NO ERA AIXÒ

Escriure en obert és també un bon alliçonament per als que ens pensem que en sabem: al post anterior, intentava dir la meva sobre el premi planetari de Ferran Torrent i hi feia servir de títol una simple referència cinematogràfica per jugar amb el happy end ensucrat i inversemblant que descric. Un parell de lectors més que qualificats, però, m'avisen que no han entès la suposada gracieta, i un altre llegeix el títol en una direcció òbvia que no vaig saber preveure: com un avís de tancament. No, de cap manera, no plego (ja tenim el TdQ i altres, per a això). Passa només que de vegades un s'embolica sol i sense pilota. I que ara mateix em costa trobar el to just, la tessitura, per parlar de coses i persones del gremi sense sentir-me incòmode (perquè no vull deixar de fer-ho: m'agrada massa, el tema). De moment, he reescrit el post d'ahir i hi he restituït un joc de paraules que em temia que fos massa evident, ni que sigui com a penitència per la meva poca perspicàcia.

Au: me'n vaig uns dies a Sant Jaume de Galícia, a veure si el patró m'ho perdona...