LA NOSTRA BELLA PROVÍNCIA

Feia dies que volia parlar-ne, i ahir l'arrencada impecable de l'article de Salvador Cardús a La Vanguardia i la solvència de l'autor pensava que ja m'ho estalviaven, que amb una llarga citació i l'enllaç n'hi hauria prou. Però l'article no és (curiós) al web del diari, i rellegit diria que admet com a mínim un afegit personal... La peça s'obre així:

"A veure si som capaços de parlar amb claredat i de no crear més confusió: la pressió que fa el PP de Catalunya al Govern de la Generalitat per tancar les mal anomenades 'ambaixades' catalanes no té res a veure amb cap preocupació per la despesa pública del país. Aquesta és una obsessió del PP, com mostren les hemeroteques, anterior a la crisi. Allò que el PP vol retallar no és el pressupost sinó la voluntat política que Catalunya tingui veu internacional pròpia, per modesta i discreta que sigui. [...]" (S. Cardús, "Veu pròpia al món", 28-XII-2011)

i llavors parla i raona sobre la desinversió de la Generalitat en presència pública al món aparentment forçada pel Partit Popular (amb el detall klempererià d'analitzar l'ús i el sentit de les paraules: per què en diuen ambaixades, si tots sabem que no ho són).

Ja és curiós que, de totes les maneres possibles d'ajudar al país en aquests moments difícils, el PP hagi posat just aquesta al capdamunt de la llista, i ja és curiós que de totes les maneres possibles d'entomar una pressió prevista el govern d'Artur Mas s'hagi deixat fer xantatge just en aquesta zona dels ronyons. O potser és que no és cap xantatge. I aquest punt de vista sobre la qüestió (que l'articulista, discret, no desenvolupa, gairebé ni planteja) em sembla que no s'hauria de desestimar. Precisament perquè la política és l'art del possible, el bon polític serà el que sàpiga com fer possible salvar l'imprescindible, en quina moneda li (i ens) surt més a compte pagar el delme per mantenir-se al poder. Cardús obre el seu text (signat el Dia dels Innocents, val a dir-ho) amb un desig que fóra una veritable benedicció per al país, una excel·lent primera mesura sanitària nacional: que ens acostumem a (i fem l'esforç de) parlar amb claredat. Amén. Parlem doncs de la transigència de CiU amb el PP: del moment i l'assumpte i les formes i la retòrica amb què el govern del nostre país acata les instruccions de la mama del Manuel. Desmuntar delegacions internacionals i renunciar a una modestíssima veu pròpia al món per menys del que valen un parell de xofers de ministeri és un gest nítid i revelador. A canvi, continuarem tenint a Barcelona (i per a catalans, és clar) un partit anual de la irreal selecció catalana. No es tracta de ser al món ni que el món sigui aquí: volem poder seguir xerrant sobre que hauríem de ser més reconeguts.