UNA ALTRA COLUMNA SOBRERA

El món és ple de faltes d'ortografia. I algunes fins i tot donen lliçons. 

UN NOU SANTORAL, LAIC I CATALÀ

Endreçant papers m'adono que han passat tres anys des de les primeres sessions de treball amb l'historiador Jaume Claret per preparar la presentació pública que havíem de fer (a l'Anglo-Catalan Society) de la recerca conjunta sobre la munió d'entrevistes a personatges destacats de la cultura catalana als anys seixanta i setanta, ara finalment convertida en l'article "Un santoral laic de referència. Les sèries d'entrevistes a figures culturals en el tardofranquisme", acabat d'aparèixer a Catalan Review (no en obert, ho sento).

A l'article hi ha Baltasar Porcel i Montserrat Roig com a entrevistadors i protagonistes, però les pàgines són plenes d'una plèiade d'altres noms, d'entrevistadors (Lluís Busquets i Grabulosa, Joaquim M. Puyal, Antoni Ribas, Robert Saladrigas, Joaquín Soler Serrano) i sobretot d'entrevistats, centenars d'entrevistats, amb una llista preciosa cap al final de la peça.

Miro les dates dels papers i penso que en molts casos cal fer-se càrrec, en l'àmbit de les humanitats, que aquest és el ritme per a la recerca&presentació&redacció&discussió&revisió&publicació acadèmiques. Com amb l'arròs o amb els fills, amb el coneixement compartible no hi ha manera de forçar que les coses vagin més de pressa, si no les volem de supermercat.

UN VERSUS VINT

El periodista al novel·lista nicaragüenc Sergio Ramírez (nascut el 1942 a Masatepe, Mazartl-tepetl, terra de cérvols, en nàhuatl), Premio Cervantes 2017, parlant de l'alternança al guardó, un any per a un escriptor americà i un any per a un escriptor espanyol (en llengua espanyola, claro): "No és desproporcionat comparar la literatura d'un país amb la de vint?" I el guardonat respon, prudent: "Eso es una cosa que mejor no quisiera comentar".

MONTSERRAT ROIG, TOT TERRENY

Fins al 30 d’abril tenen l’oportunitat d’anar a veure l’exposició “Montserrat Roig, 1977. Memòria i utopia” a El Born Centre de Cultura i Memòria (cert: els gestors municipals han tingut millors dies, rebatejant). Roig va ser escriptora i periodista (a més de feminista, antifeixista, catalanista i algun altre adjectiu que em dec descuidar), i la inspirada autora de l’adagi que diu que a la literatura catalana un o una, faci els anys que faci que s’hi dedica, sempre està tornant a començar.

Potser no és mala idea, doncs, tornar a Montserrat Roig, perquè ha passat més d’un quart de segle de la seva mort, els seus llibres costen de trobar a les llibreries, van desapareixent els darrers testimonis directes dels camps d’extermini (per a nosaltres la memòria dels deportats no morirà mai gràcies al seu Els catalans als camps nazis, premi de la Crítica Serra d’Or, promogut per Josep Benet però assumit per ella amb passió professional i personal fins a fer-ne un tros de la seva vida). I perquè la magnífica sèrie dels retrats fotogràfics que va fer-li la seva amiga Pilar Aymerich mostra una veritable donassa (donota com a femení d’homenot és un d’aquells substantius, ai, amb gènere marcat) i il·lustra bellament dues dècades, els setanta i els vuitanta, centrals per a la cultura catalana moderna.

Roig va ser, amb Baltasar Porcel, la gran entrevistadora d’aquells anys: a l’exposició, seguin sense pressa a veure fragments de les seves entrevistes en el blanc i negre del temps en què molts pensaven que tot estava per fer i tot era possible. Es va estrenarl'any 1977 amb el programa Personatges al Circuit Català de TVE, en un mitjà nou on el català també començava a obrir-se pas. En literatura havia debutat amb els contes de Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, premi Víctor Català (va rebre’n la notícia tancada amb a Montserrat per protestar contra els consells de guerra de Burgos), i la novel·la Ramona, adéu, i ja no va parar fins als reculls d’articles dels seus darrers dies. Inquieta, directa, entusiasta, generosa. En vida i ara també en aquesta memòria exposada, a la recerca de la utopia.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 21-III-18
Versión en castellano

LARARÀ

Unes línies d'una entrevista al periodista José María García que convé llegir amb calma (i un antiàcid) abans de tornar a opinar o escriure, per exemple, sobre l'edició catalana dels darrers anys, i qui sap si d'avui.

Però ha passat de l'impossible a l'improbable. Per què?
La diferència entre abans i ara és el meu desig: les ganes que tinc de posar-m'hi. Quan passa la crisi amb Onda Cero, volia prendre'm unes vacances llargues. Però, només dos dies després de marxar, rebo una oferta de Lara: em proposa ser director general d'esports a Antena 3.

Dos dies després que vostè marxés, Antena 3 no era propietat encara del grup Planeta.
Exacte! Això em permet descobrir una altra circumstància del dictador Aznar. Em cita Lara per esmorzar al Ritz i em trasllada la proposta. Jo li dic que em sorprèn que ho faci, perquè em consta que hi ha vuit o deu postors per comprar Antena 3 a Telefónica superiors a l'oferta de Planeta. Em diu: "Que n'ets, d'ingenu". I jo: "Home, ingenu sí, però burro no". I em posa sobre la taula una carpeta. "Saps què és això?" "No". "Ahir vaig ser a la Moncloa, amb Aznar. Aquí sobre la taula tens el contracte per als seus dos primers llibres, un cop deixi de ser president. La quantitat? T'espantaria. I ara, ¿a qui creus que donaran la televisió?". I li va donar Antena 3. Això sí, aleshores adquireix una obligació: fer-se càrrec de 'La Razón'.

 Àlex Gutiérrez entrevista José Mª García, "Aznar ha sigut el dictador més gran que he conegut" (Ara, 10-IV-16)

DUES FIRES (I UN SEMINARI)

Aquests dies, els llibreaddictes que teniu la possibilitat de passejar per Barcelona esteu d'enhorabona: fins diumenge hi ha oberta al Parc de la Ciutadella la Setmana del Llibre en Català, i a partir de divendres (i fins a principis d'octubre) la seixantena Fira del llibre d'Ocasió antic i modern al Passeig de Gràcia, organitzada en aquest cas pel Gremi de Llibreters de Vell.

Si sou, en canvi, a prop de Girona, la Càtedra Josep Pla hi organitza a la universitat, entre avui i divendres, un seminari internacional sobre periodisme literari: "Coses vistes, coses llegides. L'edat d'or del periodisme literari a Catalunya, Espanya i Europa (1906-1936)".

LLIÇÓ DEL TELONER

M'avisen que Miquel Pairolí abaixa la persiana de "L'escaire", la seva columna diària de fa anys a El Punt. Si l'heu llegit alguna vegada, no cal que us detalli fins a quin punt és una mala notícia. Si no el coneixeu, quedeu-vos amb la idea que Pairolí (que debutà el 1990 amb Paisatge amb flames i a la tardor ha publicat Octubre a Contravent) és sens dubte un dels millors dietaristes catalans contemporanis.

Us deixo amb el seu darrer article, "Teló"...











Convideu cinc cuiners a fer un arròs a la cassola, per exemple, i cada un us el farà diferent. Els ingredients, el sofregit, el punt de cocció variaran i, apagats els fogons, us serviran cinc arrossos potser excel·lents, però diversos de sabor i matís. Els cuiners, ara, tenen molt prestigi públic, més que mai. Els columnistes de premsa, no, com els periodistes en general. Despertem moltes més suspicàcies que els cuiners i estem avesats a sentir tot de retrets tòpics i habituals, que no comentarem. Però, igual que els cuiners, els columnistes tenim les nostres receptes i cadascú elabora l'arròs a la seva manera. En aquesta secció, que es va iniciar a El Punt juntament amb el segle, hem procurat combinar quatre ingredients: sentit crític, reflexió, memòria i una mica de voluntat d'estil, que vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat. Sentit crític perquè pensem que és inherent al periodisme d'opinió. Si no hi ha sentit crític envers el poder, els abusos, la intolerància, l'explotació, el fanatisme, el periodisme tendeix a les flors i violes, que fan molt goig als prats i jardins, però no a les planes d'un diari. Reflexió com a compromís amb el lector. El columnista ha d'aportar una idea, la seva, raonada i fonamentada, que estimuli la del lector, bé sigui a favor o en contra. La columna ha de ser una incitació al pensament i al diàleg, un element, humil si voleu, perquè el lector formi el seu punt de vista. Memòria, perquè lligar caps entre el passat i el present és una de les millors maneres per entendre el que va succeint. [+]

MÉS
Josep M. Fonalleras, "Arròs Pairolí" (El Periódico)

QUE TITUBEGIN

Esplèndida entrevista a un periodista nord-americà, Gay Talese, fill de sastre, en què entre girs irònics i un parell de veritats contra el mainstream, parlant del fet que no duu mai gravadora (i que va aprendre l'ofici escoltant les clientes contar les penes a sa mare mentre els prenia les mides) s'escola aquesta frase que m'apunto: "Les persones diuen el més interessant quan titubegen... Mai no les interrompi: tingui paciència i escolti... I ja veurà."

EN VOL

A "La nit a VilaWeb" d'avui (algun dia algú haurà d'escriure la llista de tot el que el fenomen VilaWeb ha fet i continua fent per aquests verals per un nou periodisme, per una nova manera de transmetre la informació), Montse Serra s'empesca un experiment curiós i interessant: una entrevista en vol amb Julià Guillamon, que acaba de publicar Uh, Gabirú a Empúries però per coses d'agenda se li escapava camí de l'Amèrica del Sud. El text s'ho val, i diu que continuarà...

[Aquí en teniu un altre que també s'hi ha engrescat...]

EL MÓN (DELS MITJANS) SEGONS GARCÍA

Entenc que potser trobeu el personatge tan repelós com jo, però us asseguro que el resum de l'entrevista a José María García que reprodueix avui La Vanguardia (tirant d'agència EFE, que cita "La Columna" de la Júlia Otero Miró) inclou un seguit d'informacions i punts de vista sobre els mitjans de comunicació a l'Espanya actual prou interessants...

JOSÉ MARÍA GARCÍA RECHAZA LA OFERTA DE VOCENTO
El periodista carga contra Aznar, Florentino Pérez, Letizia Ortiz y PRISA

LVD - 06/07/2004 - 19.07 horas

Barcelona. (EFE).- El popular comunicador José María García (60 años) ha anunciado que ha rechazado la oferta que le ha presentado la empresa Vocento para dirigir la próxima temporada un programa generalista radiofónico, aunque ha anunciado que su deseo es volver a trabajar.

En una extensa entrevista concedida al programa 'La Columna' en 'TV3', García ha roto hoy con casi dos años y medio de silencio, desde que abandonase en marzo del 2002 la dirección Admira, grupo periodístico de Telefónica que agrupaba Onda Cero, Antena 3 TV y Vía Digital.

Uno de los argumentos por lo que ha rechazado la propuesta de Vocento se debe al fichaje del periodista Luis del Olmo, de quien ha asegurado que no le tiene ningún "respeto" como profesional, debido a que considera que el comunicador leonés "es periodista y empresario a la vez". "Si no puedo escoger a mis compañeros de viaje no merece la pena. Toda mi vida he mantenido que el comunicador debe ser un comunicador y el empresario, empresario. Cuando me presentaron la oferta me anunciaron que venía Del Olmo. '¿En qué condición?, pregunté'. Como periodista, no hay problema, pero me dijeron que tenía un 24% de participación en la empresa", señaló.

José María García, que aseguró haber pasado dos de los mejores años de su vida en este tiempo sabático, aseguró que desea trabajar en una empresa de comunicación pero "sin ánimo de revancha".

En la extensa entrevista, García fue muy crítico con el anterior presidente del gobierno, José María Aznar, con el grupo Prisa, con el empresario y aspirante a la presidencia del Real Madrid, Florentino Pérez, con la princesa de Asturias, Leticia Ortiz, y con el panorama comunicativo que existe en España.

De Leticia Ortiz, en su condición de periodista antes de su boda con el Príncipe Felipe, el popular radiofonista dijo que la princesa en TVE no ejerció de periodista, sino de "publicista del PP".

Cuando se refirió a José María Aznar, ensalzó la amistad que tuvo con el anterior presidente del gobierno, pero no dudó en tildarlo como "el padre de la telebasura en España". "Aznar ahora es un juguete roto. Su gran problema ha sido la prepotencia. Le hablaba, pero no me escuchaba. Decidí no perder ni un minuto más con él. Por poco que se esfuerce Zapatero, mejorará el talante, aunque la Moncloa muta a sus inquilinos", relató el periodista, ahora inactivo.

Cuando se refirió a Prisa, José María García sentenció que la empresa que preside Jesús de Polanco "es un grupo periodístico peligroso" y recordó que hace años tanto el PP como diversas empresas de comunicación en España decidieron frenar su expansión. "Pero en el otro lado del río nos encontrábamos el ejército de Pancho Villa", dijo irónicamente, al referirse a la falta de consistencia del nuevo grupo liderado por Telefónica que finalmente ha quedado disgregado (Admira).

"La idea era crear un grupo nuevo en el que se produjesen sinergias. Era necesario para la salud democrática", señaló el comunicador madrileño, quien reconoció que finalmente abandonó Admira (anteriormente con la denominación Telefónica Media) porque asegura que se equivocó. "Admira fue un invento mío pero cuando se convirtió en un chiringuito del PP, yo ya no tuve nada que ver", sentenció José María García, quien reconoció que renunció a un contrato de más de 1.200 millones de pesetas anuales tras cesar en sus funciones.

De Florentino Pérez, García fue muy duro con ex presidente del Real Madrid y actual candidato a la presidencia. "La recalificación de la ciudad deportiva es el mayor escándalo que se ha producido en la democracia. Aznar me dijo que teníamos que ayudar al Real Madrid", desveló. "Florentino es posible el hombre que más ha hecho para que me retiraran de la circulación. No me cortó la cabeza, pero la pidió en varias ocasiones, con amenazas a César Alierta (presidente de Telefónica). Con Florentino llegó la censura", dijo.

Del estado actual de la comunicación en España, García también fue muy crítico y denunció la falta de rigor y que los contenidos se ocupen más del "ji, ji, ji y del cachondeo". "Una noticia que paraliza el país es que Julián Muñoz se beneficia a la Pantoja. ¿Dónde está la noticia? ¿Que hace seis años llegó a Marbella de camarero y ahora es un acaudalado? No me quiero pelear contra molinos de viento", añadió.

Finalmente, cuando se le preguntó por el presidente del Barcelona, Joan Laporta, García dijo que no lo conocía ni tampoco "de qué vive. Si se dedica a tiempo completo al Barcelona, sería lógico que el club le ponga un sueldo, porque no debe tener tiempo ni para defender una pelea entre gatos", comentó irónicamente en alusión a la profesión de abogado de Laporta.