CORPUS BARCELONÍ

Ramon Casas, "Corpus. Sortida de la processó de l'església de Santa Maria" (oli de 1897, al MNAC). Via @anyramoncasas.

Un any abans, al pas de la mateixa processó s'havia produït l'atemptat del carrer de Canvis Nous, que matà dotze persones i va deixar desenes de ferits, i que acabaria duent al consell de guerra contra l'anarquisme conegut com el "Procés de Montjuïc".


MÉS
Relíquia laica: la petita història d'un tros de la bomba Orsini de l'atemptat de 1896 (al blog A contracorrent).

MIGUEL I JOSEPH AL MUSEO DEL PRAT

El Museo del Prado, excel·lent en tantes coses, ha inaugurat l'exposició "Solidez y belleza. Miguel Blay en el Museo del Prado", sobre aquest "escultor español" que "trabaja y se forma en Olot, Gerona". Blay és l'autor del grup escultòric aquell tan castizo que guarneix la cantonada de l'edifici del Palau de la Música Catalana, a Barcelona, amb sant Jordi protegint mariners, cantaires i barretines.

Els responsables de posar títol a l'exposició del Prado deuen ser els mateixos que fa poc van retolar una estàtua atribuint-la a "Joseph Llimona", i quan se'ls va informar que l'escultor havia nascut abans de la reforma fabriana i avui al seu nom hi sobrava una hac van adduir que així constava al peu de l'estàtua, i perquè no n'hi hagi cap dubte així han volgut deixar també la menció de l'artista al web de la principal pinacoteca espanyola: com Joseph Llimona y Bruguera.

Quan li comento la meva perplexitat a un historiador amic i li dic que en qüestions de plurilingüisme tinc la impressió de tornar als anys setanta em respon, més savi que jo: "Perdona, als setanta estàvem bastant millor. Hi havia una curiositat i un respecte per les altres llengües de l'Estat, minoritaris si vols però indiscutibles, que ara han desaparegut del tot". El meu amic deu tenir raó. I els responsables del Museo del Prado, és clar. Per això potser val més oblidar-nos de la lògica i l'educació i, a partir d'ara, fer servir sempre les grafies més antigues que trobem i traduir-ho tot al que es parla allà on pren cafè qui decideix les coses. Per tant proposo al museu que a partir d'ara escriguin "Velasquez" als cartells i als catàlegs per referir-se al pintor de Las meninas, i "Francisco de Quebedo" si mai citen l'autor d'España defendida y los tiempos de ahora. I proposo als catalans que ens referim al lloc on es guarden les pintures negres de Goya com el Museo del Prat. Segur que el Ministerio del Interior, per evitar confusions, deurà rebatejar aviat el municipi dels pollastres potablava com Prado de Llobregat.

ROSARIO I BARCELONA

Si sou dels que us penseu que l'única relació entre Rosario, a l'Argentina, i la cultura catalana es diu Lionel Messi, us proposo que feu un cop d'ull a l'article que amb el professor Thomas Harrington, de Trinity College, investigador de la petja dels catalans al Mar del Plata, hem publicat al número d'octubre de L'Avenç.

Per a molts no argentins el país de Borges i de Perón només té una ciutat, Buenos Aires, i fins i tot més d’un arriba a confondre porteños i argentins... per a desesperació dels ciutadans de la resta del país, que sovint insisteixen que ells no són d’aquella manera. El fet és que, tot i que a l’àrea de Buenos Aires hi visqui un terç de la població del país, ni l’Argentina ni les ciutats argentines no s’acaben allà: per damunt de la ratlla del milió d’habitants després de la capital federal hi ha Córdoba (1,4 milions) i Rosario, a la província de Santa Fe, amb 1,2 milions d’habitants. Rosario, a la riba del Paranà, al nord-est del país, forma avui part de l’imaginari de molts catalans (i de ciutadans de mig món) perquè un dia de 1987 hi va néixer Lionel Messi (anys enrere era coneguda perquè hi havia nascut el Che Guevara: eren altres temps), però enllà d’això és una ciutat amb uns vincles amb Catalunya que van més enllà d’aquest fet circumstancial.

Rosario, l’anarquista
A Rosario hi ha en ple funcionament un Centre Català fundat el 1902 (un dels més antics del món), i això no és pas una dada menor. A la fi del segle XIX la ciutat, capital agroindustrial ubicada en una cruïlla de camins, experimenta un important creixement que la farà doblar la seva població (la Central Argentine Land Company, subsidiària dels ferrocarrils, hi durà molts colons agrícoles europeus). El creixement econòmic també va fer que s’hi concentrés un incipient moviment obrer i que hi tinguin lloc la primera vaga parcial del país (el 1877) i més tard la primera vaga general (hi ha un intent el 1896 i llavors, el 1901, la de la Refinería de Azúcar, que donava feina a un miler de treballadors), així com la primera mort d’un treballador a mans de la policia amb l’assassinat de l’austríac Cosme Budislavich l’octubre de 1901. Parlem doncs d’una ciutat amb una alta conflictivitat social però també amb una creixent organització dels treballadors, i una organització bàsicament anarquista. No és pas per casualitat que a principis del segle XX Rosario serà anomenada “la Barcelona del Río de la Plata” o “la Barcelona argentina” (també en deien “el Chicago argentino”). [...]

Thomas S. Harrington, Jaume Subirana, "Rosario, la Barcelona argentina" 
L'Avenç, núm. 383, octubre 2012