MONTORNÈS, 1938

Alguna cosa de text patchwork cooperatiu (o si més no dialogat) també hi ha, en els blocs. Divendres, havent publicat el post sobre la sortida de Barcelona del bibliobús de la ILC a principis de 1939, vaig rebre aquest escrit de l'Enric Gomà, guionista, responsable de la llista "Al carrer" i amic amb casa familiar a Montornès del Vallès (per on havia passat el bibliobús). Un escrit que no em sé estar de transcriure, amb el seu permís:

Fa un temps, m’estava a la casa de Montornès quan vaig veure aparèixer una dona d’uns setanta anys pel camí. Vaig sortir a trobar-la i em va demanar si a la casa vella, Torressola, hi havia hagut nens refugiats durant la guerra. Li vaig respondre que no, perquè la casa la va aixecar el meu avi el 1947.

La dona, amb uns pocs anys, l’havien dut a Bèlgica el 1938, com tants altres nens republicans. Em va explicar que ella i sa mare havien estat refugiades en una masia de Montornès, unes quantes setmanes, amb tot de famílies escapades de la zona nacional, com es deia llavors. Que a Montornès la mare va caure malalta i va morir. Ella jugava amb les altres nenes pels volts de la casa i tot d’un plegat una amiga de sa mare la va cridar per dir-l’hi. Van enterrar la mare al cementiri de l’església i a partir de llavors anava cada dia a la punta d’una pineda des d’on es veia l’església, per resar-hi. Sempre havia tingut la recança de tornar-hi.

Vam buscar aquesta masia per tot el poble, durant ben bé una hora. Per últim, davant de Can Calders —ara és l’institut—, va reconèixer la casa: unes finestres petites a dalt de tot, la porta d’entrada, l’antiga casa del masover a la dreta. Vam caminar per la pineda que hi ha davant i vam mirar cap a l’església. Unes cases altes impedien veure l’església —el poble ha crescut molt—, però l’any 1938 es veia sense cap obstacle. Va callar una estona —crec que pregava.