BIBLIOTECA J.V. FOIX

A Sarrià. De vegades ens en sortim. 

 

VOLÍEM PASSAR PEL PORTAL DEL JARDÍ DEL MONESTIR UN VIDRE QUADRAT DE GRANDOR EXTREMA

Com més anys passen, més m'impressiona i m'intoxica Foix. Aquest 2018 en fa cent vint-i-cinc del seu naixement, i un segle de l'edició del Diari 1918. Amb aquest motiu, a la Fundació J.V. Foix publiquen cada setmana un dels textos del Diari (us hi podeu subscriure) i els difonen a la Xarxa. Avui he rebut i he llegit el que comença "Volíem passar pel portal del jardí..." i encara n'estic estabornit, assegut aquí a la cadira normal, no les de vori, darrere dels saurins i els profetes.

PLANS DE DESCONNEXIÓ O DE LECTURA

"Entre els concurrents a una assemblea de catalans hi ha sempre un nombre destacat d'aspirants a alcalde de barri que més d'una vegada han estat a punt de fer perdre les causes més honorables i la bona humor dels més sensats. El fet, que tothom ha lamentat, que molts de compatriotes han confós Catalunya amb un casino, ha obligat sovint En Fabra, per deure, a presidir tot de casinaires."

J.V. Foix, "Dos presidents: H.G. Wells i Pompeu Fabra", 22-V-1935. Aplegat a Els lloms transparents (1969), consultable a la Càtedra Màrius Torres (aquesta sí, una infrastructura d'Estat).

EL QUE COMPTA

“La tradició (...) compta, però compta més la justícia i la llibertat d’investigar”. Paraules de Joan Salvat-Papasseit a J.V. Foix, segons les transcriu aquest a Catalans de 1918.




Vladimir Maiakovski, A plena llum (1923)

RETORNS I PERSONATGES

Amb motiu de l'aparició d'un seu nou llibre de poemes, El castell de la puresa, Pere Gimferrer torna a aparèixer aquests dies als mitjans parlant de llengua i literatura. I he recordat un paper vell en què l'evocava a la presentació d'una bona revista aviat desapareguda, al costat de Joan Brossa, a qui es dedicaven les pàgines centrals de la revista en qüestió.

Quinze anys després del traspàs de Brossa, ell i Gimferrer (tots dos inclosos al CD-Rom Dotze sentits. Poesia catalana d'avui que llavors acabàvem de publicar) asseguts l'un al costat de l'altre a La Central, com si poguéssim aturar i fer girar per uns instants enrere la punyetera bobina del temps.

BROSSA I GIMFERRER, PASTISSERS

En un estrany article de ja fa uns quants anys, el desaparegut crític Joan Orja comparava literatures nacionals i pastisseries, i reivindicava la il·lusió davant d'aquells aparadors vienesos en què un veu gairebé tants tipus de dolços i pastissos diferents i complementaris com li és dat d'imaginar. Malgrat la seva hipotensió congènita, la cultura catalana fa temps que té les postres bastant restringidetes i, a sobre, encara sembla que cada temporada te'n treuen algunes de la carta. Mirem, si no, el panorama de les revistes literàries: amb dignes excepcions com ara «Els Marges» (que els darrers anys ha recuperat regularitat i empenta), «Reduccions» o una «Lletra de Canvi» esdevinguda guadiànica i semiclandestina, el panorama d'abast i ambició nacional és francament esclarissat.

Vist aquest aparador, una revista nova «de literatura i pensament» només pot ser benvinguda com una excel·lent notícia. O com un rus de can Massot de la Bisbal, si s'ho s'estimen més. Parlem de «El Pou de Lletres», que sembla que recull part de les cendres d'«Idees», un dels millors suplements culturals que darrerament hi havia hagut per aquí (qui sap si escombrat pel rasclet d'algun gerent d'empenta). Coordinada per Josep Lluís Trujillo i amb Joaquim Noguero com a cap de redacció, la cinquantena de pàgines de «El Pou de Lletres» ve de Manresa (un argument més per als que pensem que Catalunya serà perifèrica o no serà) i és a la venda a les llibreries més selectes pel que costen poc més de cent grams de rebosteria.

Ara que torna a ser moda dir que Barcelona s'enfonsa i, doncs, ara que molts pensadors, escriptors i gent de bona fe no deuen sortir de casa per por a morir ofegats, aquells de vostès que uns dies enrere no van anar a la presentació del número dos de la revista a La Central de Barcelona van perdre's dos bons motius de celebració. El primer, el número en si, amb un ampli dossier Brossa; articles sobre Baudelaire, Montale, Arendt i Renard, germen de polèmica sobre perversió i gènere, i un plec central amb una desena de ressenyes, de Harold Bloom a Enric Casasses. Però això encara és fàcil de solucionar. Quant al segon motiu de celebració, si no hi eren, aquest sí que se'l van perdre: per una vegada, vam assistir a una presentació interessant! (i els parla un al·lèrgic a aquesta mena d'actes). Dalt d'una petita estrada, Pere Gimferrer va escoltar Quim Noguero repassant vells textos seus sobre Joan Brossa, va fer una barretada tan elegant com la de Gascoine a l'escocès Hendry per evitar un got d'aigua vessat damunt dels papers de la taula i va engaltar de memòria un discurs cristal·lí sobre «Per què Brossa» i sobre la curiosa oscil·lació que el posa de moda cada quart de segle, directe al fons de la xarxa. Després Joan Brossa, redevingut figura pública d'ençà de l'aparició de Passat festes, gairebé només va haver de donar les gràcies com si repartís garapinyades en una celebració laica. Per fortuna, el segon número de «El Pou de Lletres» no és cap enfarfegador pastís de casament, ni cap sofisticat soufflé de fruites exòtiques: hi trobaran senzillament lletra, lletra sobre les lletres, capes alhora flonges i denses –com en els deliciosos sachertörte– de i sobre literatura.

Dalt d'un prestatge, mentre tornàvem al carrer, J.V. Foix somreia.

 J. Subirana, "Brossa i Gimferrer, pastissers" (Avui, "Cultura", 17-VII-1996)

MÉS
Àlbum Gimferrer (a cura d'Enric Bou)
Entrevista al suplement "Ara llegim" (Ara, 18-I-14)
351 entrades sobre ell a Traces

FOIX NO ESTÀ SOL

Diumenge 29 de gener va fer vint-i-cinc anys de la mort de Josep Vicenç Foix, un clàssic de la literatura catalana, i inevitablement vam sentir algunes veus parlant d’oblit institucional. Tots els escriptors a totes les literatures passen després de morts uns anys d’incertesa en la seva memòria pública, fins que el temps va emetent el seu judici (i sempre a l’espera d’eclipsis o resurreccions segles després). Però nosaltres hem afegit a la dieta del nostre ecosistema literari el celebracionisme, i aquesta substància crea addicció.

La discreta remembrança del poeta de Sol, i de dol (bàsicament, a Internet i als mitjans) contrasta amb el recent desplegament oficial pels cinquanta anys de la mort de Josep M. de Sagarra. És clar que no tots els escriptors tenen la sort de tenir un fill contumaç amb columna en un mitjà de primer rengle. No el té òbviament mossèn Antoni M. Alcover, l’iniciador del Diccionari català valencià balear, que va néixer fa cent-cinquanta anys; no té fills tampoc Gabriel Ferrater, ara que es compliran noranta anys del seu naixement i els quaranta de la seva mort; ni en té Salvador Espriu, el centenari del qual ja escalfa motors de cara a 2013. Sí que va tenir fills en canvi Pere Calders, i no hem vist que cap surti a tocar la campana del greuge en el centenari –enguany– del naixement de son pare. Cal doncs concloure que els escriptors depenen dels fills, per passar a la posteritat? Jo més aviat apostaria pel fet que els calen hereus, en el sentit més ampli possible del mot. El poeta de Sarrià té al darrere la Fundació J.V. Foix, que enguany ha dut a les llibreries un preciós Cada poeta és ell amb dinou poemes, un cd amb recitats, traduccions al castellà i estudi introductori de Ramon Salvo. A més, hi som els lectors (els que després fem classes i els que simplement llegeixen i recomanen).

És donant suport a les entitats privades, promovent edicions ben fetes i ben distribuïdes i apostant pels lectors que les institucions públiques fan la seva feina amb la memòria dels escriptors. Si no, si hem de tenir un Any i hem de llogar el Palau per cada xifra rodona a partir d’ara, donat que la literatura catalana floreix a principis del segle XX ja cal que a Cultura fitxin un guàrdia urbà i li facin fer un curset d’Excel.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 1-II-12
Versión en castellano









MÉS
Conversa amb Jaume Vallcorba (VilaWeb, 29-I-12)
Jordi Galves, "L'aventura de J.V. Foix" (Un dia en les carreres)

SETMANA DEL SONET

En la commemoració de la mort de J.V. Foix i davant del to de les notícies que aquests dies ens arriben pertot, m'ha semblat que aniria bé una mica de calma, una pausa d'equilibri i dicció educada, d'intel·ligència i bellesa. Res a veure amb la realitat immediata, doncs, i sí en canvi amb la realitat artística de fa quatre segles. Una setmana terapèutica connectats als sonets de Shakespeare, a veure si els himnes dits a les portes del cel ens porten una mica de serenor.


SONNET XXIX

When in disgrace with fortune and men’s eyes,
I all alone beweep my outcast state,
And trouble deaf Heaven with my bootless cries,
And look upon myself, and curse my fate,
Wishing me like to one more rich in hope,
Featur’d like him, like him with friends possess’d,
Desiring this man’s art, and that man’s scope,
With what I most enjoy contented least:
Yet in these thoughts myself almost despising,
Haply I think on thee, –and then my state
(Like to the lark at break of day arising
From sullen earth) sings hymns at heaven’s gate;
   For thy sweet love remember’d such wealth brings
   That then I scorn to change my state with kings’.

   William Shakespeare


Quan, infeliç als ulls de molta gent,
em dolc tot sol del meu estat mesquí
i torbo el cel en va amb el meu lament
i em miro i maleeixo el meu destí,
voldria ser el més ric en esperança,
de rostre bell, d’amics ben conhortat,
i amb l’enginy d’uns, i d’altres la puixança,
i sentir-me joiós, no infortunat.
A menysprear-me em duu aquesta follia;
però, si penso en tu, el cor exultant
s’enlaira com l’alosa a trenc de dia
i a les portes del cel entono un cant.
   Que el teu amor tanta riquesa em dóna
   que de cap rei no envejo la corona.

   Versió de Gerard Vergés


Si voleu escoltar el poema en anglès en la veu de Matthew Macfadyen, en teniu un bon videomuntatge contemporani a cal Josep Porcar.

I aquí el teniu cantat per Rufus Wainwright damunt d'imatges de Pride and Prejudice (i de Keira Knightley i Matthew Macfadyen, l'actor del muntatge enllaçat abans).





MÉS
Dies com nits (sonet XLIII)
Com si no els hagués pagat (sonet XXX)
Sabent que això és mentida (sonet CXXXVIII)
Xavier Antich, "¡Fuera Shakespeare!" (La Vanguardia, 6-II-12)