D'uns anys ençà la col·lecció Argumenta, publicada per El Cep i la Nansa, ha anat editant un seguit de monografies que tenen l'ambició de plantejar amb esperit crític (i visions documentades) els diversos àmbits de la cultura catalana. Isabel Graña i Teresa Iribarren, coordinadores del volum dedicat a la literatura, em van demanar un assaig sobre el paper dels escriptors al llarg dels darrers trenta anys, i la proposta va arribar just en el moment que abandonava la direcció de la ILC i amb el ganxo que també havien demanat a Francesc Parcerisas una peça paral·lela. El que vaig escriure ocupa ara les pàgines 23 a 44 de La literatura catalana en la cruïlla (1975-2008), un volum molt recomanable que inclou aportacions, a més de les ja apuntades (ehem), de Jaume Aulet, Pere Ballart, Josep Camps, Antoni Dalmases, Maria Dasca, Anna Esteve, Vinyet Panyella, Mercè Picornell i Francesc Serés. Agraeixo a l'editor i a les coordinadores del volum l'autorització per reproduir aquí en diversos lliuraments durant els propers dies el meu text.
Paraules i futurs
Sis comentaris a tres dècades d'escriptors i sistema literari
Guardo un clar record tant de Marià Manent al seu pis del carrer de Craywinckel com de Joan Triadú al de Príncep d’Astúries dient-me (a mi que anava a buscar-hi benzina per al descontentament, per a la mirada crítica envers la «cultureta») com n’era de gran la diferència entre allò que vivíem i la seva època, quant havíem avançat pel que feia a les condicions i la repercussió de la literatura en català d’ençà del seu temps. En el cas de Triadú, que havia començat a fer d’agitador cultural als temibles anys quaranta, podia admetre el que em deia sense gaires problemes; però amb Manent, que de molt jovenet retallava cada dia els articles de Xènius i després fou deixeble de Ruyra i company de Salvat, Garcés o Sagarra, que dirigí els Amics de la Poesia, que llegia el Times i traduí Walter Pater per a la primera Institució de les Lletres Catalanes, amb Manent em costava molt més... Això no obstant, l’important era com ho veien ells: hi havia una diferència enorme a favor d’ara (del meu ara de llavors, tampoc no fa tant). Com ho veien i com ho escoltava: jo hi anava amb el sarró ple de greuges per les limitacions dels vuitanta i ells només hi sabien o hi volien llegir les alegries relatives.
Una llarga història d’èxit
En una mirada ràpida, el segle XX pot ser vist com un llarg esforç (exitós) de la literatura catalana per ser, i del sistema literari català per existir. Ser i existir lliurement i plenament, contra un Poder que hi jugava clarament en contra (tret dels breus parèntesis de la Mancomunitat i la República) fins a la recuperació de la democràcia. D’acord amb l’encàrrec d’aquest llibre, comencem girant els ulls enrere fins a mitjan dels anys setanta del segle passat. Són poc més de tres dècades que en bona mesura podem veure com un bloc: de Franco a Frankfurt, del final de la dictadura a la presència de la cultura catalana a la fira del llibre més important del món (de la negació a la màxima visibilitat mundial, de la cel·la o el silenci al focus mediàtic). Trenta anys llargs que inclouen, no ho oblidem (ho dic perquè sovint ho fem), oficialització de la llengua, publicació massiva de gramàtiques, diccionaris i enciclopèdies, traducció força regular de clàssics literaris i d’autors contemporanis, professionalització (en algun cas total, en molts parcial) d’un grapat d’escriptors, mitjans de comunicació i sistema educatiu en català, institucions públiques (enllà de les privades, i sumades a aquestes) per a la defensa i promoció de la llengua i la literatura pròpies i, de torna, l’extraordinària implantació popular (i comercial) d’un original festival del llibre de referència internacional: la diada de Sant Jordi.
Però tornem trenta-alguns anys enrere... Moltes coses s’havien precipitat i es van anar acumulant coincidint amb la mort del dictador i l’alliberament de pressió i energia que aquell fet representà: pel que fa a la literatura, l’any 1976 és el d’un Congrés de Cultura Catalana en què la llengua i les lletres tenen un pes determinant i el 1978 el de la fundació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Parlant de creació i creadors, en aquells anys obtenen la Lletra d’Or al millor llibre publicat Joan Vinyoli amb Encara les paraules (1974), Vicent Andrés Estellés amb Les pedres de l’àmfora (1975), Mercè Rodoreda amb Mirall trencat (1976), Miquel Martí i Pol amb El llarg viatge (1977), Pere Gimferrer amb L’espai desert (1978) i Pere Calders amb Invasió subtil i altres contes (1979). Això pel que fa a llibres ja editats, quant a obres inèdites el premi Sant Jordi de novel·la, que ve de ser atorgat als exiliats Vicenç Riera-Llorca i Avel·lí Artís-Gener, certifica l’aparició d’una nova lleva de narradors premiant d’una tirada Miquel-Àngel Riera (1973), Josep Albanell (1974), Pau Faner (1975), Montserrat Roig (1976) i Ferran Cremades (1977), mentre que al Carles Riba de poesia s’hi mantenia una simptomàtica alternança entre vells noms i joves promeses, entre recuperació i emergència, amb Josep Elias (1970), Josep Boix i Selva (1971), Xavier Bru de Sala (1972), Agustí Bartra (1973), Ramon Pinyol (1974), Joan Argenté (1975), Maria-Mercè Marçal (1976) i Feliu Formosa (1977). Tots dos premis són el nucli de la Nit de Santa Llúcia, que té el format d’un sopar social anual multitudinari itinerant pel territori organitzat per Òmnium Cultural, amb votacions i fotografies publicades el mes següent a la revista Serra d’Or. A partir de 1976, amb l’arribada de la democràcia, i sobretot a partir de 1979 amb l’Estatut d’Autonomia, canviava clarament el guió: s’havia de passar pàgina i se suposava que gràcies a la militància s’hauria de poder començar a deixar de banda la militància, s’havia de poder començar a ser normals com a país, com a cultura, com a literatura.
Per una literatura normal... com quina?
El discurs polític i cultural preponderant a la fi dels anys setanta i durant la dècada dels vuitanta (que era a la base de la política cultural nacionalista, en el sentit ampli que el terme té al país) va ser el de la normalitat: es tractava de recuperar el temps, de restituir les pèrdues, d’omplir buits, de tapar forats, d’esdevenir una cultura com les altres... També pel que feia a la literatura i a la societat literària. Normalitzar significava restituir les coses (l’ús del català, la professionalització dels escriptors, les traduccions al i del català, l’edició de clàssics, d’assaig, de llibre pràctic) a un estat en què de fet, curiosament, no havien estat mai. Josep-Anton Fernàndez (1997) ho formulava així:
L’objectiu de la normalització és transformar Catalunya en una societat normal, és a dir, una societat en què la llengua pròpia de Catalunya esdevingui hegemònica, en què tota la ciutadania comparteixi un sentit d’identitat nacional catalana basat en les tradicions culturals del país, i en què les infrastructures culturals, els hàbits de consum cultural i l’equilibri entre alta cultura i cultura de masses siguin comparables als de qualsevol altra societat europea avançada. Un altre objectiu de la normalització és dur a terme un canvi d’actituds i de discurs, en el sentit que la vocació de servei de l’intel·lectual i el promotor cultural, i la motivació militant del consumidor de cultura catalana, totes dues característiques del discurs resistencialista de la postguerra i la transició, s’han de superar per tal d’implantar noves actituds i discursos, en aquest cas fonamentalment pragmàtics i políticament «neutres», que facin possible la construcció d’una indústria i un mercat culturals en català.
Vist amb perspectiva històrica, els vint anys que van, grosso modo, del Congrés de Cultura Catalana a la segona Llei de normalització lingüística de 1998, representen un moment àlgid pel que fa al procés d’institucionalització de la cultura catalana, però també s’hi produeix, alhora, una cada vegada més clara obsolescència de discursos i una lenta pèrdua de prestigi (o sensació de pèrdua de prestigi) d’aquesta mateixa cultura catalana. Per a Fernàndez, la transformació del «camp cultural català» durant els anys vuitanta va provocar una crisi de definició de models culturals que és d’arrel típicament postmoderna (una crisi triple: de legitimació, de producció de valor i dels discursos identitaris). Amb una mica més de perspectiva temporal podem dir que hi havia una pregunta ajornada tan evident que gairebé fa somriure constatar fins a quin punt va ser obviada: ¿El país i la seva cultura (la seva literatura) havien de ser normals com quin altre país, com quina altra cultura? ¿Quina era (és) la normalitat evocada i, doncs, suposadament desitjada? ¿Quin era (és) el programa per a la normalitat enllà de la idea (buida en si) de ser com els altres o com ens mereixem (o tenim dret a) ser? ¿Parlàvem (parlem, perquè el substrat normalista encara és ben present) d’una normalitat –una cultura, una literatura– com l’anglesa (o l’escocesa) o com la tibetana (o potser la xinesa)? ¿Com la danesa o com la quítxua? ¿Volem ser normals per poder ser un país com França, com Israel, com Califòrnia, com Andorra? Potser la situació de l’escriptor català actual té més a veure amb la discrecionalitat (el poder de decidir) que no pas amb la normalitat: el nostre present i futur són sens dubte més discrecionals (deixats a la discreció o l’arbitri d’algú) que no pas normals.
Deu anys, nou-cents mil immigrants, una alternança i un Estatut després del final de la dècada dels noranta, avui queden poques passes més per fer en la institucionalització, però la idea de l’hegemonia de la llengua pròpia s’ha esvanit en l’aire entre els vapors d’unes xifres (de títols, de vendes, d’equipaments, de traduccions) titil·lants i la persistència en el sector, en canvi, del sentiment que la literatura catalana és plat de segona a casa seva. Som de tornada (si és que mai ens n’havíem anat) a l’adagi del got mig ple o mig buit. Sense haver interioritzat el que un llunyà 1953 ja havia deixat escrit Gabriel Ferrater a «Madame se meurt», ni la brillant intuïció de Sergi Peradejordi (1992) al primer número de 1991 Literatura en el sentit que potser el problema (la qüestió, si volem desdramatitzar la fórmula) sigui el got, no al got.
[Continua aquí]
Entrades
