diumenge, 15 de febrer de 2009

PARAULES I FUTURS

[Isabel Graña i Teresa Iribarren, coordinadores del volum col·lectiu La literatura catalana en la cruïlla (1975-2008), publicat per El Cep i la Nansa dins de la sèrie d'assaig Argumenta, van convidar-me mesos enrere a participar-hi. Transcric aquí el començament de la meva aportació, titulada "Paraules i futurs. Sis comentaris a tres dècades d’escriptors i sistema literari".]


Guardo un clar record tant de Marià Manent al seu pis del carrer de Craywinckel com de Joan Triadú al de Príncep d’Astúries dient-me (a mi que anava a buscar-hi benzina per al descontentament, per a la mirada crítica envers la «cultureta») com n’era de gran la diferència entre allò que vivíem i la seva època, quant havíem avançat pel que feia a les condicions i la repercussió de la literatura en català d’ençà del seu temps. En el cas de Triadú, que havia començat a fer d’agitador cultural als temibles anys quaranta, podia admetre el que em deia sense gaires problemes; però amb Manent, que de molt jovenet retallava cada dia els articles de Xènius i després fou deixeble de Ruyra i company de Salvat, Garcés o Sagarra, que dirigí els Amics de la Poesia, que llegia el Times i traduí Walter Pater per a la primera Institució de les Lletres Catalanes, amb Manent em costava molt més... Això no obstant, l’important era com ho veien ells: hi havia una diferència enorme a favor d’ara (del meu ara de llavors, tampoc no fa tant). Com ho veien i com ho escoltava: jo hi anava amb el sarró ple de greuges per les limitacions dels vuitanta i ells només hi sabien o hi volien llegir les alegries relatives.

Una llarga història d’èxit

En una mirada ràpida, el segle XX pot ser vist com un llarg esforç (exitós) de la literatura catalana per ser, i del sistema literari català per existir. Ser i existir lliurement i plenament, contra un Poder que hi jugava clarament en contra (tret dels breus parèntesis de la Mancomunitat i la República) fins a la recuperació de la democràcia. D’acord amb l’encàrrec d’aquest llibre, comencem girant els ulls enrere fins a mitjan anys setanta del segle passat. Són poc més de tres dècades que en bona mesura podem veure com un bloc: de Franco a Frankfurt, del final de la dictadura a la presència de la cultura catalana a la fira del llibre més important del món (de la negació a la màxima visibilitat mundial, de la cel·la o el silenci al focus mediàtic). Trenta anys llargs que inclouen, no ho oblidem (ho dic perquè sovint ho fem), oficialització de la llengua, publicació massiva de gramàtiques, diccionaris i enciclopèdies, traducció força regular de clàssics literaris i d’autors contemporanis, professionalització (en algun cas total, en molts parcial) d’un grapat d’escriptors, mitjans de comunicació i sistema educatiu en català, institucions públiques (enllà de les privades, i sumades a aquestes) per a la defensa i promoció de la llengua i la literatura pròpies i, de torna, l’extraordinària implantació popular (i comercial) d’un original festival del llibre de referència internacional: la diada de Sant Jordi. [...]

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió