Ensenyar. Busco un text per a la classe de demà. Traduir. Pels camins estranys de la causalitat despistada vaig a parar a una bella peça de Bernardo Atxaga, "Días especiales", amb un traductor que treballa aïllat en un convent a l'hivern i un seu interlocutor adust i un altre de desmemoriat. Esperar. El blog d'Atxaga (una de les raons per mantenir el F l u x) fa una llum difusa i constant, de fa anys. Creure.
Foto: Jone Irazu
"Como escritor que soy —aunque si no lo fuera daría lo mismo— creo que las lenguas son importantes; todas ellas, también aquellas que hablamos precariamente. Las palabras siempre van asociadas a trozos de vida, y sirven de gran ayuda a la hora de preguntarnos por las personas y por el mundo. Así me ocurre a mí con atta, ama, ebi, eguzki, Pater noster, te amo Gustavo, eres adorable Vanessa, hypocrisy, hable usted en cristiano y con miles de palabras más.
Con todo, hay lenguas que nos marcan más que otras y ocupan un territorio amplio de nuestro espíritu. Es mi caso con el euskara: no porque fue la lengua de mi niñez, ni por llevar consigo —como dicen algunos escritores— una particular visión del mundo —me parece difícil—, sino por razón de su especial historia; una historia dura en la que mi familia, mis amigos, los miembros de mi generación, una tercera parte o más de los vascos, y yo mismo, nos hemos visto implicados."
Bernardo Atxaga, "Mi primera lengua"
L.D. No escriu en castellà per militància?
B.A. Escric en basc perquè és la llengua en què he viscut tota la vida. Vaig ser format per poetes bascos i la meva literatura s'ha forjat interiorment en aquesta comunitat. Haig de lluitar per defensar la llengua basca, perquè ha estat un eix de la meva vida, no per cap imposició política de ningú. Si no fos així, no seria lliure.
L.D. Amb tot, el radicalisme abertzale li recrimina que faci metaliteratura, que sigui massa cultista en lloc de dedicar-se a la causa nacionalista...
B.A. No tinc la sensació de tenir gaire gent en contra, sinó que més aviat penso que em porto bé amb gairebé tothom. Potser hi ha algú que s'enfada quan llegeix en una entrevista que critico algun aspecte del nacionalisme basc, però penso que precisament el millor servei que puc fer al nacionalisme d'Euskadi és adoptar una actitud crítica. També és cert que sempre hi ha el que jo qualifico de radical dels símbols, que tampoc no està gaire d'acord amb mi, però tampoc m'importa. Quan dic radical dels símbols em refereixo als que volen, per exemple, que quan algú coroni un cim, hagi de cridar a la força "Gora Euskadi" i hagi de plantar-hi una ikurriña per nassos.
Entrevista amb Bernardo Atxaga, Avui (6-XII-2001)
El 3 de febrer de 2003 a aquest bloc encara li faltaven alguns mesos per veure la llum digital, però el comptador que des del primer moment ens acompanya a dalt de tot a la dreta, emprenyador, ja escalfava motors. Aquell dia, entrant a l'edifici de les Nacions Unides a Nova York, l'ambaixador argentí Arnoldo Listre va fer notar al canceller Carlos Ruckauf que s'havia tapat amb una immensa peça de roba blava (al davant de la qual havien col·locat les banderes dels països membres del Consell de Seguretat) la reproducció del Gernika de Picasso que hi ha penjada a la seu de l'organisme que hauria de vetllar perquè horrors com el del 26 d'abril de 1937 no es repeteixin. Hem s'assumir que algú va pensar que aquelles formes crispades i els cossos esbotzats en blanc i negre no quedarien bé, com a fons. Després, els diplomàtics i els professionals de la pau es van posar davant de les banderes, de la roba blava i del quadre tapat i van somriure a les càmeres i van respondre amb posat seriós les preguntes dels periodistes sobre l'imminent atac a l'Iraq que condemnaven i esperaven poder evitar. Ho conta Bernardo Atxaga en un llibret lluminós (Marques) de què voldria tornar a parlar aviat. Abans que ja faci cinc anys de tot plegat, si pot ser.
Pocs dies abans de començar a comentar a classe Obabakoak, llegeixo a les versions digitals de diversos diaris de gairebé tots els colors que Joseba Irazu (és a dir, Bernardo Atxaga) acaba de ser nomenat membre de ple dret de l'Euskaltzaindia, l'Acadèmia de la Llengua Basca. I ara que les lletres catalanes són a punt d'inaugurar a la Fira de Leipzig un dels seus anys clau pel que fa a la difusió exterior, em vénen al cap els mots de Luis Michelena (mestre i alhora admirador d'Atxaga) que Ibon Sarasola cita al final de la introducció al llibre més llegit i traduït de les lletres basques:
kultur alorrean zerbait sortzen duen herriak beretzat eta besterentzat sortzen du eta, orobat, besterentzat sortzen ez duenak ez du beretzat ere sortzen
Que ve a dir que, en el terreny cultural, el poble que crea alguna cosa la crea per a ell mateix i per als altres i, alhora, el que no crea per als altres tampoc no crea per a ell mateix. Amén.
Entrades
Comentaris
