EL PUTTO CATALÀ

El renaixement i el barroc mediterranis són plens de putti (en singular, putto), aquelles criatures nues i amb ales, de vegades amb les galtes inflades o amb un arc a les mans. Com ells, el putto català podria ser un motiu ornamental simpàtic i innocent si no fos que totes dues paraules, putto i català, descarrilen de seguida de la via de la suposada possible innocència.

Dimecres passat, per no anar gaire enrere, dos membres del Parlament europeu van escridassar l’eurodiputat Ramon Tremosa, que hi intervenia en anglès (com sol fer bona part dels diputats per a millor comprensió de la resta), recriminant-li que no ho fes en castellà. A Estrasburg. Els diputats, no identificats, seien a la bancada dels socialistes espanyols. L’incident em va recordar l’anècdota referida per Joan Puigcercós sobre les seves primeres intervencions al Congreso de los Diputados, quan baixava de dalt de tot de l’hemicicle i pel passadís central alguns diputats populars li anaven dient (prou fort perquè ho sentís i prou fluix perquè els micròfons no ho captessin): “imbécil”, “hijoputa”... Són la mena de brometes que un, bategant les ales, pensaria que quaranta anys després de l’agonia de Franco tots plegats ja ens podríem estalviar. Setmanes enrere, de fet, veient amb uns joves estudiants les escenes de la càrrega policial davant de la Universitat de Barcelona a Salvador, de Manuel Huerga, els contava el cas d’una noia com ells que hi era i que, acorralada al fons d’un passadís, no ha oblidat mai els policies escridassant-la “¡Chilla, puta catalana!” mentre descarregaven les porres. Llavors vaig advertir als meus estudiants: “Però d’això ja en fa quaranta anys”. I l’aula es va omplir d’angelets bufadors.

Ara que ens governarà gent ferma defensora de la Constitució i preocupada per la igualtat entre tots els espanyols, espero no fer cara de putto si invoco com escriptor espanyol en català el dret a usar la meva llengua en les mateixes condicions (ni més, ni menys) en què ho pot fer un ciutadà d’Àvila. A Barcelona, a Madrid i a Estrasburg. I confio que el nou govern d’Espanya implementarà mesures concretes per donar compliment a l’article 3.3 de la Constitució que a tots ens empara. També als catalans, ja sense ales.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 23-XI-11
Versión en castellano