançó d'albada" de Salvador Espriu acaba amb uns versos cantelluts que són dels pocs que sé repetir de memòria:

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

Anys després de llegir-ho i aprendre-ho de cor, vaig encapçalar una mena de dietari poètic fictici que es deia Agenda (havent guanyat a Perpinyà el premi Carles Riba, va ser publicat com Final de festa) amb un ressò descarat de la profecia espriuana, com una mena d'homenatge:

Vénen cada matí les formes i la llum
i cada nit més formes i la fosca vénen,
i tot fuig en la nit i fugen en ple dia
amb la proclama silenciosa que l'excés
dels mesos, les setmanes i l'abans i l'ara
ens ha estat atorgat, mercè d'un rei magnànim
i terrible. Que tot ens serà pres.

Ara, des del bar HOriginal, Josep Pedrals ens convida a celebrar els vint anys (vint anys!?) del Riba de Carles Torner amb Als límits de la sal i de Pel viure extrem, que va ser un dels finalistes aquell 1984 i gràcies a això (a això i a l'aposta del llavors director d'Edicions Proa, Xavier Bru de Sala, com són les coses) es va convertir en el meu primer llibre publicat.

Repasso Pel viure extrem i Final de festa buscant-hi coses dignes de ser rellegides en públic, i m'aturo al "Que tot ens serà pres". Què he llegit, recentment, que m'hi va fer pensar?... I remeno llibres i vaig a parar a la joia del que he comprat a Mèxic, els tres volums de Poesía Náhuatl editats per la UNAM, i al segon volum, a la pàgina 16, hi trobo marcat amb llapis:

In moch oncan nimacoc in necacehuac Huiya
in noquetzal in poyoma in ye nochicuacol
in amoxcalla imanca
tlauhcalli imanca in

Que ve a dir:

Tot em va ser donat, aquí:
el meu ventall, el meu plomatge de quetzal, els perfums,
el meu càvec corbat, el meu floró de paper,
a la casa de la molsa aquàtica,
a la casa de la llum.

Vull dir que tot ens serà pres, segurament, però tot ens ha estat també donat. I fa cinc segles a l'Amèrica Central, als palaus de Mèxic, Acolhuacan i Tlalhuacpan, cantaven uns versos que parlen amb els d'Espriu, i quan jo em pensava que parlava amb Espriu responia igualment, de fet, als "Poemes de Yoyontzin", com als poemes de Tshang-Iang Guiamtso ressona un Petrarca que no havia arribat al Tibet del segle XVII, però que era, d'alguna manera, en el temps suspès d'allò que pensem i diem les dones i els homes, el temps suspès del que sabem i oblidem ara i, en l'ara, sempre, del que perdem i guanyem, del que ens ha estat atorgat. En el temps suspès.