HI HAURÀ UN SETEMBRE

Mentrestant, bon cap de setmana a tothom.

LA CASA DEL MEU PARE

Defensaré
la casa del meu pare.
Contra els llops,
contra la sequera,
contra la usura,
contra la justícia,
defensaré
la casa del meu pare.
Perdré
els bestiars,
els camps,
les pinedes;
perdré
els beneficis,
les rendes,
els interessos,
però defensaré la casa del meu pare.
Em prendran les armes,
i amb les mans defensaré
la casa del meu pare;
em tallaran les mans,
i amb els braços defensaré
la casa del meu pare;
em deixaran
sense braços,
sense pits,
i amb l’ànima defensaré
la casa del meu pare.
Em moriré,
es perdrà la meva ànima,
es perdrà el meu llinatge,
però la casa del meu pare
restarà
dempeus.

       Gabriel Aresti
       Traducció de Josep Daurella


Si us ve de gust escoltar-ho recitat, i escoltar el Cor Incordis i més versos de Mario Benedetti, de Bertolt Brecht, de Salvador Espriu, de Celso Emilio Ferreiro, de Jean de la Fontaine, de Joan Maragall, ens podeu acompanyar aquest vespre a la Biblioteca de Navarcles. O podeu comprar-vos el llibre o demanar-lo a les llibreries i biblioteques habituals. El tema no passa de moda: de raons per a la revolta no sembla que ens n'hagin de faltar.

AVUI QUE PLOU

La llum de la tarda de primavera esbandida a la façana d'un edifici que jo sé dalt de tot de Balmes, amb la resta del carrer ja a l'ombra.

ESPARDENYA I GALÀXIA

Surt a l’escenari sense saltar ni cridar, sense fum ni efectes especials, ell tot sol vestit de negre, amb espardenyes de veta. Bé, no del tot sol: duu una guitarra. L’envolta una escenografia senzilla i eficaç de Lluís Danés i durant la propera hora llarga estarem amb ell, la seva veu, la guitarra, les paraules i aquests miralls i llums que canvien. Ell que tot just n’ha fet quaranta obre el recital puntejant “Mig segle fa que pel món/ vaig camina que camina/ per escabrós viarany/ vora el gran riu de la vida”, i un no pot no somriure: ara que els experts tornen a esbatussar-se i a fer gestos antipàtics amb l’excusa de la figura de Jacint Verdaguer, Roger Mas el canta i el recrea un segle després anant amb la barca d’una riba a l’altra riba, el vivifica i, doncs, hi dóna sentit. Les seves versions de “Camina”, de “Plus ultra” o d’“Anem” al disc Les cançons tel·lúriques (2008) hauran de ser a l’antologia de la millor poesia catalana musicada de tots els temps.

I ara vostès em podrien dir: “què fa aquest parlant d’un cantautor en una columna sobre llibres i literatura?”. Bé, diguem d’entrada que Roger Mas és un cantautor especial, un artista llegit que al llarg del concert, a més de cantar Verdaguer, llegirà Francesc Pujols i li dedicarà una cançó, ens parlarà de Goethe i en cantarà un poema traduït per ell, recitarà Joan Maragall i evocarà enaltit Jaume Sisa. Amb la seva veu intensa i afinada Mas barreja amb naturalitat cançons pròpies i poemes d’altri que en surten disparats, més rics i més densos, i així fan millor la xarxa de la cultura que som i podem ser. Amb un talent cru, pregon, extrínsec, un talent que fa pensar en els de Sisa, Ovidi Montllor o Adrià Puntí, difícils d’adular, de classificar i d’exportar, Roger Mas sap que la galàxia comença ben a tocar nostre, que una cobla pot ser una gran orquestra, que Solsona és al centre del món o, com va dir el poeta, que Amèrica és el poble del costat. I, així, la immensitat és oberta, i on altres veuen deserts un eixam de mons formigueja. També per a la literatura.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 27-IV-16
Versión en castellano

DIVERSITATS

Avui que la ressaca ja minva, us recomano dues reflexions sobre Sant Jordi ben pertinents, allunyades les dues de l'èxtasi mediàtic tan melós i satisfet que sol acompanyar la diada.

El traductor i poeta Xavier Farré, a "Un altre Sant Jordi", reivindica des de Wrocław els llibres i les llibreries (i llibreters) únics, i posa distància amb "les entrevistes de tv3 tan poques substància i aquelles llistes per a les quals no vull ni esmerçar-me per trobar un adjectiu". Màrius Serra, per la seva banda, dedica la columna d'avui ("Es diu cinc per cent") a parlar precisament de les llistes, aportant una dada bàsica que no es té gens en compte i apuntant, ell que enguany hi surt: "Valoro molt que la meva última novel·la figuri entre els cinc llibres de ficció en català més venuts per Sant Jordi, al costat de les d’Amela, Moliner, Hawkins i Puig. Si escric és perquè vull que em llegeixin i em sento molt feliç de formar part d’aquest 5%. Però crec que ens cal canviar el tractament periodístic que fem d’aquests rànquings, compensant el pes del podi del 5% amb altres dades sobre el 95% restant de la venda. Al capdavall, Sant Jordi és la diada de la diversitat". O si més no ho hauria de ser.

I posats a parlar de llibres i de diversitat, us convido aquest divendres a una lectura de poesia fora de Barcelona. L'organitza la Biblioteca Sant Valentí de Navarcles, i hi participaran el cor reivindicatiu Incordis i el taller de lectura en veu alta de la biblioteca. A partir de les vuit del vespre, ens revoltarem en vers.

LA BONA MISSIÓ

"No són víctimes d'una tradició, sinó els seus custodis", diu Mark Strand parlant de Brodsky –i d'Auden–, a Sobre nada y otros escritos. Que algú pogués escriure això parlant –també– de tu. O allò altre de les Horacianes de Costa: "mestre i custodi de la forma bella". Custodiar. Tenir-ne cura.

VÉS AMB COMPTE

Si avui és dissabte, toca vídeo.

Però si és Sant Jordi, deu tocar aquest (felicitats a Angle, Cossetània i Capital per produir-lo).

Bona diada a tothom!

MIGUEL I JOSEPH AL MUSEO DEL PRAT

El Museo del Prado, excel·lent en tantes coses, ha inaugurat l'exposició "Solidez y belleza. Miguel Blay en el Museo del Prado", sobre aquest "escultor español" que "trabaja y se forma en Olot, Gerona". Blay és l'autor del grup escultòric aquell tan castizo que guarneix la cantonada de l'edifici del Palau de la Música Catalana, a Barcelona, amb sant Jordi protegint mariners, cantaires i barretines.

Els responsables de posar títol a l'exposició del Prado deuen ser els mateixos que fa poc van retolar una estàtua atribuint-la a "Joseph Llimona", i quan se'ls va informar que l'escultor havia nascut abans de la reforma fabriana i avui al seu nom hi sobrava una hac van adduir que així constava al peu de l'estàtua, i perquè no n'hi hagi cap dubte així han volgut deixar també la menció de l'artista al web de la principal pinacoteca espanyola: com Joseph Llimona y Bruguera.

Quan li comento la meva perplexitat a un historiador amic i li dic que en qüestions de plurilingüisme tinc la impressió de tornar als anys setanta em respon, més savi que jo: "Perdona, als setanta estàvem bastant millor. Hi havia una curiositat i un respecte per les altres llengües de l'Estat, minoritaris si vols però indiscutibles, que ara han desaparegut del tot". El meu amic deu tenir raó. I els responsables del Museo del Prado, és clar. Per això potser val més oblidar-nos de la lògica i l'educació i, a partir d'ara, fer servir sempre les grafies més antigues que trobem i traduir-ho tot al que es parla allà on pren cafè qui decideix les coses. Per tant proposo al museu que a partir d'ara escriguin "Velasquez" als cartells i als catàlegs per referir-se al pintor de Las meninas, i "Francisco de Quebedo" si mai citen l'autor d'España defendida y los tiempos de ahora. I proposo als catalans que ens referim al lloc on es guarden les pintures negres de Goya com el Museo del Prat. Segur que el Ministerio del Interior, per evitar confusions, deurà rebatejar aviat el municipi dels pollastres potablava com Prado de Llobregat.

FALLES

La falla, Brutus,
no és de les estrelles:
la falla és nostra.

("The fault, dear Brutus, is not in our stars, but in ourselves." ― JULIUS CAESAR)



Per commemorar els quatre-cents anys de la mort (el 23 d'abril, sí) de William Shakespeare, el cm de Penguin Classics està tuitant aquesta setmana a @PenguinClassics citacions d'obres seves amb imatges de les noves cobertes de les edicions que han preparat per a l'ocasió. Tot plegat val molt la pena.

QUADRAT D'OR

Un gos tancat sol en una terrassa, bordant tot lo sant dia. Catalunya.

AL VESPRE

Amunt, sota el ràfec ombrejat del graner,
amb ales color de capvespre, una oreneta
teixeix ara al niu amb bec hàbil
i piuladissa una ploma blanca brillant
per guiar el seu vol en la fosca cap a casa.
Han calgut cent mil anys, perquè
un ocell aprengui aquest truc de la ploma,
ben senzill. I el món és viu gràcies
a un progrés així, innocent. Però a quin
lloc segur retornaria cap de nosaltres
en el darrer vespre, per entre el fum,
quan en la nostra follia haurem calat foc
a l'esperança a cada niu i cada ploma?

  Ted Kooser, "At Nightfall" (One World at a Time, 1985)

REMEMBER

Vas prometre que no m'oblidaries, i llavors et vas oblidar de recordar-te'n... Com és que Irving Berlin no surt a les antologies per aprendre a escriure i a pensar que fem llegir o escoltar a la nostra canalla?

Apa, bon cap de setmana memorialístic als que se'n recorden i als que no.

DIVIDIU PER CATORZE

"¿Para qué siguen naciendo países nuevos si los que hay todavía no funcionan?".

Un dubte prou raonable i un repàs hilarant al mapamundi, de la mà de l'escriptor argentí i barceloní Hernán Casciari, inclòs de fa anys al meu panteó particular pel conte "Messi es un perro".



(via @FrancescFreixa)

SUGI

Del temps de la República. Però gravat en fusta i al Japó, per Hiroshi Yoshida.
(via @artepictorico)

13, RUE DEL MINISTRO

Dilluns, Salvador Cardús apuntava en un article, amb la seva lucidesa habitual, que "al gravíssim desafiament sobiranista Espanya hi segueix responent de manera gens seriosa, sovint de forma grotesca i gairebé sempre ridículament. De manera que l’estat espanyol encara desespera -i exaspera- més els catalans, en un cercle viciós -o virtuós, per als independentistes- de mai acabar". Ara, com per reblar l'article, hem sabut que el ministre en funcions Jorge Fernández Díaz (el de la medalla a la Verge, el que va a resar en cotxe oficial al Valle de los Caídos) ha nomenat Francisco Marhuenda (sí, Marhuenda) "comisario honorario de la Policia", una distinció que només s'atorga un cop a l'any a persones que hagin "contraído merecimientos en virtud de la labor realizada a favor de la Policía". Un periodista. Aquest periodista. Comisario honorario. En fi... Esperem que Francisco Ibáñez presenti una denúncia per plagi: algú ha d'aturar aquesta gent.



MÉS
Pedro Águeda, "Fernández Díaz nombra comisario honorario de la Policia a Francisco Marhuenda" (eldiario.es, 12-IV-16)
Salvador Cardús, "Ridículament desesperant" (Ara, 11-IV-16)
Anna Abella, "Regreso a 13, Rue del Percebe" (El Periódico, 29-I-16)

FORWARD

I ara que ja hem fet la feina, deixem que els especialistes s'avorreixin entre ells.

BILINGÜISME I SUBSTITUCIÓ

Ara que de cop tothom sembla un expert en qüestions de llengua i es veu amb cor de donar lliçons sobre planificació i política lingüística, potser valgui la pena fer l'esforç de llegir-se els textos abans de parlar-ne i d'escoltar els experts abans de publicar diatribes i desqualificacions escrites amb llançaflames. Llegir i aprendre's, per exemple, un paràgraf com aquest:

(...) En primer lloc, el manifest insisteix en el fet que el bilingüisme constitueix un perill per a la sostenibilitat del català, que és l’instrument per marginar-lo i subordinar-lo, i es dóna a entendre que qualsevol mena de bilingüisme és incompatible amb la sostenibilitat del català. Convé alertar contra simplificacions d’aquest caire, que pràcticament identifiquen “normalització” amb “monolingüisme”. Si bé és cert que el bilingüisme social generalitzat és una condició per a la substitució lingüística, l’estudi i la comparació de la multiplicitat de situacions de multilingüisme al planeta confirma l’abast mundial del contacte entre llengües i permet afirmar que no totes les formes d’organitzar la diversitat lingüística condueixen necessàriament a la desaparició de la llengua més feble. El bilingüisme no és, per tant, la causa de la substitució. (...)

  Joan Pujolar, Albert Branchadell, Eva Todó et alii, "Precisions al manifest del Grup Koiné" (Ara, 5-IV-16)












MÉS
Narcís Comadira, "La llengua" (Ara, 8-IV-16)
Eunice Romero, "Sobreposar-se al Manifest Koiné: reflexions des de l’activisme en defensa del català" (Crític, 12-IV-16)
Xavier Serra, "Els impulsors del Manifest Koiné responen a 'les manipulacions' del document" (Ara, 13-IV-16)

LARARÀ

Unes línies d'una entrevista al periodista José María García que convé llegir amb calma (i un antiàcid) abans de tornar a opinar o escriure, per exemple, sobre l'edició catalana dels darrers anys, i qui sap si d'avui.

Però ha passat de l'impossible a l'improbable. Per què?
La diferència entre abans i ara és el meu desig: les ganes que tinc de posar-m'hi. Quan passa la crisi amb Onda Cero, volia prendre'm unes vacances llargues. Però, només dos dies després de marxar, rebo una oferta de Lara: em proposa ser director general d'esports a Antena 3.

Dos dies després que vostè marxés, Antena 3 no era propietat encara del grup Planeta.
Exacte! Això em permet descobrir una altra circumstància del dictador Aznar. Em cita Lara per esmorzar al Ritz i em trasllada la proposta. Jo li dic que em sorprèn que ho faci, perquè em consta que hi ha vuit o deu postors per comprar Antena 3 a Telefónica superiors a l'oferta de Planeta. Em diu: "Que n'ets, d'ingenu". I jo: "Home, ingenu sí, però burro no". I em posa sobre la taula una carpeta. "Saps què és això?" "No". "Ahir vaig ser a la Moncloa, amb Aznar. Aquí sobre la taula tens el contracte per als seus dos primers llibres, un cop deixi de ser president. La quantitat? T'espantaria. I ara, ¿a qui creus que donaran la televisió?". I li va donar Antena 3. Això sí, aleshores adquireix una obligació: fer-se càrrec de 'La Razón'.

 Àlex Gutiérrez entrevista José Mª García, "Aznar ha sigut el dictador més gran que he conegut" (Ara, 10-IV-16)

SEMBLA MENTIDA

De vegades hi ha bones cançons que se t'escapen, com aquesta del grup català més literari del moment (amb vídeo excel·lent, a més).

Bon cap de setmana de recuperació, doncs.

LLUM DEL NORD

Benvolguts catalans: sembla que l'extraordinària mobilització popular que aplegà dilluns davant del Parlament més del 3% de la població del país (feu comptes, va) està a punt de canviar el govern d'Islàndia, i potser posar-hi al capdavant una activista i poeta. Parlem és clar d'una democràcia nord enllà, on diuen que la gent és lliure etcètera, etcètera. Records des de Reykjavik.

CURRICULUM VITAE

Hauria d'estar treballant en allò, en comptes d'això.

ÍMYND BARCELONA

Fimmtudaginn 7. apríl flytur Jaume Subirana opinn fyrirlestur á ensku við Háskóla Íslands um ímynd Barcelona... Com porteu l'islandès? Jo no en sé gaire, però confio que aquí digui que dijous parlo (en anglès, ep) sobre la ciutat de Barcelona a la Universitat d'Islàndia, a Reykjavik, un altre cas d'èxit del turisme transnacional, convidat pel professor Jón Karl Helgason. Hi sereu benvinguts.










MÉS
El "Reykjavik" d'Els Amics de les Arts.

ESTRELLES

De vegades és bo tornar als clàssics però en la seva versió original.

Bon cap de setmana als que saben guanyar i als que saben perdre.




MÉS
La versió potser més coneguda del tema de Hoagy Carmichael, interpretada per Louis Armstrong. I aquí en la veu de Nat King Cole. Tot i que a mi potser m'agrada més aquesta altra de Jo Stafford.
En un anunci de Lucky Strike, cantada per un Frank Sinatra jovenet jovenet.
Avui hi juguem 12.

CAUTIVOS, DESARMADOS

D'un altre 1 d'abril: papers que hauríem de tenir encara presents. Si més no mentre continuem discutint com domesticar la memòria del Valle de los Caídos o finançant públicament la Fundación Francisco Franco, i els violents seguexin sent els que s'oposen als desnonaments o els que reciten versos lletjos.


































(via @HMCarballeira)