TNC: TRES DE TRES

Aquesta setmana que tothom parla de triplet referint-se al món de la pilota, em temo que ha passat més desapercebut un altre tres de tres de caire, en aquest cas, cultural: em refereixo a la coincidència a les tres sales del TNC, el Teatre Nacional de Catalunya, de tres obres d’autor català amb les darreres funcions dels Mots de ritual per a Electra de Josep Palau i Fabre, dirigit per Jordi Coca, a la Sala Tallers; L’Hort de les Oliveres de Narcís Comadira acabat d’estrenar a la Sala Gran, i la presentació pública i els darrers assajos a la Sala Petita d’Incerta glòria de Joan Sales, muntada per Àlex Rigola (i encara s’anuncia, a partir del 28 de maig, La nostra mort de cada dia, de Manuel de Pedrolo, dirigida per Marta Gil).

El fet no només és destacable perquè es tracti de tres autors catalans, quan temps enrere arribà a fer-se endèmica la queixa que a les obres autòctones els costava molt arribar als escenaris de la baluerna blanca de Bofill, sinó que s’ha de subratllar que són a més tres escriptors que han escrit teatre o s’hi han interessat però no pròpiament dramaturgs en el sentit d’autors reconeguts primer de tot com a tals. Així, se subratlla l’opció del TNC i del seu director, Xavier Albertí, gestionar el primer teatre públic del país no només vinculant-lo a una certa opció per la cultura catalana, entesa en el sentit més ampli del terme, sinó també al risc i a l’aposta, a una responsabilitat (no exclusiva, ni excloent, però sí present) diguem-ne de “quilòmetre zero” que ens ha dut o durà també aquesta mateixa temporada sarsuela en català, Serafí Pitarra, Feliu Formosa, el Tirant lo Blanc, Josep M. Muñoz Pujol i Lluïsa Cunillé. Al costat de Valle-Inclán, Bernhard o De Filippo, com voldríem que sempre fos: com ja és de fet a tantes col·leccions literàries, als taulells de les llibreries, als prestatges de casa nostra, a la nostra memòria de lectors i espectadors. D’aquí i d’allà en contrast i concurrència. Avantatges de les cultures no gegants, i poc cregudes.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 20-V-15
Versión en castellano

D'ESTIU

Avui us deixo amb un Rimbaud de sempre, traduït per Josep Palau i Fabre i muntat per Josep Porcar. És un avançament, també, de la tria estival de poemes d'arreu que començarà en aquesta pantalla dimecres vinent, com l'any passat.

SENSACIONS

No dic res, ni penso gaire. Avui que a cal francès fan festa us deixo amb Rimbaud i amb cinc magnífiques versions catalanes de mica en mica més alliberades de Josep Palau i Fabre, que ho deia de memòria amb els ulls grans gairebé closos.


Sensation, d'Arthur Rimbaud from blocsdelletres on Vimeo.

SENSATION

Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l'herbe menue:
Réveur, j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds,
Je laisserai le vent baigner ma tête nue!
Je ne parlerai pas, je ne penserai rien.
Mais l'amour infini me montera dans l'âme;
Et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature –hereux comme avec une femme.
   Arthur Rimbaud  

SENSACIÓ

I
Pels vespres blaus d'estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l'herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.
No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l'amor infinit m'inundarà l'entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix desprès,
feliç, per la Natura –com amb una companya.

II
Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxat pels blats i petjant l'herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
com si una dona nua s'oferís a ma destra.
Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l'ample vent m'ompliria els narius i l'entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
–tot sol, amb mi mateix– com amb una companya.

III
Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l'aire
 amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.
I emmudit –el cap nu– irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l'aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor –altiva o solitària.

IV
En els blaus i en els verds, a l'estiu, prop de l'aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.
Vegetal –o animal– i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol·len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s'alça l'alimària.

V
Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l'altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d'un sol bleix,
l'antiga terra encara trepitja Minotaure.
Si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se'n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. –Resta el desig pregon.

   Josep Palau i Fabre

I ARA, VÍDEOS

En pocs dies m'arriba notícia de la posada en marxa de dos canals de vídeo centrats en la literatura catalana, a càrrec de la Institució de les Lletres Catalanes (lletrescatalanes) i de Lletra (literaturacatalana). De moment hi ha sobretot poesia dita (Palau i Fabre, Montserrat Abelló) i alguna intervenció en esdeveniments gremials, però està clar que la doble iniciativa obre una excel·lent nova via de promoció i documentació per a les nostres lletres.

[Què n'he de dir jo, oi?, si ja hi he fet les pràctiques i tot... Parlant d'això, el meu homònim poeta avui està molt content: si aneu a Coses de Rapala entendreu per què.]

ELS POEMES DE L'ALQUIMISTA

Poques vegades un títol de llibre serveix tan ajustadament per encapçalar una peça sobre l’obra de l’autor en qüestió. Perquè Josep Palau i Fabre ha estat un home d’un llibre (aquí apunta ja la seva exigència), i perquè la seva poesia comparteix amb l’alquímia substancialitat, idealisme i passió. El llibre de Palau i Fabre és Poemes de l’alquimista, aparegut l’any 1952 com una represa dels quatre llibres de versos fins llavors publicats per l’autor i reeditat una vegada i una altra sota el mateix títol (no en digué edició definitiva fins al 1991) mentre anava essent reelaborat, afinat per poder-hi deixar escrit, al "Comiat": La tinta m’empastifa els dits, les venes: / He deixat al paper tota la sang.

Radical i singular, home de geni i de cultura, eremita i don Joan, solitari i bolcat en el seu llegat, altres glossaran i avaluaran el Palau i Fabre assagista, dramaturg, contista o expert en Picasso, totes les aventures en què s’embarca i els premis i honors obtinguts en vida. El que jo he de dir sense cap mena de vacil·lació és que a hores d’ara no es pot estudiar la poesia catalana contemporània sense reservar-hi un espai a l’aventura lírica agosarada i singular de Josep Palau i Fabre. Amb Palau (nascut a Barcelona l’any de la mort de Prat de la Riba) se’n va un home d’una energia personal, una diversitat d’interessos i una fe en la força de l’art i en la pròpia obra (amb la poesia al capdavant) de les que segons com semblen d’un altre temps. I, tot i que potser aquest aspecte sigui menys conegut, no em sé estar d’apuntar també que Palau i Fabre era a més un rapsode excepcional: mentre escric aquestes línies, només que acluqui els ulls puc veure’l amb els ulls closos, concentrat, extraient del silenci l’inici del seu "Cant espiritual" (No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu...), i en el deixant dels cants de Maragall i Ausiàs March la seva poesia ressona i s’amplifica.

Publicat a El Periódico, 24-II-08

FELICITATS, PALAU!

El proper 21 d'abril Josep Palau i Fabre fa noranta anys.

Us recomano la versió digital de l'exposició "Josep Palau i Fabre, l'Alquimista", comissariada originalment l'any 2000 per Julià Guillamon per al KRTU, i per poc que pugueu una escapada a la Fundació Palau, a Caldes d'Estrac. També, això sense moure-us de davant de la pantalla, els recitats que prometen oferir-nos cada dia des de VilaWeb TV: avui han començat amb Lloll Bertran dient 'Cançó de la noia que habita el cor' i 'Vi dolç'. Però hi ha moltes altres activitats programades a escenaris tan diversos com la plaça de la Vila de Badalona, l'Espai Brossa o l'Auditori de Barcelona.

Dimarts, Pedrals ('La cançó més banal').
Dimecres, Abelló ('Triomf d'alta follia' i 'Comiat').
Dijous, Perejaume.
I divendres, Bonnín.