SONA LA CAMPANA

"En el llibre que seguia [El rastre de l'animal més lliure], En altres coses (2002), el poeta es refermava en la idea de la claredat i de la precisió: “en el guix, en la idea, ser clar”. L'últim poema, Dies sicut umbra, reflexionava sobre tot allò que passa sense que nosaltres hi parem esment: “tens al rostre la dolcesa / de qui pensa en altres coses”. M'agradaria relacionar aquest poema amb un d'actual, Campana, que comença dient “Dormim malgrat el so de la campana”, i que acaba així: “I tornem a menjar, a xerrar, a dormir, / a anar de pressa amb cotxe / al ritme de l'oblit i la campana”. Subirana aspira a fer destacar el so de la campana: és a dir, a tornar a (fer) sentir allò que, de tan evident, ja no sentim, allò que ens hem desacostumat a sentir, perquè el traüt de la vida ens en distreu i ens n'aparta. Rapala (2007), el llibre que precedeix aquest, aportava novetats: alguna versió lírica, uns poemes ecfràsics... però la precisió continuava sent una marca d'estil, i l'aposta pel vers d'art menor, per un vers alat i gràcil, era també molt ferma. El títol d'aquest, Una pedra sura, parteix d'uns versos de Charles Simic: l'ambició és escriure un poema que sigui com una pedra que suri (Amikhai en té un que diu: “Aquell que se'n va de la dona que estimava / farà saltar la seva última paraula / com una pedra llisa damunt l'aigua: / farà tres bots / o quatre. Després s'enfonsarà”). La pedra és la plausible concreció d'aquests poemes. Aquí, a parer meu, no hi ha cap peça memorable com Pescador i fill amb salabre, de l'anterior. Però és ple de moments feliços. Si en títols precedents hi havia moltes referències a la llum, en aquest es dóna lliure curs a l'aigua: “A la peixera dels dies / he ficat dues mans buides, / i n'he tret dues mans molles”. Quiet especula sobre l'instant etern: el que quedarà fixat en una fotografia, el que anuncia una bala. Ocell centra la mirada en aquest animal, quan es pensa en altres coses (s'espera un avió)."

Jordi Llavina, "Saber escoltar la campana" (El Punt Avui, Cultura, 1-XII-11)