RAÓ DE SER

M’agrada llegir, m’agrada escriure, m’agrada opinar i sento el món de les lletres (i això inclou els escriptors i escriptores, les editorials, les llibreries, les biblioteques, les fires, els premis, els suplements i revistes, Sant Jordi i les faltes d’ortografia) com un tros del meu món. Potser estava, doncs, fatalment condemnat a parlar de tot plegat i a acabar publicant un llibre com aquest. Un llibre que té un germà gran (Per a què serveix un escriptor?), de fa temps descatalogat, que també donava voltes a la societat literària catalana (en aquell cas, dels anys noranta del segle passat) vista amb curiositat i un punt de distància. El que La catalana lletra aplega ara és, com el seu subtítol indica, una dècada de societat literària, de 2006 a 2015, observada des del mirador efímer d’una columna de diari amb tota la llibertat que la modèstia i l’evanescència regalen a qui signa aquestes ratlles.

La catalana lletra. Una dècada de societat literària observada està escrit contra la queixa, aquest moviment bucal tan poc estratègic i segons com tan català. Està escrit a favor de la lectura i dels autors que ens la fan feliç i memorable. I està escrit, com en dèiem abans, per deixar testimoni, quoi que ce soit.

Aprofito per agrair des d’aquí la confiança sostinguda en les meves columnes estantisses primer de Carles Geli i després, durant anys i panys, d’Ernest Alós, principal responsable que aquest llibre pugui ara publicar-se. També la complicitat de molts dels que han llegit, discutit, agraït o criticat els articles, amb Xavier Folch, Josep Maria Fonalleras, Enric Gomà, Oriol Izquierdo i Carlota Torrents al capdavant, per diverses raons. I vull finalment dedicar el llibre a la memòria de Montserrat Abelló, Josep Maria Castellet, Gabriel Galmés, Albert Manent, Modest Prats, Emili Teixidor, Joan Triadú i Gerard Vergés, que malauradament ja no el podran llegir. Ars longa, vita brevis.

 Jaume Subirana, proemi a l'ebook La catalana lletra. Una dècada de societat literària observada (Núvol, 2016)

VENTADA

Diuen les prediccions meteorològiques que s’acosten dies de vent i fred. Parlo d’aquesta setmana a Catalunya, i de fa mitja dotzena llarga d’anys i el que quedi a les lletres del país. Segons com diríeu que tot continua igual, que la roda va fent i arriben Sant Jordi, el Premi d’Honor, la Setmana del Llibre en Català, la Nit de Santa Llúcia i, dotze mesos després, Sant Jordi, el Premi d’Honor, la Setmana del Llibre, la Nit de Santa Llúcia... Però si un mira enrere, i no cal allargar gaire la vista, s’adona que cap d’aquestes cites no és ben bé com era, i que pel camí ens hem quedat sense moltes coses i moltes persones, coses i persones difícilment substituïbles.

Dilluns dia 12, per exemple, es va fer al Teatre Romea un homenatge a Josep M. Castellet. Està bé, fer homenatges, però ell ja no hi és, com ja no hi són el Quo Vadis al carrer del Carme ni el Grup 62 al del Peu de la Creu: jo he vist somriure i actuar Castellet (sempre com si no actués) a l’AELC i a la Institució de les Lletres Catalanes, o enmig de l’embolic de Frankfurt i, què volen que els digui?, trobo que a hores d’ara no té relleu. El mateix podríem dir de Jaume Vallcorba: Quaderns Crema i Acantilado continuaran, sí, però ens hem quedat sense ell i no tenim gaires més editors a la seva alçada. Trobo també a faltar el somriure de Montserrat Abelló, l’energia d’Emili Teixidor, la murrieria de Gerard Vergés, l'erudició d’Albert Manent... Ja ho sé: és llei de vida. Però el torb fred escombra una terra pobra en un temps difícil. Perquè les institucions s’han anat encarcarant, l’ús de la llengua va cap enrere, abaixen la persiana llibreries on ens deixàvem la setmanada, tanquen les distribuïdores, la gent torna a publicar sense contracte, els avançaments s’han eixarreït i les liquidacions de CEDRO o la SGAE semblen plats liofilitzats dels imitadors de Ferran Adrià.

Diu que un pessimista és un realista ben informat. Jo veig que la ventada va encongint el panorama, amb un grapat de gent que fa com si tot seguís com sempre. I el nostre sempre ja era ben prim.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 21-I-15
Versión en castellano

ÉSSER UN ALTRE

LA PRIMAVERA

Sempre he sentit la primavera nova,
l’afalac de les fulles en els arbres.
Però ha mort aquell impuls antic;
m’envellia de sobte. ¿Com podria,
quan tot s’esqueixa, sospirar feliç?
Em fa pena la saba que s’enfila
pels troncs renovellats, la prímula que neix,
el vespre que es perfuma i la nit tèbia.
M’espaordeix la vida que m’espera,
la paraula que creix per a morir,
ésser un altre enllà del meu silenci.

  Joan Teixidor


MÉS
Tres poemes a La Il·lustració Poètica&

LA LECTURA I LES VIDES

Aquest és un dels articles que un voldria no trobar-se escrivint, i la trucada del cap de la secció una de les trucades que m’estimaria més no haver rebut. Emili Teixidor ha estat (he escrit “és”, i llavors he hagut d’aturar-me i pitjar la tecla d’esborrar) un escriptor de referència, un dels millors narradors en català del moment, però tant com això és algú a qui molts trobarem a faltar d’una forma concreta, material i fonda.

Trobarem a faltar l’Emili Teixidor perquè era algú que allà on era es notava que hi era. Vital i sorneguer (fins al sarcasme de vegades), no encaixava gens bé en els ambients enravenats ni amb els discursos convencionals. I això, a casa nostra, creguin-me, val el seu pes en or. Tot i que també es pagui en unces d’or. Però tanco els ulls i el sento riure. Gràcies pel riure contagiós, Emili, i per la il·lusió.

El trobarem a faltar perquè era un narrador extraordinari. Ho era ja als relats de Sic trànsit Gloria Swanson (1979), però jo vaig tenir el privilegi de “descobrir-lo” quan al costat dels altres dos co-signataris de Joan Orja vam llegir encara en proves Retrat d’un assassí d’ocells per fer-ne la ressenya per a La Vanguardia. Durant anys vaig parlar bé d’aquella novel·la fina i esmolada que pel meu gust havia tingut un ressò massa discret i que després havia de quedar en l’ombra amb el Sant Jordi a El llibre de les mosques i sobretot amb l’esclat (bé, aquí ja se sap que els esclats literaris són a la catalana: sempre discrets) de Pa negre, que el 2004 se’n va endur en pocs mesos tres premis majors als quals no s’havia presentat –els que deixen més bon regust–: el Crexells, la Lletra d’Or i el Premi Nacional.

Trobarem a faltar Teixidor perquè ni quan escrivia ni quan opinava el que deia no era mai banal, ni fet de qualsevol manera (o fet i deixat estar). I perquè escrivia com vivia i vivia com escrivia: des de la il·lusió que tot plegat val la pena si es fa l’esforç de fer que valgui la pena. Preguntat sobre per què escrivia, va respondre: “Crec en una col·lecció particular d’imatges essencials que anem recollint al llarg del viure, de fragments de ficció seleccionats i conservats amorosament a la nostra biblioteca interior”. Teixidor no ha deixat de moure’s, de buscar, de recollir. I en aquest camí no ha deixat de crear.

El trobarem a faltar, també, perquè el preocupava, tant o més que la Literatura amb majúscula, el fet més comú i planer (però molt més transcendental) de la lectura: com es fan lectors, com es transmet i s’escampa l’hàbit, com es defensa el patrimoni intangible que el món de la imaginació escrita representa. Fruit d’això va ser La lectura i la vida (2007), però també moltes conferències i participacions en xerrades i debats. Perquè Emili Teixidor (pedagog, articulista, guionista, tertulià, narrador) va pagar al país i a la seva cultura el peatge de l’activisme, però ho va fer sense perdre el bon humor ni la fe en la paraula. Potser d’aquí li venia l’altra gran dèria dels llibres per a infants i joves. De fet, abans he escrit una mitja veritat: com tants altres, jo vaig conèixer Teixidor llegint L’ocell de foc, i durant mesos per ell vaig voler ser un joglar-nen vagant a la recerca d’aventures pels camins del meu país...

Quina jugada, Emili. Se’ns ha apagat el teu riure. Et seguirem llegint, és clar, però ja no serà el mateix. Dels centenars, dels milers de vides de la literatura amb tu se n’apaga una. I, just aquesta, la trobarem molt a faltar.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 20-VI-12
Versión en castellano


MÉS
"Sic Transit Gloria Mundi Swanson" (Atlàntida)
Entrevista a L'Avenç (2004)
"Si lees, quedas maldito...", "Contra" a La Vanguardia (2008)
Jordi Puntí, "Un fill de la Plana" (El Periódico, 20-VI-12)
Jordi Galves, "Emili Teixidor, incòmode" (Un dia en les carreres)
Joaquim Carbó, "Teixidor, escriptor i amic" (Núvol)

TEIXIDOR: ENERGIA I ALEGRIA

Trobar-se amb Emili Teixidor transmet energia i alegria: energia i alegria de viure i energia i alegria literàries. Nascut a Roda de Ter, com el seu amic Martí i Pol (i doncs fins a cert punt excèntric en el nostre sistema literari) la llista dels seus llibres és extensa i diversa. De fet, deu ser un dels pocs exemples d’autors que han aconseguit èxit i reconeixement escrivint tant per a joves (aquelles tardes d’estiu llegint L’ocell de foc!) com per a adults. Els premis i la fama (ep, mesurada, que parlem de literatura i catalana) arran de la pel·lícula Pa negre reprenen la llista de guardons literaris de prestigi anteriorment obtinguts (Ruyra, Sant Jordi, Crexells, Lletra d’Or), i se sumen a d’altres llibres excel·lents no tan coneguts, com els esplèndids contes de Sic trànsit Glòria Swanson o la novel·la breu Retrat d’un assassí d’ocells, un dels meus favorits, que és a la base de Pa negre tant com l’obra homònima que al 2003 i 2004 va fer que rebés, entre d’altres, el Premi Nacional de Literatura.

Ara, a més del públic i de la crítica, el premi Jaume Fuster representa el reconeixement dels companys de gremi (cosa no pas fàcil), i l’afegeix a l’esplèndida llista dels Sampere, Barbal, Abelló, Mira, Formosa, Riera, Oliver, Cabré, Monzó i Moncada. A ell, que en algun moment s’ha dit col·lector d’imatges essencials “com si la plenitud del viure en concentrés en aquest ram d’imatges precioses”, li devem haver enriquit el nostre món amb la seva col·lecció particular. I fer-lo més alegre, més intens i més lliure. Que no és pas poc.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 7-V-11
Versión en castellano

LECTURA

Acabats d'entrar a l'Any de l'ídem, dues aproximacions interessants: ahir a La Vanguardia, Emili Teixidor explicava els seus trucs per llegir i fer llegir. I em va fer pensar en aquest altre lloc força curiós, per als que encara creguin que es pot lluitar contra la muntanya...

BRAVO

Bravo per l'Emili Teixidor, Premi Nacional de Literatura amb Pa negre: abans d'ahir, a l'acte de lliurament al TNC, Teixidor va deixar demanat, flotant en l'aire, el millor desig: "Que els llibres no serveixin només per omplir el nostre temps, sinó també la nostra vida".