Cadascú té les fantasies que té pel dia que poguéssim tornar a començar en la forma i el lloc que volguéssim. La de Joseph Brodsky era ser gat a Venècia. Ho explicava el desembre de 1979 en aquesta entrevista amb Sven Birkerts per a The Paris Review, que no comença gaire bé i llavors va creixent com la marea alta, sorda i potent.
Brodsky. A Venècia l'aigua juga un paper especial. Però primer és molt interessant comparar l'arquitectura veneciana amb la romana del mateix període. A Roma hi deu haver un quilòmetre, entre les figures dels apòstols a les façanes. A Venècia aquells mateixos apòstols estan espatlla contra espatlla, tots junts, en filera. Com un exèrcit. Aquesta increïble densitat crea un fenomen peculiar venecià, no barroc sinó una cosa molt diferent i específicament veneciana.
Però de tota manera, el més sorprenent de Venècia és l'aigua. L'aigua és, si vols, una forma condensada de temps. Si hem de seguir el llibre de la B majúscula, recordem el que hi diu: "I l'Esperit de Déu planava sobre les aigües". Si Ell planava sobre les aigües, vol dir que hi era reflectit. Quan dic Ell vull dir el temps, és clar. O el Geni del temps, o el seu Esperit. I atès que Ell és reflectit a l'aigua, en algun moment l'H2O esdevé Ell. O més aviat ja l'ha esdevingut. Pensa en totes aquelles arrugues a l'aigua, els plecs, les onades, com es repeteixen. Especialment quan l'aigua és grisa, és a dir, del mateix color que ha de ser el temps. D'aquí la idea d'Afrodita sorgint de les ones. Ella neix del temps, és a dir de l'aigua.
Volkov. I tot això passa a Venècia?
Brodsky. Naturalment. Perquè hi ha un munt d'aigua i tot es reflecteix en tot. Per això les constants transformacions. No sé com explicar-ho... Posem que un ocell vola per damunt de l'aigua. Vola avall des de bastant amunt com un colom, però a l'altra banda t'hi fixes i ara apareix amb la forma d'una gavina. El vol per sobre de l'aigua és especial. És un vol que paga un tribut a la reverberació, diferent de qualsevol altra cosa, i increïblement bonic, perquè hi ha aquesta antítesi, aquesta possibilitat de transformació. Quan el sol es pon a Venècia i la posta es reflecteix a les finestres, semblen peixos amb escates brillants, rutilants. Recordes totes aquelles finestres quasi-gòtiques, o més aviat romàniques tornant-se gòtiques? Després, al vespre, quan els llums s'encenen a les finestres, ja són de fet peixos, il·luminats per dins, amb escates a mig tancar.
Joseph Brodsky i Solomon Volkov a Conversations with Joseph Brodsky (The Free Press, 1998)
 |
| Santa Maria Assunta, Cannaregio, Venècia |
"Com més poesia llegeixes, menys tolerant et tornes amb qualsevol mena de verbositat".
Ho va dir i ho va deixar escrit Joseph Brodsky (que enguany n'hauria fet setanta-set) al discurs d'obertura a la primera edició de la Fira del Llibre de Torí, l'any 1988.
"No són víctimes d'una tradició, sinó els seus custodis", diu Mark Strand parlant de Brodsky –i d'Auden–, a Sobre nada y otros escritos. Que algú pogués escriure això parlant –també– de tu. O allò altre de les Horacianes de Costa: "mestre i custodi de la forma bella". Custodiar. Tenir-ne cura.
Heaney, encara. Avui, remenant papers, em trobo a les mans una frase seva parlant de Joseph Brodsky (a la necrològica sobre el Nobel russoamericà) i reverbera en un joc de miralls, com quan et talles amb un full de paper i no sembla res i després no pares de recordar-te'n. Traduïda, ve a dir: "Haver de parlar d'ell en pretèrit em sembla com un greuge a la gramàtica mateixa". Ja és això.
(Per cert, a La Central del carrer Mallorca he vist en una tauleta una tria de llibres del Nobel irlandès. Pot ser una bona excusa per acostar-s'hi. A banda de la poesia, si no heu llegit els seus articles i entrevistes segur que us sorprendran molt positivament.)
MÉS
Aquí teniu l'obituari de Heaney al New York Times (30-VIII-13).
L'article de Heaney sobre Brodsky amb motiu de la concessió a aquest darrer del premi Nobel, el 1987.
Narcís Comadira conta el seu paper en la traducció de Heaney al català ("Dietari d'estiu 5", Ara, 7-IX-13)
La peça ("On Cavafy's side"), apareguda el febrer de 1977 a The New York Review of Books, és una ressenya del Cavafy’s Alexandria: Study of a Myth in Progress d'Edmund Keeley, i es llegeix com un glop d'aigua fresca i alhora reconstituent a la font del diàleg entre els grans, entre els que en saben i tenien coses a dir havent llegit, havent escrit.
En subratllo ara tan sols una idea que em sembla poc evident, i afortunada: quan Joseph Brodsky hi apunta que la política és una mena de metallenguatge, un "uniforme mental" que Kavafis (contràriament a la major part de poetes moderns) és molt bo desbotonant. No en va, recorda Brodsky, va escriure fins a set poemes sobre l'emperador (i escriptor) Julià l'Apòstata. I això que encara quedava un segle llarg per a l'entrada en escena de Llach, Mas i la catalana resta.
Tinc un amic que se n'ha anat una temporada a Venècia i diu que alguns col·legues li van prohibir amb sorna posar-se a escriure'n cap poema. En el mateix sentit, Ernesto Baltar ha publicat a Jot Down Magazine l'article titulat «Las muchas Venecias», en què comença apuntant que posats davant de la tesitura potser el millor seria senzillament i directament evitar el tema, atesa la densitat literària de les aigües dels canals a la ciutat de la Sereníssima.
Prenc notes per a aquest article amb La marca de l'aigua de Joseph Brodsky (en català a Viena, en castellà a Siruela) damunt de la taula i amb el diari obert a la pàgina en què un suplement ressenya la darrera novel·la de Donna Leon. Si ella o el Nobel russoamericà haguessin estat prudents, si haguessin fet cas de la humilitat i la prevenció assenyades, ara no podríem parlar dels seus llibres. Si Vikram Seth hagués estat assenyat ara no existiria l'esplèndida novel·la que és Una música constant. Si ho hagués estat Predrag Matvejevic no podríem llegir La otra Venecia. Si ho haguessin estat John Julius Norwich, Jan Morris, Thomas Mann, John Ruskin o Henry James tots plegats ens hauríem perdut un munt d'excel·lents pàgines. Bona part de la literatura s'escriu sobre llibres anteriors, i gairebé tota sobre temes donats: alhora gràcies a i malgrat el que ja s'ha publicat sobre determinats llocs, fets o persones. I què volen?, jo me n'alegro que Brodsky fos un imprudent, que no li fes res agafar un full i posar-se a evocar com l'havien anat a recollir a l'estació aquella freda nit de desembre. D'alguna manera és també el que ha gosat fer Narcís Comadira en posar-se a evocar en l'extraordinari Marques de foc (Ara Llibres) -una antologia, unes memòries, un assaig- el fil dels poemes que l'han fet la persona, el lector i l'escriptor que és. Ells han gosat poder. I llavors les marques queden on els Brodsky o els Comadira les deixen: ben amunt.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 10-X-12
Versión en castellano
Sobre una onada blau fosc,
en el mar de la ciutat,
sura el teu Cap d’Any en una pena inexplicable;
com si la vida tornés a començar,
com si hi hagués llum i glòria,
un dia feliç i pa de sobres,
com si la vida anés cap a la dreta
després d’haver-se inclinat a l’esquerra.
Joseph Brodsky, “Cançó de Nadal” [1962], fragment
Parlant de Joseph Brodsky en un article necrològic publicat al New York Times Book Review, el Nobel irlandès Seamus Heaney apunta que el també Nobel nord-americà d’origen rus (professor a la universitat de Michigan, Poet Laureate l’any 1991) havia exemplificat en vida precisament allò que més valorava de la poesia: la capacitat del llenguatge per anar més enllà i més de pressa de l’habitual, atorgant així una via d’escapada a les limitacions i les preocupacions del jo.
A banda de l’exactitud de la frase en referir-la a Joseph Brodsky, em sembla una resposta prou suggerent a la pregunta rere la pregunta sobre la poesia: sovint ens demanen (o ens demanem) per què escrivim poesia, i això té una primera resposta prou clara, que és que hi trobem (o que la poesia ens dóna) alguna cosa que no trobem enlloc més. Però, llavors, la següent pregunta és òbvia: i quina és, què és aquesta “cosa”? Apuntar que té a veure amb una capacitat, i amb una capacitat del llenguatge, és ja un bon punt de partida. Un punt de partida (un punt de vista) que molts compartim amb Joseph Brodsky i Seamus Heaney. No es tractarà, òbviament, de tot el que la poesia podria fer, sinó del que efectivament arriba a ser; no es tracta d’un simple joc d’elucubracions teòriques sinó d’un catàleg –-en el més noble sentit de la paraula-– d’intents, de camins, de recursos engendrats amb paraules (perquè sense engendrament no hi ha poesia).
Entrades
Comentaris
