ANAT

Sí, ja se n'ha

LA NOSTRA BELLA PROVÍNCIA

Feia dies que volia parlar-ne, i ahir l'arrencada impecable de l'article de Salvador Cardús a La Vanguardia i la solvència de l'autor pensava que ja m'ho estalviaven, que amb una llarga citació i l'enllaç n'hi hauria prou. Però l'article no és (curiós) al web del diari, i rellegit diria que admet com a mínim un afegit personal... La peça s'obre així:

"A veure si som capaços de parlar amb claredat i de no crear més confusió: la pressió que fa el PP de Catalunya al Govern de la Generalitat per tancar les mal anomenades 'ambaixades' catalanes no té res a veure amb cap preocupació per la despesa pública del país. Aquesta és una obsessió del PP, com mostren les hemeroteques, anterior a la crisi. Allò que el PP vol retallar no és el pressupost sinó la voluntat política que Catalunya tingui veu internacional pròpia, per modesta i discreta que sigui. [...]" (S. Cardús, "Veu pròpia al món", 28-XII-2011)

i llavors parla i raona sobre la desinversió de la Generalitat en presència pública al món aparentment forçada pel Partit Popular (amb el detall klempererià d'analitzar l'ús i el sentit de les paraules: per què en diuen ambaixades, si tots sabem que no ho són).

Ja és curiós que, de totes les maneres possibles d'ajudar al país en aquests moments difícils, el PP hagi posat just aquesta al capdamunt de la llista, i ja és curiós que de totes les maneres possibles d'entomar una pressió prevista el govern d'Artur Mas s'hagi deixat fer xantatge just en aquesta zona dels ronyons. O potser és que no és cap xantatge. I aquest punt de vista sobre la qüestió (que l'articulista, discret, no desenvolupa, gairebé ni planteja) em sembla que no s'hauria de desestimar. Precisament perquè la política és l'art del possible, el bon polític serà el que sàpiga com fer possible salvar l'imprescindible, en quina moneda li (i ens) surt més a compte pagar el delme per mantenir-se al poder. Cardús obre el seu text (signat el Dia dels Innocents, val a dir-ho) amb un desig que fóra una veritable benedicció per al país, una excel·lent primera mesura sanitària nacional: que ens acostumem a (i fem l'esforç de) parlar amb claredat. Amén. Parlem doncs de la transigència de CiU amb el PP: del moment i l'assumpte i les formes i la retòrica amb què el govern del nostre país acata les instruccions de la mama del Manuel. Desmuntar delegacions internacionals i renunciar a una modestíssima veu pròpia al món per menys del que valen un parell de xofers de ministeri és un gest nítid i revelador. A canvi, continuarem tenint a Barcelona (i per a catalans, és clar) un partit anual de la irreal selecció catalana. No es tracta de ser al món ni que el món sigui aquí: volem poder seguir xerrant sobre que hauríem de ser més reconeguts.

FEBRE CREADORA

LES MALALTIES BENIGNES

Empiocat, amb porugues mirades,
defujo l'aire lliure i els corrents
i demano tisanes perfumades,
aspirines, somriures complaents
que m'envoltin com d'una llum benigna,
d'una càlida manta de moher
i m'excusin de la peresa indigna,
de no pensar i llegir, de no fer res.
Que només amb aquesta picardia,
amb retorns temporals al si matern,
puc trampejar el dolor de cada dia,
les fredes melangies de l'hivern;
i, ben arrecerat a la camilla,
amb el cap nebulós i carregat,
puc contemplar amb regust de camamilla,
com Proust, tots els reductes del passat.
Un passat aparent, que es descabdella,
que em ve nedant per aigües tan subtils.

 Narcís Comadira

TOT I AIXÍ

"Naixem per a l'amor. És el principi de l'existència i la seva única fi."

 Benjamin Disraeli

DE LA NIT, LLUM ENDINS

 



Now out of the night
New as the dawn into the light
Oh this child, innocent child,
Soft as a fawn
This child is born
One small heart
One pair of eyes
One work of art
Here in my arms
Here he lies
Trusting and warm
Blessed this bond
A child is born
Now out of the night
New as the dawn into the light
Oh this child, innocent child,
Soft as a fawn
This child is born
One small heart
One pair of eyes
One work of art
Here in my arms
Here he lies
Trusting and warm
Blessed this bond
A child is born

QUE JA HA PASSAT

We've been holding a good night gone...

JO, PECADOR

S'estén la preocupació per l'adveniment d'Amazon a Espanya entre llibreters i defensors de les llibreries. També entre alguns comentaristes que, curiosament, de vegades són els mateixos que signen ditiràmbics reportatges sobre tauletes i lectors electrònics. Als únics que sembla que no els afecti és als editors: el gremi no baixa de l'autobús de la petitesa de les xifres del comerç electrònic de llibres. You just wait and see, que diuen en anglès.

Jo, ho confesso, em vaig comprar fa mesos un Kindle i n'estava prou content, i ara m'he comprat el nou model Touch i encara m'agrada més. Com a lector, trobar el que busco en pocs passos i, amb un sol clic, tenir-ho davant dels ulls un minut després, sigui l'hora que sigui i sigui allà on sigui, és un avantatge fantàstic. Com a escriptor, estic molt content que per fi els meus llibres siguin a l'abast de qualsevol arreu del món amb connexió a internet. Com a ciutadà, no acabo d'entendre que a mi (i al meu llibreter) ens cusin a impostos i en canvi a Amazon no, ni que el llibre electrònic pagui un 18% d'IVA i el de paper un 4%. Com a lector, com a escriptor i com a ciutadà, em semblaria una pèssima notícia quedar-me sense les meves llibreries de capçalera. I tot plegat, tots aquests punts de vista, ha de poder ser compatible. Si no, malament rai. De poc serviran les elegies i l'encens per «salvar» les llibreries: el comerç i el llibre electrònic són aquí per quedar-s'hi perquè compleixen una funció (o satisfan una necessitat). Ens hi podem posar com vulguem, però anar contra el consumidor (i contra nosaltres mateixos com a consumidors) demana molt poder, inèpcia i ganes combinats. Del que es tracta és d'anar a favor del consumidor, d'oferir-li allò que els altres (que internet) no resolen prou bé: convertir les llibreries en espais socialment significatius on passin coses, on s'hi estigui bé, on ens coneguin, on ens aconsellin amb criteri, on aprenguis alguna cosa. Aquestes llibreries (a Catalunya n'hi ha unes quantes) són les que val la pena lluitar per conservar... al costat de l'electrònica.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 21-XII-11
Versión en castellano

ELS RESULTATS DE LA LOTERIA

Finalment, ja en tenim aquí els resultats: un ministre d'Economia que va ser la cara espanyola de Lehman Brothers (si us va interessar Inside job, no us perdeu Margin call) i un dels esbucadors de la CAM, una vicepresidenta que renuncia a la baixa de maternitat en un govern sense paritat de gènere, un ministre d'Educació i Cultura protaurí, forofo del Real Madrid i que troba els catalans un "'Qué hay de lo mío?' constante" (adéu, papers) i, de rebot, una nova alcaldessa de la capital legionaria. Que què hi pinta aquí la referència al Kilómetro 0? Doncs, ras i curt, que això del Reino de España sona cada dia més a "Una, grande y madrileña": fent números, resulta que el 60% dels nous ministres són castellans, i un 46% mismamente de Madrid. Jo crec que el primer decret del govern de Mariano Rajoy hauria de ser un que obligui vint milions d'espanyols a empadronar-se a la ciutat de Mariano José de Larra, el visionari que ja fa cent setanta-cinc anys va deixar escrit:

Vamos claros, dije yo para mí, ¿dónde está el cementerio? ¿Fuera o dentro? Un vértigo espantoso se apoderó de mí, y comencé a ver claro. El cementerio está dentro de Madrid. Madrid es el cementerio. Pero vasto cementerio donde cada casa es el nicho de una familia, cada calle el sepulcro de un acontecimiento, cada corazón la urna cineraria de una esperanza o de un deseo.

"El día de difuntos de 1836. Fígaro en el cementerio"

SALDOS

A la llibreria, em miro els prestatges de llibres usats, els repasso un per un buscant-hi alguna cosa que no sé gaire què és, si és gaire important, ni tan sols si hi és. Hi ha qui aquí no hi perdria gaire temps: són els títols descartats per algú altre. Però tant com això, enmig de la immensitat de tot el que s'edita, són també llibres que algú algun dia va triar i se'n va endur a casa. Passo el dit per aquest senyal, Used, que vol dir alhora escollit i desestimat, destacable i descartat. I se m'acuden uns quants casos més en què l'etiqueta seria ben aplicable. El dependent s'acosta i em pregunta, discretament: "Troba el que busca?", i jo somric: "Sí, gràcies".

LLIBERTATS

Tu demanes el que vols, i ells fan el que els sembla.

REX TREMENDAE MAJESTATIS

Sé que aquestes coses no s'han d'escriure de forma immediata. Sé que hi ha el risc que el sentiment o la manca de distància m'emboirin el judici. Sé, com diu un amic, que en el fons tots els equips s'acaben assemblant, que el futbol és un negoci tèrbol, que per a molta gent no és cultura o que per a d'altres no hauria de treure el nas en un bloc com aquest. Però permeteu-me per un dia tirar de rauxa i deixar-ho aquí escrit a cop calent: avui el F.C. Barcelona, el nou campió del món de clubs, ha jugat un partit majestàtic, noranta minuts per emmarcar-los i estudiar-los a les escoles de futbol. El dia que com a país siguem capaços de llegir i adaptar la meitat de les lliçons, en àmbits diversos, que l'èxit del Barça actual conté i comporta, aquell dia començarem a sortir del clot.

TAUJANS

Els trenta fa temps que van quedar enrere però la cançó continua sonant esplèndida. Que passeu un bon cap de setmana, camí ja de la fi d'un altre any.

A QUINA BANDA

[...]
Saber que la teva pàtria
queda sempre a una altra banda:
allà on tu no ets.

 Xuan Bello, "Variaciones del mio nome"

VUIT ANYS *

Uns mesos abans que es posés en marxa aquest bloc, l'aleshores president dels Estats Units va voler restaurar la democràcia a la terra on s'havia inventat l'alfabet i per fer-ho va decidir envair l'Iraq, en una d'aquelles guerres que quan comencen es diu que seran ràpides i eficaces i que després mai no s'acaben d'acabar. En l'onada primera d'oposició al conflicte em va fer gràcia la iniciativa digital de la gent de Cost of War, i vaig incorporar el seu comptador de la despesa que la guerra comportava (comporta) a dalt a la dreta al blogroll del meu bloc nounat pensant, suposo, que seria un gadget més o menys transitori. Han passat vuit anys i tot plegat encara hi és. Mai no ho hauria dit: ni per la guerra ni, sobretot, pel F l u x. Ahir, l'actual president dels Estats Units (que ja no és el que hi havia l'any 2003 sinó un altre que llavors s'oposà a la guerra i la considerà "absurda") va rebre un contingent important de soldats de tornada a casa perquè havia promès i sembla que complirà que la presència militar dels Estats Units a l'Iraq es doni per acabada al darrer dia de l'any 2011. Els càlculs més modestos diuen que la broma haurà costat un bilió (dels nostres) de dòlars, però Obama diu que ha valgut la pena. No seré jo qui li critiqui a quant surt la pena. Bàsicament perquè ja tins altres problemes: què en faré ara, del comptador i del bloc? Al començament em va arribar a destorbar, aquella mena de rellotge milionari d'anar sumant, i més encara a mesura que passaven els mesos, perquè llavors ja no gosava treure'l, m'hauria sentit malament. Després, amb els anys, ha acabat convertint-se gairebé en un tret d'identitat del bloc. Hi pot haver F l u x sense guerra a l'Iraq? Val la pena continuar donant la tabarra vuit anys després si fins i tot l'exèrcit nord-americà se n'ha cansat? Hi ha vida en una altra galàxia? Cobrarem els 759 milions? En quin número acabarà la grossa?

* El joc de les casualitats: quan obro el Blogger m'adono que demà hi penjaré l'entrada número dos mil. De vegades, la gent em pregunta: "Ja escrius?". I jo els responc: "Mantinc un bloc".

ENCARA HI HA CLASSES

"Ho volen net, però no ho volen netejar" (un client llatinoamericà que explica al cambrer la seva feina netejant cases particulars, al bar del Madeira).

VICTÒRIA I DERROTES

"Fet i fet, al final la pesca no té a veure amb els peixos —segons com, tampoc al començament. Té a veure amb allò que ens permetem de pensar, amb el que veiem reflectit quan mirem en l'espill de la natura. I una de les coses que hi veiem és que sense rectitud no hi ha contesa, i per tant no hi ha victòria, només diverses formes tòxiques de derrota."

 Mark Kingwell, Catch and release. Trout fishing and the meaning of life

VERBALIA AL BABELIA

Ahir, a més d'allò altre del futbol que se suposava que havia de servir perquè canviés el cicle (no l'econòmic, aquest haurà d'esperar) i que al final ens ha pintat un somriure babau a la cara, ahir, dèiem, al Babelia (el suplement literari del mateix diari que avui titula, i no a la secció de Política, "La autoridad no se discute") publicaven a pàgina "Juego en el país de los verbívoros", un generós comentari-presentació de la capsa de jocs aplegats que ara fa uns mesos es van treure de la màniga Màrius Serra i Oriol Comas. Com deia un amic, el dia que els mitjans tractin els jocs com si fossin llibres i en reconeguin la jerarquia començarem a anar bé: potser comencem a anar bé (els articles d'avui de crítics com Relaño, Roncero o Siguero semblen confirmar-ho, però ja se sap que en el món de la cultura hi ha molts miratges).

I ara per acabar sense desentonar, una endevinalla: què van fer els jugadors del Barça, l'entrenador i els directius camí del Japó mentre celebraven els tres gols a les verdes prades de Chamartín?














[Solució: jugar al parxís.]

LES BOTES D'UN CLÀSSIC

Avui és un dia per calçar-se les botes. M'hi ha fet pensar el blogroll de l'Enric.

Are you ready boots? Start walking!

CAIN ESTOFAT

"Rumors d'un embolic extramatrimonial posen fi a la campanya d'un candidat a la Presidència que no sabia que la Xina té armes nuclears"   [ve d'aquí]











Si no coneixeu The Onion (America's Finest News Source), la versió actualitzada i en anglès del nostre Be negre, no us la perdeu. En aquests temps de manipulació rampant i encongiment accelerat del nombre de mitjans fiables, es llegeix sempre com a mínim amb un somriure, que a hores d'ara ja és dir molt.

NEU (SAY GOODBYE)

Els pneumàtics de la nit s'alenteixen, enfredorits.

Les hores petites respiren cada vegada més fluix, quallant a poc a poc en el silenci mineral dels arbres, tornant-se neu incògnita, com un present abandonat en ofrena als plecs de la matinada.

Dóna'n les gràcies. Hauràs tingut l'honor que passi amb tu la nit en vetlla i quan obris els ulls, mesos després, fins el record se n'haurà fos.

En resta un llençol clar gebrat.

DOS (O TRES) MÉS

De vegades hi acaba fent fresca, a la blogosfera. Per això s'agraeix quan hi vas trobant nova companyia. Ara fa poc s'hi han incorporat en Marc Soler, un periodista de la vella escola (esplèndid el seu llibre sobre l'estiueig als anys trenta) amb El mono de tinta, i també la Roser Cabacés, mestra enxarxada, amb les seves "mirades des del guaret" a Xicranda. Benvinguts tots dos. Que els déus dels bits els donin un camí ben llarg, tot ple d'entrades i enllaços i comentaris.

I ara que hi penso, de fet les benvingudes haurien de ser tres: també he descobert fa poc una nova Estació de servei al barri que està molt bé, tot i que en aquest cas no sé a qui hem d'agrair el bon tracte. En tot cas, endavant les atxes digitals.

QUÀNTIQUES

De quantes formes pot ser casa nostra? Per quants colors ens podem enaltir? Fins a quantes ciutats podem dir meva? En quantes llengües es pot ser d'aquí?

PLA PER A UN AQÜEDUCTE

O unes vacances. O una vida.

SONA LA CAMPANA

"En el llibre que seguia [El rastre de l'animal més lliure], En altres coses (2002), el poeta es refermava en la idea de la claredat i de la precisió: “en el guix, en la idea, ser clar”. L'últim poema, Dies sicut umbra, reflexionava sobre tot allò que passa sense que nosaltres hi parem esment: “tens al rostre la dolcesa / de qui pensa en altres coses”. M'agradaria relacionar aquest poema amb un d'actual, Campana, que comença dient “Dormim malgrat el so de la campana”, i que acaba així: “I tornem a menjar, a xerrar, a dormir, / a anar de pressa amb cotxe / al ritme de l'oblit i la campana”. Subirana aspira a fer destacar el so de la campana: és a dir, a tornar a (fer) sentir allò que, de tan evident, ja no sentim, allò que ens hem desacostumat a sentir, perquè el traüt de la vida ens en distreu i ens n'aparta. Rapala (2007), el llibre que precedeix aquest, aportava novetats: alguna versió lírica, uns poemes ecfràsics... però la precisió continuava sent una marca d'estil, i l'aposta pel vers d'art menor, per un vers alat i gràcil, era també molt ferma. El títol d'aquest, Una pedra sura, parteix d'uns versos de Charles Simic: l'ambició és escriure un poema que sigui com una pedra que suri (Amikhai en té un que diu: “Aquell que se'n va de la dona que estimava / farà saltar la seva última paraula / com una pedra llisa damunt l'aigua: / farà tres bots / o quatre. Després s'enfonsarà”). La pedra és la plausible concreció d'aquests poemes. Aquí, a parer meu, no hi ha cap peça memorable com Pescador i fill amb salabre, de l'anterior. Però és ple de moments feliços. Si en títols precedents hi havia moltes referències a la llum, en aquest es dóna lliure curs a l'aigua: “A la peixera dels dies / he ficat dues mans buides, / i n'he tret dues mans molles”. Quiet especula sobre l'instant etern: el que quedarà fixat en una fotografia, el que anuncia una bala. Ocell centra la mirada en aquest animal, quan es pensa en altres coses (s'espera un avió)."

Jordi Llavina, "Saber escoltar la campana" (El Punt Avui, Cultura, 1-XII-11)

AMERIKANUAK

Ara que ja s'acosta la fred, aquest cap de setmana us deixo amb una bella història americana (una pel·li de l'oest, de fet) no gaire coneguda. Així també aprofitem per disfrutar una mica abans que no es posin a retallar-nos les teles pròpies (per què només aquestes?) i tornem durant anys, vulgues no vulgues, a aquells impagables programes del "300 millones".

DE 3 A 70.000

Com molts de vosaltres, potser, sóc de l'escola anticadenes, digitals i de les altres. Però aquesta m'ha fet gràcia: trobo que el raonament hi és impecable (i tot i així tràgicament inútil). Per comptes de reenviar-la, però, la penjo aquí i que l'agafi o se la faci seva qui vulgui...

----------------------------
Parlo en català

Parlo en català, penso en català, escric en català, somnio en català, estimo en català, m'il·lusiono en català, recordo en català, imagino en català, gaudeixo en català, llegeixo en català, ploro en català, m'emociono en català, treballo en català, estudio en català... Visc en català! I tu? Passa-ho si no estàs d'acord amb la sentència!

L'any passat a Catalunya 3 famílies van demanar NOMÉS castellà a les classes i ara tot el sistema d'ensenyament català trontolla.

L'any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament TAMBÉ en català i... ni cas. També a València 100.000 persones van demanar rebre la senyal d'una televisió pública en català i... ni cas.

Destruir la immersió és un mètode d'extermini lingüístic. L'objectiu: la imposició, la submissió i l'extermini d'una cultura i d'una nació.

LLIÇÓ D'ECONOMIA

Avui he descobert què vol dir Ibex en anglès (bé, en llatí però per als angloparlants): cabra salvatge. Un boc o un cabró, vaja. Anem-hi doncs confiant els estalvis i esperant entendre'l, l'íbex.

TORNAR-HI

"Aquí radica el secret per a Puntí del gaudi que aporta la revisió d'un partit. És com la relectura de Guerra i pau o de Madame Bovary: «Veure per segona vegada un partit quan ja coneixes el resultat aporta un gaudi especial. Saps el segon exacte en què faran el gol i és fascinant, perquè mires el partit d'una altra forma. Et dius a tu mateix: 'aquest defensa no té ni idea que d'aquí trenta segons aquest tio el regatejarà per l'altre costat'. Ja no és tan important el què sinó el com. Com en els bons llibres»."

 Jordi Puntí, Parlant de Quan no perdíem mai. 15 mirades sobre el Barça (Alfaguara)

JA HO VA DIR CAMPS

"No es casualidad que Instituto Nóos se haya fijado en Valencia". Ho va dir Francisco Camps el 27 de setembre de 2004 en la inauguració de la primera de les costellades turisticoinstitucionals que l'entitat sense ànim de lucre del gendre del rei d'Espanya va organitzar a la Comunitat Valenciana i a les Illes.

Justament amb dos presidents ara tots dos encausats, sí, però en dues comunitats on el PP torna a governar amb majoria absoluta. La dreta espanyola sembla saber sempre sortir berlusconianament reforçada dels escàndols de corrupció (aquí, una altra valencianada). Ja ho deia Camps, que les coses no passen per casualitat.

DE LES AMÈRIQUES

Chegou das Américas un home rico e trouxo consigo un negriño cubano, coma quen trai unha mona, un papagaio, un fonógrafo... O negriño foi medrando na aldea, onde deprendeu a falar con enxebreza, a puntear muiñeiras, a botar aturuxos abrouxadores.

Un día morreu o home rico e Panchito trocou de amo para gana-lo pan. Co tempo fíxose mozo comprido, sen máis chatas que a súa coor... Aínda que era negro como o pote, tiña gracia dabondo para facerse querer de todos. Endomingado, con un caravel enriba da orella e unha ponla de malva na chaqueta, parescía talmente un mozo das festas.

Unha noite de estrelas xurdeu no seu maxín a idea de saír polo mundo á cata de riquezas. Tamén Panchito sinteu, como tódolos mozos da aldea, os anceios de emigrar. E unha mañán de moita tristura gabeou polas escaleiras dun trasatlántico.

Panchito ía camiño da Habana e os seus ollos mollados e brilantes esculcaban no mar as terras deixadas pola popa.

Nunha rúa da Habana o negro Panchito tropezou cun home da súa aldea e confesoulle saloucando:

—Ai, eu non me afago nesta terra de tanto sol; eu non me afago con esta xente. ¡Eu morro!

Panchito retornou á aldea. Chegou probe i endeble; pero trouxo moita fartura no corazón. Tamén trouxo un sombreiro de palla e mais un traxe branco...

 Castelao (Cousas, 1926)

UN ANY EN CINC MINUTS

Bon cap de setmana, i fugaç.


A History of the Sky from Ken Murphy on Vimeo

EL PUTTO CATALÀ

El renaixement i el barroc mediterranis són plens de putti (en singular, putto), aquelles criatures nues i amb ales, de vegades amb les galtes inflades o amb un arc a les mans. Com ells, el putto català podria ser un motiu ornamental simpàtic i innocent si no fos que totes dues paraules, putto i català, descarrilen de seguida de la via de la suposada possible innocència.

Dimecres passat, per no anar gaire enrere, dos membres del Parlament europeu van escridassar l’eurodiputat Ramon Tremosa, que hi intervenia en anglès (com sol fer bona part dels diputats per a millor comprensió de la resta), recriminant-li que no ho fes en castellà. A Estrasburg. Els diputats, no identificats, seien a la bancada dels socialistes espanyols. L’incident em va recordar l’anècdota referida per Joan Puigcercós sobre les seves primeres intervencions al Congreso de los Diputados, quan baixava de dalt de tot de l’hemicicle i pel passadís central alguns diputats populars li anaven dient (prou fort perquè ho sentís i prou fluix perquè els micròfons no ho captessin): “imbécil”, “hijoputa”... Són la mena de brometes que un, bategant les ales, pensaria que quaranta anys després de l’agonia de Franco tots plegats ja ens podríem estalviar. Setmanes enrere, de fet, veient amb uns joves estudiants les escenes de la càrrega policial davant de la Universitat de Barcelona a Salvador, de Manuel Huerga, els contava el cas d’una noia com ells que hi era i que, acorralada al fons d’un passadís, no ha oblidat mai els policies escridassant-la “¡Chilla, puta catalana!” mentre descarregaven les porres. Llavors vaig advertir als meus estudiants: “Però d’això ja en fa quaranta anys”. I l’aula es va omplir d’angelets bufadors.

Ara que ens governarà gent ferma defensora de la Constitució i preocupada per la igualtat entre tots els espanyols, espero no fer cara de putto si invoco com escriptor espanyol en català el dret a usar la meva llengua en les mateixes condicions (ni més, ni menys) en què ho pot fer un ciutadà d’Àvila. A Barcelona, a Madrid i a Estrasburg. I confio que el nou govern d’Espanya implementarà mesures concretes per donar compliment a l’article 3.3 de la Constitució que a tots ens empara. També als catalans, ja sense ales.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 23-XI-11
Versión en castellano

IMITADOR DEL FOC

Des del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu anuncien la inauguració dimarts vinent de l'exposició "Imitador del foc. Bartomeu Rosselló-Pòrcel i la Residència d’'Estudiants de Catalunya". Rosselló, mort joveníssim de tuberculosi, alumne de Gabriel Alomar, és una peça brillant i poc coneguda (una prova més: les esquifides referències digitals que se'n troben) de la poesia catalana de preguerra. Va escriure (i no va poder veure publicat) un sol llibre, Imitació del foc, però amb un grapat de poemes antològics. Jo posaria "A Mallorca, durant la guerra civil" a la meva tria de predilectes (de fet, figura a 50 poemes per saber de memòria,), i "Inici de campana" em sembla un joiell solar, mínim i intens alhora, carregat com pocs de poder d'evocació.

L'exposició, si ho he entès bé, serà al Col·legi Major Universitari Ramon Llull (Urgell), pel fet que el poeta va ser estudiant de la Universitat de Barcelona i bibliotecari resident del Col·legi.

UBI CARITAS

És interessant la dada (i la data) aportada per Ramon Barnera, de Càritas de Girona: per a ells hi ha un abans de 2007 i un després de 2007. Això vol dir que fa tres o quatre anys que no acabem de voler saber el que ja estava passant al voltant nostre: atur, gana, desnonaments, tot un panorama. I ara amb l'estat en retirada de l'assistencialisme i els serveis socials.

















Lucas Cranach (1534)

LES EXCEPCIONS

Se cita sovint el general Baldomero Espartero, Virrey de Navarra, Regente del Reino y Presidente del Consejo de Ministros de España (tornat a més a primer pla, darrerament, gràcies a Gregorio Peces Barba), per la seva frase sobre els efectes terapèutics del bombardeig urbà periòdic en la salut del cos nacional: "A Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada cincuenta años" (un ritme que es va encarregar personalment de mantenir). No recordem tant, en canvi, les paraules igualment significatives de Severiano Martínez Anido (nascut, ves per on, al Ferrol), governador militar de Barcelona amb Primo de Rivera i futur ministre d'Orden Público amb Franco, qui en arribar l'any 1920 a la ciutat de Ferrer i Guàrdia i Layret avisava: “He estado en Cuba y en las Filipinas. Ahora tendría que estar en África. El Gobierno me envía a Barcelona y yo actuaré como si estuviese en campaña”.

L'Espanya moderna té aquesta tirada esportiva a fer front a les excepcions amb la mà dreta que la caracteritza. Ho dic avui pels embriagats d'excepcionalitat.

QUE CHESHIRE ENS AJUDI

No se m'acut altra manera de prendre'ns aquest cap de setmana que amb molt d'Evans.

LA MALEDICCIÓ DE LA BENEDICCIÓ

Si voleu desballestar un tastaolletes (o un curiós professional, que ve a ser el mateix dit més fi), deixeu-lo sol i amb molt de temps per davant en una gran biblioteca.

SOM QUI SOM?

Dilluns, l'escriptor Salman Rushdie va muntar un petit mullader digital perquè s'havia trobat que Facebook li havia desactivat el compte i per tornar-lo a obrir l'obligava a fer servir el seu nom oficial (Ahmed Rushdie) per comptes del que fa servir sempre i amb què tothom el coneix. Pot semblar una bestiesa però no ho és. El debat sobre la navegació (i tot el que comporta: compres, afiliacions, participació) amb el nom i cognoms ("en obert", per entendre'ns) o amb pseudònims o heterònims possibles és al moll de l'os de les discussions sobre el futur (el futur immediatíssim) d'Internet.

En el punt en què les xarxes socials comencen a ser ubèrrimes (i si ho són als Estats Units vol dir que ho seran a Catalunya d'aquí a tres o quatre anys) i a connectar-se entre elles ja de forma gairebé automàtica (dilluns el NYT referia una altra història inquietant d'una activista digital que ha vist aparèixer a Klout perfils dels seus fills que s'han creat sols), potser som a prop del moment que els primers a convertir-se en partisans o en corrent crític seran gent que fins no fa gaire militava a les files dels defensors de la digitalització a ultrança. Potser no hi ha res a fer contra l'era digital i l'explosió de les xarxes, però és evident que hi haurà moltes maneres de viure-hi integrats.

A les llibreries nord-americanes els llibres sobre aquestes qüestions ja tenen secció pròpia, i els mitjans ens il·lustren dia sí dia també amb històries sobre la xarxa i les empreses i els emprenedors que hi viuen i en viuen. Tots aquests, sí, amb noms propis.

CONCATENAT

D'acord, la pregunta bona és sempre "Per què?". Però llavors encara ens queda un altre problema: quina és la resposta bona.

CAMPANYA

"És absurd dividir el món en bons i dolents. La gent és encantadora o bé avorrida. I jo vaig amb els encantadors."

Oscar Wilde (1854-1900), per boca de Lord Arlington al primer acte d'El ventall de Lady Windermere. Poc abans de treure's del barret allò altre de "Puc resistir-ho tot menys la temptació". I a la mateixa obra on també deixà escrit per sempre que la vida és una cosa massa important per parlar-ne seriosament.

Fa molt, doncs, que ho hauríem de saber.

TRES CONTINENTS

JAPÓ

Avui passo el temps llegint
un haiku que m’agrada,
dient-ne i dient-ne les paraules.

És com menjar-se
el mateix gra petit, perfecte de raïm
un cop i un altre.

Camino per la casa recitant-lo
i en deixo caure les lletres
a l’aire de cada habitació.

M’aturo al costat del gran silenci del piano i el dic.
El dic al davant del mar en una pintura.
En tamborinejo el ritme en una petxina.

M’escolto dient-lo,
llavors el dic sense escoltar-lo,
llavors l’escolto sense dir-lo.

I quan el gos em mira
m’agenollo davant seu
i l’hi mormolo a les orelles blanques i llargues.

És aquell sobre la pesant campana
del temple
amb la papallona adormida al damunt,

i cada vegada que el dic sento la pressió
enorme de la papallona
sobre el ferro colat de la campana.

Quan el dic a la finestra,
la campana és el món
i jo la papallona que s’hi ha aturat.

Quan el dic al mirall,
sóc la pesant campana
i, la papallona, la vida amb les seves ales de paper.

I més tard, quan te’l dic a les fosques,
tu ets la campana
i jo en sóc el batall, tocant-te,

i la papallona s’ha envolat
del seu vers
i es mou com una frontissa damunt del nostre llit.

  Billy Collins, “Japan” (de Picnic, Lightning, 1998)
  Versió de JS

ET EGO TE

Dijous va aparèixer al Quadern la primera ressenya d'Una pedra sura. I no me'n sé estar d'aquest apunt de vanitat:

"En aquest recull explora dos estils o dues tendències ja presents en llibres anteriors: l'epigrama brevíssim, d'inspiració oriental, que concentra en una imatge poderosa un pretext per a la reflexió, i el poema breu però una mica més llarg, sovint narratiu, a què ens té acostumats l'anomenada poesia de l'experiència. En tots els casos, incloent-hi aquells que es podrien situar en un espai intermedi i que impedeixen que hi hagi solució de continuïtat, es tracta de plantejar una situació no gens extraordinària, fàcilment compartible, i dur-la fins al límit de l'inefable."

Manuel Castaño, "Poemes que suren" (El País, Quadern, 10-XI-11)















Juriaen van Streeck, Vanitas

CARTES

M'agraden les cançons en què algú escriu una carta a algú altre, ficció sobre ficció de veus que reconstrueixen el que té lloc en silenci. Com aquesta de Dar Williams (versionada per Joan Baez). O com altres peces igualment esplèndides de Boris Vian, Natalie Merchant o Leonard Cohen.

Que passeu un bon cap de setmana.

Cordialment,

PER ESTRANYA REGIÓ

De vegades anem pel món tan cofois amb les nostres lliçons sabudes, amb les nostres polides certeses, que per un instant les dades ens desconcerten quan simplement ens obliguen a tornar a mirar, o a llegir.

"El dialecto asturiano que tratamos de recoger es la lengua viva de nuestro pueblo; todos le mamamos, por decirlo así, con la primera leche; va pasando tradicionalmente de padres a hijos y se continúa de generación en generación. ¿Quién es el que no le habló en su primera edad? (...) ¿Quién, al fin, el que presente, no se complace en ejercitarle, y ausente de su patria, en recordarle y oírle?"

No us sona molt? Passa només que la citació és treta d'un discurs de Gaspar Melchor de Jovellanos, nascut a Xixón, i que Jovellanos era il·lustrat, no pas romàntic, i va viure i morir abans que Aribau comencés a escriure. Interessant, oi?

HSATRC

Cèsar o Neró? Si us plau... Com és que ningú no diu que a qui de veritat s'assembla Silvio Berlusconi és a Pooh-Bah, l'Honorable Senyor Acaparador de Tota la Resta de Càrrecs del Mikado de Gilbert i Sullivan?

SINGULARS IRREDUCTIBLES

Disculpeu-me que hi torni amb la política, però vist que hem entrat de ple en campanya i que ara ens toca llegir o escoltar amb un somriure als llavis Jorge Fernández Díaz prometent que "El PPC defensarà que es reconegui la irreductible singularitat de la identitat catalana" i sentim Alicia Sánchez Camacho avisar que "El PPC será el protagonista de la esperanza y del cambio en Cataluña", m'he entretingut a triar d'un document que em van enviar dies enrere les millors perles singulars i esperançadores de diferents prohoms (i alguna prodona) del PP emeses durant la popular campanya contra l'Estatut de Catalunya. En teniu una quarantena en aquest enllaç. Però les que transcric a continuació són les meves favorites, i apunten prou bé la mena de cambio i esperanza que s'acosten...

“Se está produciendo un caballo de Troya en la Constitución de todos los españoles.”

Ángel Acebes (3-9-2005)

“El proyecto de Estatuto es un obstáculo de primera magnitud para el crecimiento económico catalán.”

Mariano Rajoy (19-9-2005)

“Es el momento más crítico para la convivencia desde 1977.”

Federico Trillo (1-10-2005)

“Si se aprueba esta norma, los políticos catalanes podrán decidir sobre lo que pasa en Jaén o en Zamora, sobre sus finanzas, su sanidad, su educación o sus derechos, pero las Cortes Generales no podrán decidir nada de Cataluña.”

Mariano Rajoy (2-10-2005)

“La propuesta de Cataluña supondrá un coste de miles de millones de euros para Andalucía y Chaves lo sabe, ya que lo que el sistema catalán plantea es trincar toda la tela de golpe y después, a ver lo que suelto poco a poco."

Javier Arenas (11-10-2005)

“Nunca, desde la Transición, habíamos estado en una situación tan peligrosa como la que estamos en la actualidad. Es asombroso pensar que se puede volver a un país en el que todos los españoles no son iguales ente la ley.”

Ana Botella (17-10-2005)

“Ni siquiera en la época de Mao y de la Revolución Cultural, cuando todos los chinos hacían gimnasia a la vez, se atrevieron a tanto.”

www.fundacionfaes.org (25-10-2005)

“El Estatuto es fruto de la tregua de ETA en Cataluña.”

Jaime Mayor Oreja (24-11-2005)

“En Cataluña se está haciendo con el castellano lo que en época de Franco se hizo con el catalán.”

Mariano Rajoy (14-2-2006)

Però la millor de totes és sens dubte: “El Estatuto abre la puerta a la poligamia” (www.fundacionfaes.org, 26-10-2005).

Visca la poligàmia, doncs. I mori la política.

VALENTS AMB TANCS

Una altra cosa que tampoc no és recíproca: la llibertat.

MIMUS POLYGLOTTOS

Porto uns quants dies enganxat a la balada del vídeo. I a més m'ha servit per descobrir què carat era el sinsonte (a Mèxic cenzontle, del nàhuatl, d'on deu venir la forma castellana) en què diu que creu Silvio Rodríguez al començament d'aquella altra cançó de l'Unicornio on acaba repetint i repetint "Qué cosa fuera..." amb el timbal de fons per sota de la seva guitarra.

Algú té idea de com n'hauríem de dir en català, d'aquest ocell nord-americà tot ple de veus? I posats a parlar de música: aquí el podeu sentir cantar.

INCENDI I MÚSICA

HARPA

L'aire fai sonar
(fueyes ardiendo roses)
les cuerdes arreches del agua.

  Xuan Bello, El llibru de les cenices (1988)



ARPA

L'aire fa sonar
(fulles incendiades roses)
les cordes tibants de l'aigua.

 versió de JS

D'APRENDRE

Primer em pensava que disfrutava sobretot al costat de la gent amb qui aprenia. Després he anat entenent que, tant com això o més, aprenc al costat de la gent amb qui disfruto.

PROSPECT TERRACE

Sec al petit parc urbà on diu que de gran venia sovint a passejar H.P. Lovecraft, que vivia aquí a tocar. Lovecraft havia nascut el 1890 a Providence en una família benestant, i s'hi va estar fins a principis dels anys vint. Després hi tornà (de Brooklyn i d'una experiència matrimonial fallida amb una dona més gran que la família no acceptava) l'any 1927, i ja no se n'havia de moure gaire més: aquí va escriure la part essencial de la seva obra i morí, en la penúria, el març de 1937.

El parc queda una mica encimbellat i té una molt bona vista, a l'altra banda del riu, sobre el que ara és el downtown i en aquell temps devia ser la zona d'expansió de la ciutat moderna. Quan Lovecraft s'ho mirava segur que ja hi destacava la massa vermellosa de l'hotel Biltmore, obert l'any 1922, i devien estar acabant d'alçar l'esplèndid gratacel art déco del Bank of America. Aquesta vista i bona part de les cases que ara m'envolten eren llavors si fa no fa les mateixes. També aquest fred que a ell l'emmalaltia. I fins potser el banc desgastat on sec i deixo que una llum esclatant de tardor balli fent pampallugues tot al meu voltant. Amb el Víctor hem anat per College Hill seguint les adreces on l'escriptor va viure, que sovint ja no són exactament on eren, o n'han mogut la casa, o no en guarden menció. Queda només la placa que un seguit d'admiradors (no pas l'ajuntament) va dedicar-li amb motiu del centenari del seu naixement en una raconada a tocar de la John Hay Library, alguna fotografia com aquesta en què s'està a l'entrada de la casa d'hostes del carrer Prospect on llogà una habitació cap al final de la seva vida, i la tomba al peu de l'obelisc familiar dels Phillips a Swan Point, una de les més visitades del cementiri: nosaltres hi vam trobar una família fent turisme, un bolígraf que algú hi havia deixat en homenatge, petites pedres deixades allà a la manera jueva i un nino de plàstic inspirat en les seves criatures literàries.

Fa sol i tinc fred. Llegeixo en una biografia que ell va morir el dia que jo vaig néixer. Som i no som a la tardor, ara o llavors. I el fil que tot ho cus és la memòria, amb noms i llocs i imatges fent de botons.

ESTIMAT COMADIRA

Si demà dimecres sou a Girona i sou a més dels previsors que compren les entrades de Temporada Alta amb temps, teniu la sort de poder assistir a l'estrena del muntatge Estimat Comadira, dirigit per Xavier Albertí i Joan Ollé i amb les veus, entre d'altres, de Jordi Boixaderas, Montserrat Carulla, Sílvia Pérez Cruz, Julieta Serrano o Lluís Soler.

Si la resposta als dos "si" inicials és que no, llavors sempre podeu repescar des d'aquí (no es mereixen) el reportatge sobre Comadira emès just ahir al programa "Ànima", o bé escapar-vos a la llibreria del barri i procurar-vos la saviesa destil·lada a Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra, acabat d'aparèixer a la Biblioteca Universal Empúries (aquí en teniu el sumari).

Feliç Comadira.










MÉS
Josep M. Fonalleras, "Remolatxa i orfebreria" (El Periódico, 1-XI-11)
La notícia a VilaWeb

ALTARS DELS MORTS

Amb motiu de la diada de difunts, a Barcelona diverses entitats culturals han organitzat aquests dies una ruta de altares a la manera mexicana que n'inclou un promogut pel PEN Català en homenatge als periodistes assassinats al país d'acollida de Calders, Carner, Tísner i tants d'altres. L'altar es podrà visitar a l'Espai VilaWeb del 2 al 15 de novembre.

Al nord-est americà, amb el Víctor hem anat al cementiri de Swan Point a trobar i retratar la tomba de Howard Phillips Lovecraft, l'autor d'Els mites de Cthulhu. Però això ja és una altra història –la de Lovecraft i la seva ciutat, que ara és la meva ("I am Providence", va deixar escrit en una carta)– que miraré de trobar alguna estona per explicar.

Memento mori.

FISTERRA

La Carpenter a l'estudi, amb un so excel·lent.

Que us acompanyi durant el cap de setmana, mentre decidim cap a on tirar ara que som allà on sembla que tot s'acaba.

MANS, MANS

"[...] El llibre, però, a més de les homilies, recull altres textos de Modest Prats. Alguns també de contingut espiritual, com ara uns exercicis predicats a la comunitat de Montserrat i les intervencions al Concili de la Tarraconense, on va assistir enviat pel bisbe Camprodon. I encara, a més de tot això, el llibre conté uns textos que, en no ser destinats a cap funció pública pròpia del ministeri del seu autor, segurament contenen, tal com se sol dir, el més alt voltatge literari. Em refereixo a uns textos de memòria, de dietari o de reflexió personal en les vigílies de ser ordenat sacerdot. En aquestes reflexions, hi ha, per mi, allò que se'n diu la perla de tot el llibre. Es tracta de la titulada "Oració de les mans", un text en forma de pregària, sí, però alhora un poema inoblidable. En ell, el seu autor fa parlar les mans que aviat seran consagrades, mans que són les del seu avi, ferrer, mans rudes que amanyaguen les anques dels poltres i les eugues; mans del seu pare, afusellat en començar la Guerra Civil, mans que, crispades, han premut un grapat de terra del cementiri de Montcada, el cos caigut a terra, mentre el crani era esbardellat per les bales; mans de la seva mare, que es punxa quan cus de nits, que remenen cassoles i paelles. Són totes aquestes mans, sobreposades, les que preguen, mans que han aguantat la pipa, mans que han munyit les cabres, mans que han menat la carreta..."

 Narcís Comadira, "D'Organyà a Medinyà" (Ara, 22-X-2011)

GALMÉS ENTRE NOSALTRES

Com hi ha les ciutats d’altres continents a on probablement ja no tornarem i on ens agradaria haver passat més temps, el vi de què hauríem volgut comprar més ampolles, l’equip d’aquella temporada que ara ens reca no haver anat a veure més sovint, hi ha també els amics amb qui ens hauria agradat haver passat més temps. Ara que fa deu anys que Gabriel Galmés (1962-2001) ja no hi és, el seu editor, Quaderns Crema (que el 2002 ja va promoure un Àlbum Galmés a càrrec de Javier Cercas i Ponç Puigdevall), ha decidit tornar a dur-lo a la palestra encarregant a David Castillo una tria de l’articulisme en premsa de l’autor d’El rei de la casa o La vida perdurable. El llibre en qüestió es diu Vull una estàtua eqüestre. Cròniques de 1990 a 2001, i és una sorpresa i un veritable regal.

És una sorpresa perquè fins i tot els que seguíem amb interès cada nou llibre de Galmés em sembla que no érem gaire conscients que la seva obra avançava en paral·lel amb un devessall d’articles a Diario de Mallorca, Avui, El País o 7setmanari, fins a un total de prop de dues mil pàgines impreses. I, enllà de la prolixitat (que en ella mateixa no tindria per què ser una virtut), aquesta tria d’ara és a més un regal perquè ens retorna en plena forma la mirada desperta i múrria marca de la casa de Galmés. Una mirada que, de Manacor estant, podia parlar de llengües, turisme, modes o sindicats i fer-ho amb un somriure que s’encomana deu o vint anys després com s'encomanava llavors. Els articles de Galmés mostren que la ciutat dels Nadal (i de mossèn Antoni M. Alcover, de Guillem d’Efak, de Maria Antònia Oliver, de Miquel Àngel Riera) pot ser un centre del món tan bo com Manhattan o com l’estació de Perpinyà si qui mira i ho escriu es diu Gabriel Galmés, que humor i bonhomia no rimaven per a ell amb tonteria i sí en canvi amb intel·ligència i impertinència: un còctel excel·lent.

Total, que a la confraria dels galmesians estem de festa. Ara es tracta que sortim als camins a dur la bona nova: que el Biel era també un esplèndid articulista, i que torna a ser entre nosaltres.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 26-X-11
Versión en castellano


MÉS
Ressenya a Un dia en les carreres.
"Gabriel Galmés, ironia, grapa i talent" (Ara, 12-X-2011)
Imatges de la presentació del llibre a Manacor.
Galmés a la tele el 1997.

FAT

Tot acaba arribant, a poc a poc. I de vegades quan arriba tu ja no hi ets.

"I AM A CATALAN"

Ara fa quaranta anys aquesta terra va viure un moment únic, emocionant, de dignitat internacional.

AL BARBER (SOBRE LA CRÍTICA LITERÀRIA)

"You look ten years younger now..." I somriu.

Sabem que no és cert, però com ens conforta que ens ho diguin.

INDIAN SUMMER

Contemplo des del menjador el menjador buit de la casa del davant, amb mosquiteres i una fina llum clara d'octubre pel mig. Hopper podria pintar algú així assegut d'esquena. I Emily Dickinson podria escriure ara amb els meus dits:

   Han tornat els ocells.
   El cel duu roba clara
   d'abans de la calor.
   Escolto les abelles
   resant a sota el ràfec,
   les cambres buides,
   les mans obertes,
   l'airet al porxo.
   Libem un sacrament
   de llum i de silenci.

EL QUE HAGI DE VENIR

Us deixo amb un descobriment recent que ve de Portland, Oregon: els Decemberists.

GORA EUSKADI

L.D. No escriu en castellà per militància?
B.A. Escric en basc perquè és la llengua en què he viscut tota la vida. Vaig ser format per poetes bascos i la meva literatura s'ha forjat interiorment en aquesta comunitat. Haig de lluitar per defensar la llengua basca, perquè ha estat un eix de la meva vida, no per cap imposició política de ningú. Si no fos així, no seria lliure.

L.D. Amb tot, el radicalisme abertzale li recrimina que faci metaliteratura, que sigui massa cultista en lloc de dedicar-se a la causa nacionalista...
B.A. No tinc la sensació de tenir gaire gent en contra, sinó que més aviat penso que em porto bé amb gairebé tothom. Potser hi ha algú que s'enfada quan llegeix en una entrevista que critico algun aspecte del nacionalisme basc, però penso que precisament el millor servei que puc fer al nacionalisme d'Euskadi és adoptar una actitud crítica. També és cert que sempre hi ha el que jo qualifico de radical dels símbols, que tampoc no està gaire d'acord amb mi, però tampoc m'importa. Quan dic radical dels símbols em refereixo als que volen, per exemple, que quan algú coroni un cim, hagi de cridar a la força "Gora Euskadi" i hagi de plantar-hi una ikurriña per nassos.

  Entrevista amb Bernardo Atxaga, Avui (6-XII-2001)

VENTALL DE GROCS

He fet fotos a l'arbre esclatat en cent grocs del carrer Lloyd. Són patètiques. Jo hi veig un incendi, i la màquina en treu cromos. ¿On són l'alè, el volum, la lleugeresa, la llum que irradia el tronc prim, emplomallat no pas d'or (que és mat) sinó de llimona vibrant, de ginesta, de carabassa, de préssec obert, de reflexos de sol, de mel, de pol·len, d'abelles i papallones mudes, de Cézanne?

FRANKFURT 2011

La setmana passada va tenir lloc l'edició d'enguany de la Fira de Frankfurt, un dels pocs casos en què el català mitjà pot estar informat al detall i al dia del que és cou en un dels grans fòrums internacionals d'un sector especialitzat. Per tenir un xic la impressió que nosaltres també hi vam ser (i per pescar dades i títols a tenir en compte), una veu autoritzada és la d'Ernest Alós, que n'ha anat publicant diverses cròniques a El Periódico. Us en passo els enllaços:

"A la Fira del Llibre de Frankfurt. Dia 1. I jo sense el meu iPhone" (11-X-11)
"Frankfurt, dia 2. Cabré, Larsson i la punyetera wi-fi" (12-X-11)
"Frankfurt, dia 3. Fins a un parc temàtic mòbil d'Astèrix" (13-X-11)
"Frankfurt, dia 4. Ressaca del cas Auster i els ocellets cabrejats" (14-X-11)

Un altre punt de vista també molt recomanable: el de l'editor Joan-Carles Girbés, que manté el bloc Tirant al cap.