RAÓ DE SER

M’agrada llegir, m’agrada escriure, m’agrada opinar i sento el món de les lletres (i això inclou els escriptors i escriptores, les editorials, les llibreries, les biblioteques, les fires, els premis, els suplements i revistes, Sant Jordi i les faltes d’ortografia) com un tros del meu món. Potser estava, doncs, fatalment condemnat a parlar de tot plegat i a acabar publicant un llibre com aquest. Un llibre que té un germà gran (Per a què serveix un escriptor?), de fa temps descatalogat, que també donava voltes a la societat literària catalana (en aquell cas, dels anys noranta del segle passat) vista amb curiositat i un punt de distància. El que La catalana lletra aplega ara és, com el seu subtítol indica, una dècada de societat literària, de 2006 a 2015, observada des del mirador efímer d’una columna de diari amb tota la llibertat que la modèstia i l’evanescència regalen a qui signa aquestes ratlles.

La catalana lletra. Una dècada de societat literària observada està escrit contra la queixa, aquest moviment bucal tan poc estratègic i segons com tan català. Està escrit a favor de la lectura i dels autors que ens la fan feliç i memorable. I està escrit, com en dèiem abans, per deixar testimoni, quoi que ce soit.

Aprofito per agrair des d’aquí la confiança sostinguda en les meves columnes estantisses primer de Carles Geli i després, durant anys i panys, d’Ernest Alós, principal responsable que aquest llibre pugui ara publicar-se. També la complicitat de molts dels que han llegit, discutit, agraït o criticat els articles, amb Xavier Folch, Josep Maria Fonalleras, Enric Gomà, Oriol Izquierdo i Carlota Torrents al capdavant, per diverses raons. I vull finalment dedicar el llibre a la memòria de Montserrat Abelló, Josep Maria Castellet, Gabriel Galmés, Albert Manent, Modest Prats, Emili Teixidor, Joan Triadú i Gerard Vergés, que malauradament ja no el podran llegir. Ars longa, vita brevis.

 Jaume Subirana, proemi a l'ebook La catalana lletra. Una dècada de societat literària observada (Núvol, 2016)

VENTADA

Diuen les prediccions meteorològiques que s’acosten dies de vent i fred. Parlo d’aquesta setmana a Catalunya, i de fa mitja dotzena llarga d’anys i el que quedi a les lletres del país. Segons com diríeu que tot continua igual, que la roda va fent i arriben Sant Jordi, el Premi d’Honor, la Setmana del Llibre en Català, la Nit de Santa Llúcia i, dotze mesos després, Sant Jordi, el Premi d’Honor, la Setmana del Llibre, la Nit de Santa Llúcia... Però si un mira enrere, i no cal allargar gaire la vista, s’adona que cap d’aquestes cites no és ben bé com era, i que pel camí ens hem quedat sense moltes coses i moltes persones, coses i persones difícilment substituïbles.

Dilluns dia 12, per exemple, es va fer al Teatre Romea un homenatge a Josep M. Castellet. Està bé, fer homenatges, però ell ja no hi és, com ja no hi són el Quo Vadis al carrer del Carme ni el Grup 62 al del Peu de la Creu: jo he vist somriure i actuar Castellet (sempre com si no actués) a l’AELC i a la Institució de les Lletres Catalanes, o enmig de l’embolic de Frankfurt i, què volen que els digui?, trobo que a hores d’ara no té relleu. El mateix podríem dir de Jaume Vallcorba: Quaderns Crema i Acantilado continuaran, sí, però ens hem quedat sense ell i no tenim gaires més editors a la seva alçada. Trobo també a faltar el somriure de Montserrat Abelló, l’energia d’Emili Teixidor, la murrieria de Gerard Vergés, l'erudició d’Albert Manent... Ja ho sé: és llei de vida. Però el torb fred escombra una terra pobra en un temps difícil. Perquè les institucions s’han anat encarcarant, l’ús de la llengua va cap enrere, abaixen la persiana llibreries on ens deixàvem la setmanada, tanquen les distribuïdores, la gent torna a publicar sense contracte, els avançaments s’han eixarreït i les liquidacions de CEDRO o la SGAE semblen plats liofilitzats dels imitadors de Ferran Adrià.

Diu que un pessimista és un realista ben informat. Jo veig que la ventada va encongint el panorama, amb un grapat de gent que fa com si tot seguís com sempre. I el nostre sempre ja era ben prim.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 21-I-15
Versión en castellano

PUNT DE VISTA

"Comparat amb mi, un arbre és immortal."

 Sylvia Plath, "Sóc vertical", traduït per Montserrat Abelló

COPA DE PASSIÓ

Demà a la tarda a dos quarts de vuit a La Central (de Mallorca) hi presentem Al cor de les paraules, un volum aparegut fa deu anys i ara reeditat amb l'obra poètica aplegada de Montserrat Abelló, degana dels nostres versos i tant com això dels versos d'altri traduïts al català. Hi haurà Oriol Izquierdo (responsable de l'edició) i l'autora, i hi llegirem, en homenatge a la Montserrat, David Caño, Joan Duran, Àngels Gregori, Núria Martínez-Vernis, Laia Noguera, Francesc Parcerisas, Esteve Plantada, Cèlia Sànchez-Mústich, qui això signa i Carles Torner. No tothom aplega una tribu així.

TEIXIDOR: ENERGIA I ALEGRIA

Trobar-se amb Emili Teixidor transmet energia i alegria: energia i alegria de viure i energia i alegria literàries. Nascut a Roda de Ter, com el seu amic Martí i Pol (i doncs fins a cert punt excèntric en el nostre sistema literari) la llista dels seus llibres és extensa i diversa. De fet, deu ser un dels pocs exemples d’autors que han aconseguit èxit i reconeixement escrivint tant per a joves (aquelles tardes d’estiu llegint L’ocell de foc!) com per a adults. Els premis i la fama (ep, mesurada, que parlem de literatura i catalana) arran de la pel·lícula Pa negre reprenen la llista de guardons literaris de prestigi anteriorment obtinguts (Ruyra, Sant Jordi, Crexells, Lletra d’Or), i se sumen a d’altres llibres excel·lents no tan coneguts, com els esplèndids contes de Sic trànsit Glòria Swanson o la novel·la breu Retrat d’un assassí d’ocells, un dels meus favorits, que és a la base de Pa negre tant com l’obra homònima que al 2003 i 2004 va fer que rebés, entre d’altres, el Premi Nacional de Literatura.

Ara, a més del públic i de la crítica, el premi Jaume Fuster representa el reconeixement dels companys de gremi (cosa no pas fàcil), i l’afegeix a l’esplèndida llista dels Sampere, Barbal, Abelló, Mira, Formosa, Riera, Oliver, Cabré, Monzó i Moncada. A ell, que en algun moment s’ha dit col·lector d’imatges essencials “com si la plenitud del viure en concentrés en aquest ram d’imatges precioses”, li devem haver enriquit el nostre món amb la seva col·lecció particular. I fer-lo més alegre, més intens i més lliure. Que no és pas poc.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 7-V-11
Versión en castellano

MONTSERRAT

Ahir dimecres a la tarda, a la mateixa hora que el PEN havia organitzat un acte amb l'escriptora i líder de l'oposició democràtica a Tunísia, Sihem Bensedrine, refugiada a Barcelona el 2009 en el marc del programa Escriptor Acollit, i que Màrius Serra donava pistes sobre l'enigma impossible que ocupa les guardes del seu Verbàlia 2.0 en un acte a la FNAC (i algunes coses més alhora, segur, en aquesta ciutat nostra tan avorrida), ahir al vespre doncs, a la llibreria La Central, una seixantena llarga de persones ens vam aplegar per saludar, escoltar i aplaudir Montserrat Abelló, la degana de les lletres catalanes.

Depassada de llarg la norantena, Abelló acaba de publicar Poemes d'amor. Antologia a Denes/Edicions de la Guerra (pocs editors mantenen avui detalls com ara les dues tintes al cos del llibre: gràcies, Vicent Berenguer!), i ahir ens ho va explicar amb aquesta energia que mai no l'abandona al costat de Mariona Sagarra i Vinyet Panyella i amb Carme Riera, Anna Aguilar-Amat, Carles Duarte, Rosa Ardid o Enric Sòria entre el públic. Com diria l'Ovidi:

El pas del temps farà
de nosaltres colors.
Ja no se n'anirà
l'ocell de tants amors.

Vidres fràgils de goig.
Nits i dies de sols.
Vaixells de deu mil ports.
Adéu a tots els dols.

UN SECRET SENZILL

Dijous al vespre hauria hagut de ser a la Llibreria Ona en la presentació del darrer llibre de versos de Montserrat Abelló, El fred íntim del silenci, aparegut a les benemèrites Edicions de la Guerra de l'Editorial Denes. Dic que hauria hagut de ser-hi perquè l'estira-i-arronsa amb els leucòcits m'ho va impedir. A canvi, va regalar-me un temps en calma per rellegir el llibre de la Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, i ara encara hi torno i l'obro pel final, amb la foto d'Abelló i la seva admirada Adrienne Rich a pàgina dreta, i us en transcric l'últim poema, senzill, secret com una flor de març:


SERÀ POTSER NOMÉS

Serà potser només
en el darrer moment
en què tanquis
els ulls per sempre

que et serà donat
conèixer aquest únic
secret per força
tan senzill

com quan
al bat del sol
es desclou
una flor.

            Montserrat Abelló

I ARA, VÍDEOS

En pocs dies m'arriba notícia de la posada en marxa de dos canals de vídeo centrats en la literatura catalana, a càrrec de la Institució de les Lletres Catalanes (lletrescatalanes) i de Lletra (literaturacatalana). De moment hi ha sobretot poesia dita (Palau i Fabre, Montserrat Abelló) i alguna intervenció en esdeveniments gremials, però està clar que la doble iniciativa obre una excel·lent nova via de promoció i documentació per a les nostres lletres.

[Què n'he de dir jo, oi?, si ja hi he fet les pràctiques i tot... Parlant d'això, el meu homònim poeta avui està molt content: si aneu a Coses de Rapala entendreu per què.]

UNA ALTRA PART DE MI

Avui fa noranta anys Montserrat Abelló. Val a dir que amb ella i amb Josep Palau i Fabre, els dos degans vivents de la literatura catalana, la nostra cultura i més en general el nostre país han estat per una vegada atents i reconeixents. Que s'escampi l'exemple.

Si voleu deixar que l'escriptora us parli, VilaWeb publica una àmplia entrevista/reportatge amb ella, Barcelona Review ha posat a la xarxa un especial MR i, amb el suport de l'Institut Català de les Dones i del PEN Català, la Institució de les Lletres Catalanes (Oriol Izquierdo, el director, fou responsable del monumental i modèlic Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002) ha programat un seguit d'actes d'homenatge.

Va ser Abelló ("la senyora Bofill", per als seus alumnes de batxillerat) qui em va descórrer la cortina de bona part de la poesia contemporània en llengua anglesa, sobretot la de veu femenina: gràcies a ella vaig llegir en català (i després vaig aventurar-me a pic i pala originals enllà) Sylvia Plath primer i, més tard, Margaret Atwood, Marianne Moore, Adrienne Rich, Anne Sexton (no us perdeu, si mai hi topeu, l'introbable Cares a la finestra)... Ser a prop d'ella és una lliçó permanent d'atenció a les paraules, curiositat vital i joventut d'ànim. Una lliçó que avui fa ja noranta anys que dura. I que sigui per molts més, Montserrat!

VERD SOBRE VERD

Verd sobre verd
en l'angle de la tarda.

Transparències de vitrall
sobre un cel clar,
talment de vidre.

I aquest sentir com tot
batega al voltant meu.
I fos una altra part de mi.

Montserrat Abelló, Memòria de tu i de mi (2006)

R E S S O N S
Aristòcrata i obrer -- Anna Simó -- Miquel Bofill -- Carles Torner -- Estació de França -- Els dies i les dones

ADRIENNE & MONTSERRAT

Si aquest país nostre (aquesta cultura nostra, en termes de l'escola de frankfurt) erigís una quota de monuments proporcional a la de quilòmetres de tren i d'autovia que se'ns promet, Montserrat Abelló seria (al costat de Josep Palau i Fabre) la candidata de consens del gremi al primer homenatge públic amb rotondes, inauguració de gala i telenotícies als protagonistes de les lletres catalanes. Obro el correu i hi trobo aquest missatge:

> Women’s Words without Borders: Adrienne Rich and
> Montserrat Abelló, Thursday, September 27, 2007, 7:00 p.m. Silver
> Center, Jurow Hall, 100 Washington Square East. These two acclaimed
> poets will read from their work and engage in a
> conversation with each other and with the audience. In
> collaboration with the Department of Humanities, Institut Ramon Llull,
> and the Creative Writing Program at NYU.
>
> For more details on the poetry reading, please refer to the
> attached document. You will receive a separate
> message with more details on the Pere Portabella symposium.
>
> If you require further information, please contact Ms. Maria Litvan
> at The Catalan Center, ml153@nyu.edu,
> +1 212 998 8255.
Certament, alguna cosa està passant, que finalment el diàleg literari se'ns torna internacional i de primera línia. Montserrat Abelló coneix i ha traduït fa temps l'obra de la poetessa i assagista Adrienne Rich: al 1993 ja n'hi havia poemes a Cares a la finestra (tria de dones poetes de parla anglesa editada per Ausa que us recomano fervorosament que busqueu si veniu a Barcelona a la 56a Fira del llibre d'ocasió acabada d'inaugurar), i l'any següent és ella qui signa la traducció de l'únic volum complet de Rich de què disposem en català: Atlas d'un món difícil. Poemes 1988-1991 (a Edicions de la Guerra). Dos noms de referència de la poesia i del feminisme literari en diàleg als Estats Units, gràcies al Catalan Center de la NYU. Potser aquest sigui el millor monument. Qui fos a Nova York, aquest dijous, i hi pogués escoltar...

AQUELLA BOCA
Aquesta és la boca de la noia, el gust
que les filles, no els fills, n'obtenen:
això són els llavis, governalls poderosos
que travessen boscos d'algues,
el tast que té la noia, terrible sense endolcir
de l'oceà sencer, els seus fondals: això és aquell gust.

Aquest no és el petó d'un pare, és el de la mare:
un pare pot intentar estrangular-te
una mare ofegar-te per salvar-te:
fa temps que tota transacció ha estat representada.
Això no és cap conte de germana ni de germà:
temps ha, es van fer tractes estranys.

Aixó és el glop, la ruixada
de gambeta i de plàncton, aquella boca
descrita com la d'una noia;
prou per donar-vos-en un tast:
¿ets una filla, ets un fill?
Fa temps que es fan tractes estranys.

               Adrienne Rich (traducció de Montserrat Abelló)

SOSPESO

Jordi Llavina, Isidre Martínez Marzo, Francesc Parcerisas, Josep Pedrals, Josep-Lluís Roig, Martí Sales, Irene Tarrés, Mireia Vidal-Conte, les Montañas en la niebla basques editades per Jon Kortazar... Se m'acumulen els llibres de poemes recents per llegir. Sort que era un gènere en crisi!

D'entre tots, escullo i transcric un poema de Memòria de tu i de mi, el llibre nou d'una Montserrat Abelló ja ben endinsada en els vuitanta anys a les elegants Edicions de la Guerra (Denes Editorial) que Vicent Berenguer acomboia amb mà intel·ligent i generosa...


M'ATURO A SOSPESAR

M'aturo a sospesar
el meu viure. I ja no sé
qui sóc

M'estavello
en les preguntes,
m'esquinço
en les respostes

Camino a les palpentes.

He perdut l'ombra,
la veu.
Em fugen    les paraules.

A VilaWeb podeu descarregar-vos (38,8MB) i escoltar una recent lectura que Abelló va fer al cicle "Antologies" coordinat per Oriol Izquierdo al Col·legi de Llicenciats. També aquí les TIC ens ajuden (ens haurien d'obligar) a canviar el discurs queixós. Tot a l'abast.