Literatura, llengua i lloc: en parlarem a Barcelona demà dimarts 17, a Laie Pau Claris (a les 7h de la tarda), en conversa amb Eduard Aibar i Simona Škrabec. I a Girona dimecres 25, també a les 7h a la Llibreria 22, amb Josep M. Fonalleras i Carles Torner, que hi presentarà al costat de LLL el seu Com ser ambaixador d'un país sense ambaixades (Pòrtic).
Cada vegada que sento o llegeixo una atzagaiada en boca d'algú del gremi que parla ex cathedra del que no sap i em vénen aquelles ganes de renegar, penso en els mestres que he tingut: tots, sense excepció, van aprendre amb els anys a riure's dels pets bufats i els arribistes. A mi em queda molt per aprendre: per això miro d'honorar tant com puc els mestres. Els de veritat. I ni la filologia ni la cultura catalanes no serien iguals sense Modest Prats.
Aquest dijous a les vuit del vespre es presenta al local social de Medinyà el número especial que la Revista de Girona ha preparat en memòria del capellà i filòleg que el poble va tenir durant anys de rector. Hi parlaran Salomó Marquès, Guillem Terribas, Margarida Falgas, Josep M. Fonalleras i Xavier Cortadellas. I si no hi podeu anar, sempre tenim a l'abast, a més del número de la revista, les Homilies de Medinyà de mossèn Prats o la pila d'Engrunes i retalls que ens va deixar.
No ho feu mai, de viatjar amb la imaginació? Jo aquesta setmana, a banda d'acompanyar l'Enric Bou de banda a banda de l'Atlàntic, seguiré amb enveja com si hi fos el cartell d'activitats de la Setmana que acompanya, a Girona, el 33è premi Just M. Casero, amb actes, entre d'altres, al voltant de Miquel Pairolí, Vicent Andrés Estellés i Juan Luis Panero, tres dels autors que (el dia que finalment m'hi posi) no gosaré esporgar de la biblioteca de casa.
Aquí teniu el programa complet de la Setmana:
Dilluns dia 28, a les 20 hores
Lectura dramatitzada
19 D'OCTUBRE
de Francesc Ten, basada en el dietari Octubre de Miquel Pairolí.
Interpretat per Cristina Cervià, Georgina Asín, Xicu Masó, David Planas, sota la direcció de Cristina Cervià.
Dimarts dia 29, a les 18 hores
Recital de poesia
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
Pau Alabajos diu "Mural del País Valencià"
El cantautor torrentí ret homenatge a Vicent Andrés Estellés, en el vintè aniversari de la seva mort.
A les 20 hores
ESPRIU I ROSSELLÓ-PÒRCEL
Conferència-presentació de Sebastià Alzamora, a l'entorn de la seva novel·la Dos amics de vint anys.
Dimecres dia 30, a les 20 hores
Acte de lliurament de 33 Premi de Novel·la Curta Just M. Casero
Obertura de l'acte:
JUAN LUIS PANERO, en el record.
Amics i coneguts llegiran poemes i es projectaran imatges del poeta recitant a la Llibreria 22.
Dijous dia 31, a les 20 hores
Recital de poesia
MALEÏTS POETES (de Baudelaire a Bauçà)
amb Sílvia Bel. Tria realitzada per Andreu Gomila.
Divendres dia 1, a les 18 hores
Recital de poesia
JOSEP PREDALS
Recita els seus poemes.
Dissabte dia 2, a les 18 hores
Projecció del documental amb l'assistència dels seus realitzadors
Marc Faro, Miquel Àngel Navajas i Anna Teixidor
ELS ÚLTIMS DIES DE TOM SHARPE A LA COSTA BRAVA
(Premi Carles Rahola de comunicació).
Tots els actes (gratuïts) són a la Sala La Planeta.
Jo no sé si al Parnàs de les idees pures hi ha els drets dels individus o dels col·lectius, però sé que aquí al sud-oest d’Europa els que defensen que només hi ha drets individuals ho fan dalt d’un carro amb dues grans rodes d’or (l’Estat i una llengua que parlen 400 milions de persones) i envoltats d’altaveus mediàtics i instruments legals. També sé que els que defensen els drets col·lectius i de les minories ho solen fer des del descampat que en diem societat civil, brandant com a molt l’espasa de cartró de l’administració a mitges que és la Generalitat. Fa poc, per exemple, els tribunals han dictaminat que sis nens catalans tenen uns drets lingüístics personals més dignes de ser coberts (enllà de la llei del país) que cent mil xiquets valencians que no poden estudiar en la seva llengua i a qui ningú no escolta. És el que els deia: qui defensa el (seu) dret individual sol anar dalt del carro.
Que la majoria de forts no s’adonen que viuen entre febles és cosa sabuda. Que els forts no vulguin saber que al seu voltant hi ha feblesa ja empipa. Però que alguns forts s’entretinguin a esclafar formigues i, a sobre, diguin que les formigues els soscaven el gratacel ja indigna.
Aquests dies hi ha reunit a Barcelona, presidit per Josep M. Terricabras, el Comitè internacional de Traducció i Drets Lingüístics del PEN, i ahir el president del PEN Internacional, John Ralston Saul, presentà al Palau de la Generalitat al costat del Molt Honorable Artur Mas el “Manifest de Girona” sobre drets lingüístics. A una escala modesta, és una bona manera d’insistir que la diversitat cultural és un patrimoni, que el respecte per les llengües i cultures és clau, que les persones aprenen a parlar al si d’una comunitat que els dóna llengua i identitat, que la llibertat lingüística només es pot exercir des de la igualtat de condicions. I que per assolir la igualtat calen ara (com sempre) ideals, lleis i govern. A més d’una fraternitat (entre les persones, entre les llengües) que al nostre racó de la vella Europa el carrer certifica de fa anys. Tant com s’hi esforcen en contra un grapat de polítics, jutges i columnistes.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 6-VI-12
Versión en castellano
És interessant la dada (i la data) aportada per Ramon Barnera, de Càritas de Girona: per a ells hi ha un abans de 2007 i un després de 2007. Això vol dir que fa tres o quatre anys que no acabem de voler saber el que ja estava passant al voltant nostre: atur, gana, desnonaments, tot un panorama. I ara amb l'estat en retirada de l'assistencialisme i els serveis socials.
Lucas Cranach (1534)
He tingut un somni. Un advocat de l’Estat anava retallant diaris amb declaracions de Francisco Camps i Alejandro Font de Mora (que eliminaran l’opció per la línia en la llengua pròpia a les escoles valencianes) i de José Ramón Bauzá (enderiat a fer que la parla de les Balears deixi de ser-hi un requisit i passi a ser un mèrit, com ara saber mecanografia), i les anava posant en una carpeta amb l’article 3.3 de la Constitució espanyola imprès: “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Diguem les coses com són: passades gairebé quatre dècades de democràcia, malgrat la Constitució, Espanya continua sense respectar ni protegir de cap manera les llengües espanyoles que no són el castellà. Si els perifèrics volen promoure les seves llengües que s’ho paguin, i alerta que no trepitgin ni un mil·límetre l’ungla petita del gegant. Això és així, sembla que a tothom li sembli bé (o que a ningú li sembli malament) i no hi ha senyals que hagi de canviar. ¿Què hem de pensar, els que treballem i creem amb la llengua i hem tingut la mala punteria de fer-ho en la dels nostres pares i no en la dels senyors Camps o Bauzá?
Hem tingut un somni. El Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional, presidit per Josep M. Terricabras, ha condensat en l’anomenat “Manifest de Girona” un decàleg en defensa dels drets col·lectius relacionats amb les llengües, quinze anys després de la proposta de Declaració Universal de Drets Lingüístics aprovada a Barcelona i que encara espera tanda als despatxos de la UNESCO. El primer punt del decàleg és elemental: “La diversitat lingüística és un patrimoni de la humanitat, que ha de ser valorat i protegit”. D’aquí fins al desè (“El dret a l’ús i protecció de la pròpia llengua ha de ser reconegut per les Nacions Unides…”), desfila la lògica de la diversitat com a riquesa i no com a problema aplicada a l’element clau de la comunicació: la llengua. Una mena de lògica (una altra mena de lògica) que per a alguns es veu prou clara quan es mira lluny i costa més d’enfocar quan miren a la vora, com una mena d’hipermetropia lingüística. A on deuen fabricar ulleres per a països?
Publicat a El Periódico, 8-VI-2011
MÉS
Josep M. Terricabras, "Aniversari d'una gran declaració" (El Periódico)
No sé si ho sap tothom, però no és cap revelació que William Blake, a més de l'autor de les inoblidables Cançons d'innocència i experiència, va ser un original gravador (la seva tomba en diu "Poet-painter"), o que Michelangelo Buonarroti, a més de l'escultor de la Pietat i pintor de la Capella Sixtina, fou l'autor d'uns esplèndids sonets traduïts a un munt de llengües. Vull dir que malgrat la discussió més o menys acadèmica sobre si pot més la pintura o pot més la poesia, per a un bon nombre d'artistes, alguns de primera línia, la ploma i el pinzell no només no estan en competència sinó que es poden fer servir alternativament.
En català, hi ha uns quants casos de noms que apareixen a les històries de la pintura i de la literatura: subratllem al segle passat els de Santiago Rusiñol i Joaquim Torres-Garcia o, en temps més recents, pintors amb bona capacitat literària com Antoni Tàpies (L'art contra l'estètica, Memòria personal) o Antoni Llena (que el 2008 va aplegar Per l'ull de l'art) i, a més del cas singular de Joan Brossa, l'esplèndid estol de poetes i pintors, o pintors i poetes, format per Albert Ràfols-Casamada, Felícia Fuster, Narcís Comadira i Perejaume.
Narcís Comadira, que publica amb molta més regularitat que no exposa, té penjada fins a finals de mes al Museu de Montserrat (¿heu vist mai el Caravaggio que hi guarden, o la Madeleine de Ramon Casas?) una antologia de la seva obra ("Narcís Comadira. 50 anys de pintura") comissariada per Jordi Falgàs, responsable de la gran exposició d'art català a Cleveland i al MOMA l'any 2007. Els quadres de l'autor d'Enigma aniran després, de finals d'octubre a finals de gener, al Museu d'Art de Girona. Des de la meva inexpertesa en arts plàstiques jo no sé si Comadira -indiscutiblement un dels millors poetes catalans vius- és tan bon pintor com poeta, però sí que sé que la seva pintura ens parla del que Jordi Ibáñez, al catàleg, en diu l'espai desert del Noucentisme, que ho fa des de la discreció i la intensitat, que els seus colors i arbres i pedres tenen una estranya força evocadora. Com els gravats de William Blake. Com els versos de Miquel Àngel.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 8-IX-10
Versión en castellano
Quan d'aquí a uns anys algú faci l'esforç d'apamar el que ha anat passant a la literatura catalana (o, potser més ben dit, al món de les lletres al nostre país vistes com a sistema) durant els darrers anys, caldrà sens dubte que apunti a la llista de fets remarcables la florida de recitals i de festivals de poesia arreu del territori, en poblacions grans i petites i a partir d'iniciatives públiques, privades i mixtes. Ens hem inventat un circuit del gairebé no res (i la veritat, no sento gaire poetes que ho celebrin). Ja he parlat aquí en algun moment de la Primavera Poètica de la Garriga, de Poesia i + a Caldes d'Estrac o del Festival de la Mediterrània a Mallorca, però esdeveniments equiparables tenen lloc en aquests moments a molts altres punts, en poc més d'una legislatura hem passat de dos o tres a vint o trenta cites anuals.
La força del fenomen pot simbolitzar-la, per exemple, el relleu que ahir va tenir lloc mentre Andrés Iniesta feia art a la seva manera a Brussel·les: per una banda, a Girona concloïa amb un itinerari poètic a càrrec de Josep Pedrals, Jordi Fornos, Òscar Rocabert i Oriol Ponsatí-Murlà Ara Poesia, el XIII Festival de Poesia de Girona (petit retret als organitzadors: una iniciativa cultural sense pàgina web és avui molt menys del que pot o mereix —en aquest cas— ser), i mentrestant, en paral·lel, al claustre del monestir de Sant Cugat es posava en marxa el vuitè Festival de poesia de Sant Cugat, que aquest any dirigeix Francesc Parcerisas amb Feliu Formosa com a "Poeta d'honor". Però és que aquest pas de testimoni simbòlic tenia lloc coincidint en el calendari amb les activitats ja en marxa d'una altra excel·lent iniciativa d'agitació lírica: la Kinzena Poetika que, del 13 al 26 d'aquest mes, ofereix a Vilafranca del Penedès una tria ben llaminera d'activitats molt diverses.
I parlant d'una altra mena de festivals, que són les fires, no us perdeu l'entrevista dilatada que des de VilaWeb Lletres van fent a Carles Torner, responsable de la delegació de l'Institut Ramon Llull a la Fira del Llibre de Frankfurt.
Demà passat divendres al vespre a Girona, a la Llibreria 22, Anna Ballbona, Albert Benzekry, Jordi Cornudella, Roger Costa-Pau, Josep-Francesc Delgado, Josep M. Fonalleras, M. Rosa Font, Hermínia Mas, Oriol Ponsatí-Murlà, Guillem Terribas i Carles Torner m'acompanyaran llegint poemes d'aigua i de riu (o de font, riera o torrent, com apuntava una amiga), sense discursos ni elogis de compromís. Si sou per allà, us hi esperen versos ben amarats.
Com cada any dels darrers (i revisitar les edicions anteriors comença a tenir un cert interès literarioarqueològic) la gironina Llibreria 22 ens envia una llista de suggeriments per Sant Jordi, amb la diferència que aquesta vegada no s'han sabut aturar als vint-i-dos títols i que hi han introduït la divisió per gèneres (per cert, una de freda: a can llibres.cat, que fa temps que va de baixa, darrerament han decidit que la poesia ja no forma part del regne dels escollits). Trieu i remeneu..
Més de 22 suggeriments per aquest Sant Jordi 08
* NARRATIVA
Insòlit somni, insòlita veritat de Lolita Bosch
Mil cretins de Quim Monzó
Acrollam de Biel Mesquida
L’estranya de Sándor Márai
100 Contes Morals de Joan Barril
Forasters (Premi Néstor Lujàn) de Rafael Vallbona
Dues rulots de Marina Lewycka
Camisa de foc d’Anna Carreras
El Sindicat de policies jueus de Michael Chabon
Casa de trobades de Martin Amis
Les senyoretes de Lourdes (Premi Sant Jordi) de Pep Coll
Només socis de Ferran Torrent
Les benignes de Jonathan Littell
No és país per a vells de Cormac McCarthy
Firmin de Sam Savage
De tot cor d’Andreu Martín
Incerta glòria de Joan Sales
Tots els contes de Mercè Rodoreda
El violí d’Auschwitz de M. Àngels Anglada
Tren a Puigcerdà de Blanca Busquets
L'elegància de l’eriçó de Muriel Barbery
La lladre de llibres de Markus Zusak
L’accionista principal de Petros Màrkaris
El asombroso viaje de Pomponio Flato d’Eduardo Mendoza
Relatos de Rudyard Kipling
Saber perder de David Trueba
Vivir adrede de Mario Benedetti
Vida y destino de Vasili Grossman
Tsugumi de Banana Yoshimoto
* POESIA
Barcelona amor final de Joan Margarit
Poemes de l’alquimista Josep Palau i Fabre
Do’m d’Enric Casasses
Rapala de Jaume Subirana
* ASSAIG
El fil secret de la història de Patrícia Gabancho
La consciència que crema d’Eudald Carbonell
El setè camió d’Assumpta Montellà
La clau del regne – Girona, setges i mites – de Josep Clara
El meu ofici de Josep M. Espinàs
Memòries d’altres d’Àngel Casas
Viatge per la Costa Brava de Xavier Moret
D'altra banda, parlant de llibreries, no me'n sé estar de transcriure el missatge també santjordià que acabo de rebre de La Central: descompte ampliat, suggeriments dels lectors, llibreria nova tematitzada... Com solen saber fer, una mostra que la imaginació i l'energia sumades canvien panorames.
Aquest any hem decidit anticipar-nos una mica i obrirem el diumenge 20 d'abril. De fet, per facilitar la tria dels llibres de la diada, farem un 5% de descompte des del dia 19 fins al dia 22 d'aquest mes, a més del descompte del 10% que es fa el dia 23 d'abril. Per si voleu anar-hi rumiant, us adjuntem la llista que hem preparat amb una proposta de lectures.
També hem pensat que seria ben interessant que els lectors poguessiu dir-hi la vostra, per això hem posat a la vostra disposició una adreça de correu electrònic (lectors@lacentral.com) per si voleu fer alguna recomanació o
destacar algun llibre que considereu rellevant. Es tracta d'enviar una breu recomanació de lector a lector. Aprofitant aquestes propostes, dedicarem una espai a les llibreries amb els llibres que hagueu escollit.
Com ja és tradició, a la parada que tindrem a Rambla Catalunya (cantonada Mallorca) ens acompanyaran un grapat d'escriptors per signar els seus llibres. Disposarem també d'una altra parada a la Rambla de Canaletes (cantonada Elisabets).
A més a més, a partir de les 19h podreu gaudir d’una copa de cava a la terrassa de la llibrería del carrer Mallorca.
Aprofitem aquest correu per anunciar-vos que hem obert una nova llibreria al Museu d'Història de la Ciutat (Llibreteria) dedicada a Barcelona i a la cultura de les ciutats en general.
Rafael Masó. Retrat d'un nen jugant amb un cercle de paper, ca. 1935. AHCOAC-Demarcació de Girona. Fons Rafael Masó i Valentí
Hem après a llegir tant, hem carregat tant de sentit paraules, gestos i imatges (sobretot les imatges) que de vegades un predicaria el pur, el més radical despullament: tornar enrere a l’inici, a la casella de sortida, al full en blanc. Si fos possible. Em miro aquesta fotografia d’un nen que jugava, per exemple, i se m’encenen tots els interpretadors simbòlics possibles. No, no, res de part, de blanc, d’edats, de triangles, d’ineluctabilitat, d’herència: al començament hi havia el joc. Fem, doncs, que hi torni a ser: al començament hi ha el joc. Aquí teniu un nen que juga. Que juga i mira, d’acord, però que juga: jugava abans que se’l miressin i tornarà a jugar (va tornar a jugar) així que el fotògraf li digui que ja està, que ja pot deixar de posar. El nen és joc, i creix jugant. Algú ha escrit: “Quan juguem, l’objectiu és guanyar, però el que és important és l’objectiu, no la victòria”. El nen jugava i la gràcia és que al retrat, que el va interrompre, continua jugant. Perquè l’important, l’objectiu, era el joc, no la mirada.
[La imatge prové de l'exposició Miralls amb memòria. El text forma part del catàleg.]
Foto Lux (Ajuntament de Girona CRDI. Fons Foto Lux)
Canvien els generals, les armes, els colors, els saluts. Canvien els himnes, els idiomes, les proclames. Canvien els segles, els uniformes. Canvia el nom que donarem després a cada guerra, però la guerra és sempre la mateixa: sobre un sòl comú diferents personatges assagen gestos diversos que conflueixen en una sola, simple, sòrdida bala. La bala que s’espera al carregador de la disfressa de quan érem petits i ja no vam saber créixer. La bala de broma al decorat d’una persecució, d’un rapte, d’un assalt, d’una defensa heroica, d’una revolució, d’un ajust de comptes, d’un magnicidi. És tan fàcil i tan nostre, el gest de matar. Són tan acollidors, els decorats. Mireu-vos bé aquest d’ara: canvia el fons i es manté el terra de rajols, canvia l’orientació dels braços i se’n manté el gest, canvia el protagonista... Canvia, el protagonista? No s’assembla tot molt, massa, fins a una estranya incomoditat? Sabem que el vell divide et impera romà citat per Maquiavel té un curiós paral·lel a l’altra punta del món, a la Xina de Sun Tzu (“El gran secret de reeixir en tot consisteix en l’art de saber crear divisions oportunament”), però aquí el camí sembla justament l’invers: parlar de l’enfrontament des de la simulació de la diferència. Un sol actor pot vestir diverses disfresses, cridar diferents consignes, matar en diferents direccions. Però en un món rodó els trets a la dreta o a l’esquerra van a parar al mateix lloc. I la bala sempre és la mateixa.
[La imatge prové de l'exposició Miralls amb memòria. El text forma part del catàleg.]
Demà al vespre s'inaugura a la Casa de Cultura de Girona l'exposició "Miralls amb memòria", una aproximació a la fotografia suposadament antiga d'uns fotògrafs suposadament locals que ha comissariat Josep M. Oliveras, capbussat de fa anys en fons públics i privats d'imatges. Avui, els mitjans gironins en donen avís a bastament (aquí, aquí i aquí). Com que mesos enrere vaig tenir la sort que em convidessin a participar en el projecte i ho vaig fer amb uns textos breus sobre alguna de les fotografies, durant els propers dies us en donaré uns quants tastos, a veure si us convenço que val molt la pena fer el viatge. De moment, la "Natura morta" de sota el títol d'ara és de Ricard Mur i Dargalló.
Passegem un grup d'universitaris estrangers pel barri vell de Girona de la mà d'un bon guia i, anant de l'antiga col·legiata de sant Fèlix a la porta romana de la ciutat i les escales de la Catedral, d'aquí a les vidrieres i el claustre i al "Tapís de la creació", d'aquest a la muralla i al call quan la llum del dia ja declina, tinc la incòmoda sensació que l'emoció que voldríem comunicar se'ns escapa barrejada amb pressa, distància i cansament, que fem un esforç no sé fins a quin punt útil per encendre un foc amb pedres molles. Les visites en grup ja ho tenen, això: la velocitat imposada, el recorregut i els comentaris predeterminats, la ineludible companyia fan que l'itinerari en el millor dels casos pugui ser poc més que un apunt o un suggeriment per a la revisita.
L'endemà, toparé amb un fragment de George Steiner a Errata en què el crític i professor conta com un dia que passejava per aquells mateixos carrerons gironins va separar-se del grup amb què anava i, mirant-se els esglaons gastats, tot d'una va veure sorgir de l'ombra la silueta d'un vell cabalista "amb una taca de llum vespral a la barba bífida". I el savi apunta: "La fantasia i el lloc havien creat un espectre, una reunió i concurrència momentània del temps en la forma". D'això es tracta: de deixar sorgir (d'ajudar a néixer) espectres, concurrències del temps en les formes que a cadascun ens són donades. I el tour (o la vida en tour) el que fa és precisament impossibilitar que neixi cap visió, que sorgeixi cap espectre... Sempre curts de temps, blindats contra l'atzar, sempre amb destí concret i mai sols, no deixem que l'incògnit, que la fantasia, que l'imprevist, se'ns manifestin. I l'ànima, sense imprevist, es panseix.
Quantes vegades, en el món de la cultura, les ofertes que fem no s'assemblen massa a una visita guiada? ¿Quants tresors, quantes girones no haurem ofegat amb la nostra pressa, les nostres campanyes, els nostres descomptes, els nostres paquets combinats i la nostra parauleria entusiasta i vana?
Ho vaig fer l'any passat i avui hi torno: aquí teniu la llista dels vint-i-dos llibres de 2006 destacats per la 22, llibreria gironina de referència. És una bona tria de propostes prou diverses que ve de gent amb criteri, perquè cadascun hi remeni de gust i hi trobi, segur, algun suggeriment que no coneixia o que no s'esperava, o potser simplement la confirmació del bon regust que ens han deixat l'últim Sergi Pàmies o els Dos dies més de sud de Francesc Parcerisas... Propostes i criteri, que prou falta ens fan.
L’habitació grisa, de Mònica Batet
Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies
Laura Sants, d’Emili Teixidor
Farsa, de Màrius Serra
Un home de paraula, d’Imma Monsó
Herba d’enamorar, de Teresa Moure
Bogeries de Brooklyn, de Paul Auster
La història de l’amor, de Nicole Krauss
Dos dies més de sud, de Francesc Parcerisas
El cop de la destral, de Jordi Larios
De Robinson Crusoe a Peter Pan, de Vicenç Pagès
Exploracions/notes i converses de literatura, de Miquel Pairolí
Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament, de George Steiner
Memòries d’un espectador, de Carles Sentís
Assaigs. Llibre primer, de Michel de Montaigne
Republicans jugant amb foc, d’Àngel Duarte
Els mestres de la República, de Raimon Portell/Salamó Marquès
El búfalo de la noche, de Guillermo Arriaga
Detrás del hielo, de Marcos Ordóñez
Vinieron como golondrinas, de William Maxwell
Travesuras de la niña mala, de Mario Vargas Llosa
En los oscuros lugares del saber, de Peter Kingsley
Entrades
Comentaris
