DIUMENGE DE MATÍ

(...) Els diumenges al dematí, prop del migdia, quan ja l'habitació està neta i està també llesta la feina, la dona surt al terrat i seu en una cadira, entre geranis i les flors de nit, en actitud d'espera. De tant en tant entra a consultar el rellotge. Finalment, com qui pren una decisió, s'aixeca, puja damunt d'unes caixes de fusta, s'agafa a un ferro que sobresurt de la paret, després a una corda i, tot fent un esforç, aconsegueix entrar a un altre terrat veí, molt més alt que el seu, des del qual, per damunt dels murs de la silenciosa fàbrica, s'albira un ampli i lluminós panorama més enllà del riu, sobre l'horta, limitat a l'horitzó, relativament lluny, per una cadena de muntanyes blaves que semblen transparents. entre la verdor de tonalitats variades tardorals, apareixen escampats multitud de poblets, de caserius, de blanques alqueries. Aleshores, ja asseguda a la barana, tal com li és possible, la dona es refrega els ulls amb les mans com per fer la vista més clara, i esguarda fixament un punt que sens dubte li és ben conegut. Respira profundament. Somriu. Espera.
     Quan arriba l'hora del migdia dotze campanades sonores es desprenen del gran rellotge de la fàbrica.
     Aquestes dotze campanades les repeteix el rellotge de pèndols de la casa de la dona humil. També les repeteixen altres rellotges propers. Hom diria que és una consigna perquè en aquest moment un eixam de coloms sortit Déu sap d'on emprèn un ample i alegre vol des de la ciutat vers l'horta il·luminada.
     La dona solitària decanta aleshores el cap per sobre la palma de la mà, murmura quelcom entre llavis i segueix contemplant llarga estona, melangiosament, la llunyania...

                         Ernest Martínez Ferrando, "Les llunyanies suggestives" (fragment)