LARARÀ

Unes línies d'una entrevista al periodista José María García que convé llegir amb calma (i un antiàcid) abans de tornar a opinar o escriure, per exemple, sobre l'edició catalana dels darrers anys, i qui sap si d'avui.

Però ha passat de l'impossible a l'improbable. Per què?
La diferència entre abans i ara és el meu desig: les ganes que tinc de posar-m'hi. Quan passa la crisi amb Onda Cero, volia prendre'm unes vacances llargues. Però, només dos dies després de marxar, rebo una oferta de Lara: em proposa ser director general d'esports a Antena 3.

Dos dies després que vostè marxés, Antena 3 no era propietat encara del grup Planeta.
Exacte! Això em permet descobrir una altra circumstància del dictador Aznar. Em cita Lara per esmorzar al Ritz i em trasllada la proposta. Jo li dic que em sorprèn que ho faci, perquè em consta que hi ha vuit o deu postors per comprar Antena 3 a Telefónica superiors a l'oferta de Planeta. Em diu: "Que n'ets, d'ingenu". I jo: "Home, ingenu sí, però burro no". I em posa sobre la taula una carpeta. "Saps què és això?" "No". "Ahir vaig ser a la Moncloa, amb Aznar. Aquí sobre la taula tens el contracte per als seus dos primers llibres, un cop deixi de ser president. La quantitat? T'espantaria. I ara, ¿a qui creus que donaran la televisió?". I li va donar Antena 3. Això sí, aleshores adquireix una obligació: fer-se càrrec de 'La Razón'.

 Àlex Gutiérrez entrevista José Mª García, "Aznar ha sigut el dictador més gran que he conegut" (Ara, 10-IV-16)

ESBANDIDA

Una peça brillant sobre la impostura política contemporània. I no és mania personal: és necessitat d'esbandir, de fer net en la cosa pública. Allà i aquí (aquí i allà).

"Ana Botella no se olvida de sí misma cada vez que habla en público. Y este jueves ha vuelto a ocurrir con una intervención que, según comentaba su jefa de prensa antes de que diera comienzo el desayuno informativo, iba a sorprender por su 'originalidad'. Espero que a la costumbre de los políticos de este país de no asumir sus fracasos no se le comience a llamar 'originalidad', que ya vamos sobrados de eufemismos (ay, lo políticamente correcto) y de idiotez. Inauténtica es lo que parece una persona cuando sus palabras van por un sitio y su gestualidad por otro, e idiota cuando sus palabras están tan perdidas como sus gestos. Ana Botella, consciente de su ineptitud ante el público, se columpia entre la falta de autenticidad y la tontura cada vez que tiene un auditorio delante (...)"

 Elvira Navarro, "Desayuno con el cadáver de Ana Botella" (eldiario.es, 12-IX-13)

¿VOLVERÁN BANDERAS VICTORIOSAS?

Després d'escoltar les paraules (i de veure el gest) de José Mª Aznar en el seu assaig de retorn, us recomano encara més vivament l'exposició "Barcelona en postguerra 1939-1945. Una crònica fotogràfica", a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (oberta de 10 a 19h, de dilluns a dissabte).

Hi veureu una creu enorme alçada a la plaça de Sant Jaume el 16 de juliol de 1936, tan alta com l'edifici del Palau de la Generalitat (bé, de la Diputación Provincial), en la "Fiesta de la confirmación".

Hi veureu una nena a primera fila mirant-se les restes del bisbe Irurita (que potser no eren d'ell) el dia que les exhumaven, empesa per la seva mare, l'agost de 1943. El governador civil Correa Véglison havia ordenat el tancament de centres oficials i botigues tot al larg del recorregut del fèretre fins a la catedral.

Hi veureu Francisco Franco parlant dret davant de la taula parada del sopar de gala que l'Ajuntament li oferí al Saló de Cent (allà on fa quatre dies es llegien els versos dels Jocs Florals), el gener de 1942.

Hi veureu fotos del primer intercanvi de presoners de guerra alemanys i britànics que es va fer, l'octubre de 1943, precisament al port de Barcelona.

I hi veureu imatges amb un punt d'al·lucinatori, com aquesta de la presidència d'un festival folklòric organitzat al Pueblo Español amb motiu de la visita de Heinrich Himmler, Reichsführer-SS, l'octubre de 1940 (quan va aprofitar per pujar a Montserrat, sí). Foto de Pérez de Rozas, al fons de l'AFB.











MÉS
Enric Juliana, "El profesor Moriarty" (La Vanguardia, 23-V-13)
Vicent Partal, "Aznar o el caol·lapse" (VilaWeb, 23-V-13)

VUELVE EL HOMBRE

"Lo normal es respetar la Historia de tu país, y no reabrir las heridas del pasado."

José María Aznar, reaparegut ahir a Màlaga

ROCKERS I ROQUERS

Ara que Barcelona viu una mena de nit dels rockers vivents allargassada amb concerts de Roxy Music, Kiss, Bob Dylan, Crowded House i altres noms i grups supervivents de les tenebres del segle passat, no deu ser tan estrany que un dels millors expresidents i ara solistes de l'escena política internacional, amic de xèrifs, sentinella d'occident, lector de Pla i abdominalista conspicu, agafi el roc i la fona i salti a l'arena estival dels herois amb una peça a The Times (aquí una paràfrasi bastant significativa) que ja voldrien tenir bemolls per signar la caterva de pensadors i polítics i analistes acovardits per la realitat, la complexitat, la dignitat o la prudència, que no acaba amb -at, d'acord, però als vells ròquers amb cabells llargs i bigoti i maquillatge cap rima no els fa perdre's una bona farra... I que consti que parlo de ròquers, no de roquers, aquells fons marins de roques terroristes traïdores allà on una democràcia pot encallar si bada gaire, o si s'hi encaparra. El nostre heroi ho ha deixat escrit: "Si cau Israel, caiem tots". I cau i s'alça i s'espolsa la lucidesa i torna a engrapar el micròfon amb aquell somriure d'ulls petits dels hiènids.

ESPANYA I ELL

Ja sabeu que tinc una certa flaca pel personatge, patrocinador entre d'altres del comptador permanent que el Flux lluu aquí a la dreta a dalt de tot. Ahir, El País va dedicar-li un extens reportatge i retrat signat per Elvira Lindo (que els nous campions de les essències van trigar poques hores a condemnar). Com sol passar en casos així, entre coses ja sabudes i línies i línies de declaracions de gent suposadament propera més o menys matxembrades hi ha un parell de perles de bon subratllar pels que els ulls se'ns escapen als detalls. La gran rojigualda amb màstil a la casa de Marbella (en alguna banda en dirien un completo) n'és un de gairebé entranyable. L'altre, en el meu cas, no arriba fins al final, amb el repàs de les fotos emmarcades que l'expresident ha triat per al seu despatx de la FAES. Al costat de dona, fills, néts, Sant Pare i grans estadistes, una de la presa de Perejil, aquell episodi que a l'estiu de 2002 va deixar-nos bocabadats i va posar en qüestió la cartografia del mismíssim Pentàgon. Orgullós que n'està ell. O, com diria Marquina, "España y yo somos así, señora".

SOBRE LA FOTO

La veritat és que ahir quan vaig penjar la foto de l'expresident Aznar a Oviedo ho vaig fer amb un somriure d'orella a orella però amb la idea de deixar-la un parell de dies i treure-la, i sense pensar que tindria als mitjans el protagonisme que sembla que està tenint. Tant, que Vicent Partal, bon periodista acostumat a llegir no entre línies sinó rere les línies, hi veu una possible maniobra de distracció. I el Joan-Josep Isern, un exemple més de conyeta nacional. No ho sé... Compartint el patetisme que Partal veu en el personatge, a mi el senyor Aznar no em sembla que visqui tan fora del món. Que l'expresident espanyol dels tres mil abdominals i de la guerra d'Iraq sigui una persona rabiosa i maleducada ja ho podíem haver intuït, però en el fons no té més importància. El que per mi el fa significatiu com a icona encara present i encara evocada als mitjans i a l'imaginari conservador és fins a quin punt retrata (i doncs delata) dos corrents subterranis (dues pulsions) amb una intensa força en la societat espanyola d'avui: d'una banda l'autoritarisme (amb el seu germà bessó, el simplisme), de l'altre l'egotisme (egotisme social o nacional: Espanya no deixa mai de parlar d'ella mateixa i de medir els assumptes en funció del seu lloc a la foto). Dos corrents subterranis i un detall evident: les males maneres. Tot plegat, ho veig resumit en aquesta foto. Potser també per això ha tingut tant de ressò. O potser la manera correcta de prendre'ns la imatge sigui amb el punt de distància de l'humor de Forges que la Núria ens recomana en un dels comentaris...

POSTGUERRES

L'altre dia vaig veure Iraq in fragments, un cru documental de James Longley (amb premi a Sundance) que us recomano per quan estigueu de massa bon humor, depassats per aquell optimisme banal que a alguns mortals encara de vegades, inopinadament, ens assalta. Hi topareu de cara amb la postguerra iraquiana contemplada des de tres punts de vista amb edats, geografia, extracció social i observança ben diferents, tal vegada ja irreconciliables.

Perquè cadascú passa la postguerra com pot. Que li preguntin, si no, al tercer patrocinador internacional d'aquest comptador de dòlars, dolor i destrucció que teniu aquí a dalt a l'esquerra i que no hi ha manera de treure'ns de sobre! L'expresident Aznar acaba de reconèixer públicament, amb només uns anys de retard, que l'Iraq no tenia armes de destrucció massiva. Sembla un acudit. En aquest cas, però, rectificar no és de savis sinó de cretins. I la frase del conferenciant de Georgetown lluu a l'alçada del personatge: "Tengo el problema de no haber sido tan listo y no haberlo sabido antes, pero es que, cuando yo no lo sabía, nadie lo sabía..." ¡Señor, sí, señor!

QUE ENS CARACTERITZA

Amb aquella modèstia que ens caracteritza: "Aznar compara la votación de Iraq con el día D de Normandía y la caída del Muro" (titular de La Vanguardia d'avui).

MISTERI ACLARIT

Les notes al marge de Carles Miró aclarien ahir un petit misteri politicopoètic del qual deixa constància, d'altra banda, l'hilarant Alguna pregunta més en format llibre+CD: què intentava llegir José Mª Aznar quan va recitar-nos allò de nolaminadelvotsinolamidadelsot, si fa no fa... Ara sabem que es tractava del final del poema "Exili", de Pere Gimferrer (sobre qui a Internet hi ha de fa anys un molt recomanable àlbum digital). I resulta que l'expresident poeta hauria hagut de dir:

I ni tan sols de signes vivim: del so dels signes,
no la vida del mot, sinó la pell del so.
L'entelament del món a l'obaga dels mots.

SIR WINSTON AZNAR

Francament, no sé de què s'estranya la gent. Si la llegenda diu que en el seu discurs més famós, l'any 1941 a la Harrow School, Winston Churchill es va aixecar davant d'un auditori ple d'estudiants per dir: "Mai, mai, mai, mai, mai, mai, mai, mai, mai no us rendiu. Mai no us rendiu. Mai no us rendiu. Mai no us rendiu". I va seure i va callar. Sabem que les coses no van anar exactament així, que va fer un discurs de veritat amb aquesta idea de fons, però el que n'ha quedat per a la història via la memòria popular és aquesta pallassada numantina. Per què ens hauria d'estranyar, doncs, ara, que Aznar evoqui Churchill i el seu poder com a il·lusionista de la consciència col·lectiva?

Aznar, obsedit per la història d'Espanya, passeja pels passadissos de la seva derrota i fa cara de repetir-se per dins, com Felip II, allò de "Yo no envié mis naves a luchar contra los elementos". Ell, que va casar la filla a San Lorenzo del Escorial, veu en Churchill el model de polític-pare de la nació. Ell, que no ha sabut guanyar-se ni un sol aliat, veu en Churchill el model d'aglutinador de totes les divergències. Ell, que només ens deixa al record el llunyà falset d'aquell "Váyase, señor González", veu en Churchill l'afortunat creador de frases memorables. Llàstima que la seva passió d'alumne aplicat no tingui en compte dues petites diferències: la primera, que els anglesos encara se'n riuen de l'Armada Invencible; i la segona, la més important, que Winston Churchill té el premi Nobel de literatura. El nostre heroi tràgic, en canvi, no riu mai, i encara ha de començar a publicar la poesia que ens va prometre per al dia que marxés de la Moncloa... Never give up, José María!

[Si en voleu més d'aquest color, podeu anar al Quaderns d'avui...]

EXCUSES

M'explica algú que ho sap de primera mà que Mariano Rajoy sosté en privat que ell estava contra la guerra de l'Iraq, però que en això José María Aznar és inflexible, irracional. Si hi penso, encara és pitjor: aquest país s'ha fet (s'ha anat desfent, vull dir) a base de gent que diu que pensa blanc, però que fa negre perquè les circumstàncies o un superior l'obliguen: els funcionaris reials que van expulsar els jueus, els oficials que van assaltar la redacció del Cucut!, els soldats que van afusellar el president Companys, els senyors de Barcelona que parlaven en castellà als seus fills i en català als masovers, els guàrdies que van entrar al Congrés el 23-F, els policies que desallotjaven els estudiants de l'Autònoma el 2001, el guàrdia Piqué quan exculpa la ministra Valdecasas, que exculpa el seu pare rector feixista que també devia exculpar els guàrdies que ja atonyinaven amb porres els estudiants als claustres de la plaça Universitat dècades enrere... Tothom té boniques, magnífiques excuses per explicar. Amb la porra o el fusell o la citació judicial a les mans, sempre és més fàcil dir que tu només obeeixes, creure que el lliure albir és un ocell gairebé extingit que habita a la remota regió del "si no fos".

L'ombra de les ales de l'Enola Gay és tan gran que fa dies que a Barcelona no veiem el sol.

VENTE A IRAK, PEPE

Primer van ser el president Bush i el seu gall dindi de plàstic. Ahir José María Aznar, que es deu avorrir els diumenges de canvi de govern regional. Avui Aleksander Kwasniewski, president de Polònia (i els catalans ja no podem dir que no va per nosaltres)... Es veu que ara, per Festes, baixar fent esses per les pistes de Vaqueira al voltant de la monarquia ja no toca, i el que s'estila és anar-se'n unes hores a l'Irac amb helicòpter a estirar les cames, alegrar la tropa, somriure a la càmera i amenaçar l'infidel. Posats a que et vinguin a aixecar la moral, si jo fos soldat de la Coalició m'estimaria més les guerres d'abans, quan com a mínim t'enviaven el Bing Crosby o la Marta Sánchez. Ara toca posar cara d'Alfredo Landa i saludar marcialment per entre segurates que sembla que imitin actors de sèrie B uns senyors que sembla que imitin els seus guinyols repetint consignes arnades que sembla que els hagin llogat a la consigna del ball de carnestoltes d'una acadèmia de salvapàtries equivocada de segle.