ALGUNES COSES CERTES

Els tertulians mandrosos i els liberals de manual es pensen que l’ecologisme és un luxe, a més d’una pèrdua de temps. Consideren que lluitar per salvar les balenes és poc més que un hobby de diletants. Però les balenes (com els drets humans, com les llengües minoritàries) són un dels termòmetres de la salut de la diversitat al món, a cada país del món, i de la diversitat en depèn el futur de tots plegats. Sense respecte i promoció de la biodiversitat el futur que ens espera és el del màrqueting de les transnacionals.

Els que seguim des de fora la literatura asturiana (vull dir la literatura en llengua asturiana) ens topem sovint amb el mig somriure suficient del menyspreador de l’ecologisme: “Asturià?” Sí senyor, asturià (o asturlleonès, si ens volem posar filològics). Una llengua i una comunitat petites –com a una altra escala ho són tantes altres segons amb què les comparem–, i precisament per això d’un interès excepcional per conèixer la salut cultural i democràtica d’Espanya, com el que passa a la Val d’Aran o als altres territoris (respectem els xantatgistes institucionals valencians i no diguem “país”) de la nostra parla ho és per establir la salut de la cultura catalana.

Què en sabem els catalans de l’asturià? Doncs per poc que volguéssim, d’uns anys ençà, gairebé tot el que ha escrit l’autor més reconegut d’ençà del Surdimientu, Xuan Bello, puntualment traduït a la llengua de Gabriel Ferrater per Adesiara, editorial exemplar que s’està guanyant a pols ser cas d’estudi en algun màster local d’edició. De la mà de Jordi Raventós, responsable d’Adesiara a més de traductor, ens acaba d’arribar Unas poucas cousas guapas, publicat el 2008 i ara convertit en Unes quantes coses boniques. Hi trobaran sarrons, arbres, illes, parcs, viatges, mentides, records... Jo quan llegeixo Xuan Bello mai no acabo de saber si llegeixo ficció, alguna mena de quadern de notes, un fals dietari o unes memòries enriquides. El que sí sé és que mai no m’hi avorreixo, i que en surto sempre una mica més savi i amb un somriure als llavis. Cosa que, ben mirat, em sembla tot un programa vital. O nacional. O editorial.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 18-III-15
Versión en castellano

INCENDI I MÚSICA

HARPA

L'aire fai sonar
(fueyes ardiendo roses)
les cuerdes arreches del agua.

  Xuan Bello, El llibru de les cenices (1988)



ARPA

L'aire fa sonar
(fulles incendiades roses)
les cordes tibants de l'aigua.

 versió de JS

LÍNIES DE FUGA

Preparo una sortida de feina cap al septentrió del continent, allà on la neu i la cendra i la llum sostinguda dels dies ara tan llargs s'emboliquen, i ahir que finalment havia trobat una estona per seure i obrir a l'atzar un dels llibres de la meva collita santjordiana, La neu i altres complements circumstancials de Xuan Bello, ve que a la pàgina cinquanta-quatre hi llegeixo això:



NORD

Un lector m'escriu perquè me'n recordi: home, també deu existir el nord; sí, responc, també en les tardes de somni, quan una llum gairebé mediterrània envaeix els carrers d'Uviéu, trobem a faltar els camins del nord, el cabdell de corriols embullats que fila la melangia i que ens duen, tous i durs, costeruts o plans, a muntanyes frondoses, a cingles rocallosos, a castells que havia somiat William Shakespeare i que havien vist, per calar-hi foc i tornar-los a aixecar, el víking i l'anglès.

Crema en la nostra ànima, amb una certa malenconia crepuscular, l'ombra fresca dels roures. Venim per les dreceres de Tinéu (o de Gal·les o d'Aquitània) i no sabem si és la claror o l'aire el que mou, amb una llarga carícia, la superfície encara verda de les espigues. Allà al fons es veu una petita arbreda, uns quants roures que escampen per terra una ombra fresca tan sols acompanyada del silenciós murmuri d'una font. Acosteu-vos-hi, proveu de trobar la deu, el doll d'aigua que us obre la frescor i el repòs.

Si mireu més enllà, si mireu cap a qualsevol banda, veureu valls i vallades frondoses. A l'oest es congria la nuvolada, i, a l'est, uns parracs de boira vesteixen les muntanyes donant-los un punt de coqueteria.

En aquestes tardes d'oficina, mentre ens lliurem a la tasca municipal i espessa, descobrim que qualsevol indret del planeta indica l'arrencada d'una línia de fuga. Línies traçades a l'infinit, que mai no convergeixen si no és per l'afany de marxar. I, com quan érem infants, marquem a l'atles rutes impossibles que només ens duen a nosaltres mateixos.

Xuan Bello, La neu i altres complements circumstancials (Adesiara, 2010. Trad. de Jordi Raventós)

ENCADENAMIENTU

A Astúries hi ha un racó increïble, exemple de la potència de la bona suma de públic i particular, l'"Aula de las metáforas", on un pot trobar-se convidat a xerrar sobre poesia catalana o sobre literatura i memòria i que Fernando Beltrán es posi a llegir en castellà, amb la vella edició bilingüe de Seix Barral a les mans, "Josep Carner" de Ferrater, que llavors et demanin de llegir-lo en català i que després d'escoltar...


JOSEP CARNER

En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.

Xuan Bello es tregui un paper de la butxaca i llegeixi:


JOSEP CARNER

No cimero y más fosco de la nueche, nun quiero sentir
l'olor de mayu que boria allá fuera, y ye pequeñu
el candil col que tengo abondo p'allumar
les páxines tenues del llibru, les poesíes de Carner,
que tu me disti ayeri. Has dos años y cuatro meses
que-y di esti mesmu llibru a otra moza. Palabres
que lleí cuidando nella, y qu'ella lleó
pa min, y son del too nueves agora
que les lleo por ti, cuidando en ti.
Palabres que nos falaron a tous tres, y fain
que nos parescamos. Palabres que permanecen,
mentes varien los díes y camaden los sentíos,
ofrecíes pa que les volvamos entender. Como una patria.

I com que els has dit que tu ets tu i les teves lectures, sense cronologies ni fronteres, no deuran trobar estrany que un acte i un espai com aquest allarguin i reforcin la cadena dels teus parents i germans. Que surtis a la pluja i a la fosca de fora més ben acompanyat, amb una mica menys de fred, amb les butxaques una mica més plenes de paraules, de palabres, de palabras, com pàtries.

VIATJAR



Viajar, sí, es muy saludable. Te permite descubrir que el mundo es azul como una naranja y que a veces incluso está bien hecho.

Xuan Bello, a l'"Agenda de nieblas" d'avui

PARAULES, SILENCI I PLUJA

L'irlandès Seamus Heaney llegeix en asturià versos seus sobre aquesta terra que només fa uns mesos versionàvem amb la Pauline des del pis de Sarrià i que ara han traduït, amb els llibres a la vista de Visor i Edicions 62, Xuan Santori i Xuan Bello, que seu al meu costat. Som en una sala solemne de la Junta General d'Astúries i a fora mig plou (l'orbayu és una pluja molt fina, apunta en Xuan) mentre a dins els representants de tots els grups polítics es van acostant al micro amb un somriure d'orella a orella i mirant a les càmeres (són els representants dels mateixos grups que han menystingut aquestes paraules que ara diuen, els que se n'han burlat, els que les han ignorades o les neguen encara, també els que les defensen) per llegir versos contemporanis en una llengua que no consta a l'Estatut de la comunitat, i ara el director general de Promoció Cultural, Carlos Madera, llegeix a "Paniceiros":

Un mundu que yera altu luminosu esbeltu
Naciente y fonte y vocación de ríu

Onde los homes callen y el silenciu ye renuncia
Onde escaecimos el ser Onde claudicamos
(...)