1459

Em fan gràcia els que pregunten per què alguns catalans tenim aquesta obsessió amb el País Valencià (o amb les Illes), si no som d'allà. És que també som d'allà. Un dia com avui, per exemple, però de fa sis segles (sis segles, senyor Wert) moria a València un dels cappares de la meva poesia, de la literatura de tots plegats (també dels que no ho saben): Ausiàs March.

A la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives hi podeu trobar informació exhaustiva (inclosos catàleg, imatges, fonoteca i concordances) sobre March i la seva obra, i al RIALC (ja l'useu, aquest recurs meravellós?) hi ha la poesia completa, en edició fiable. El portal lletrA, a més, enllaça avui per celebrar-ho amb set versions musicades de poemes seus a l'espai "Música de poetes".


       ENTRE ELS ULLS I LES ORELLES

    1      Entre·ls ulls y les orelles
    2      yo·m trob un contrast molt gran,
    3      e d’aquell jutgessa us fan,
    4      parlant de vos maravelles.
    5      Dien los ulls que val mes
    6      de vos lo veure que l’oir;
    7      elles no y volen consentir,
    8      dient que lo contrari es.

    9      Vos qui de totes valeu mes,
    10     axi de fora com de dins,
    11     d’aquests dos senys mirau les fins
    12     e no l’esguart que propi·ls es.

Ed. Pere Bohigas: Ausiàs March, Poesies, rev. Amadeu Soberanas e Noemi Espinàs, Barcelona, Barcino («ENC»), 2000.

FILOLOQUÈ?

Potser els sonarà a boutade, però una pila de grans escriptors no escrivien llibres, i bona part de tot el que s’ha escrit no ho tenim sencer, ni ordenat. Dit això, sempre he pensat que a la llista de coses que segons l’adagi és millor no saber com han estat fetes, al costat de les salsitxes i les llistes electorals, s’hi hauria d’afegir les edicions de textos. Pensin per exemple en Homer, Ausiàs March, Emily Dickinson o Kafka; la seva obra no seria avui a les llibreries si no hi hagués hagut pel mig la feina (la mediació) de gent experta a llegir, destriar i organitzar les paraules: els filòlegs. La filologia, nascuda de combinar les arrels gregues d’amor (philos) i paraula (logos), permet donar forma de text actual i tancat (o si més no llegible) a allò que en molts casos l’autor no considerava acabat o literari, que no va ser pensat per a un llibre o que no estem del tot segurs de com era en origen. El filòleg és un reconstructor documentat.

En aquesta columna ja vam parlar fa poc de la represa de Jaume Coll i les Edicions de la Universitat de Barcelona, cent anys després de la seva aparició, de La paraula en el vent carneriana. Aquests dies arriba a les llibreries el volum 9 de les Obres Completes-Edició Crítica de Salvador Espriu, Les cançons d’Ariadna, publicat originalment el 1949 i ara editat per Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil, amb introducció i notes de Rosa Delor. Les obres completes i les edicions crítiques costen de vendre (pel preu) i espanten els no iniciats (per l’aparat): cal doncs agrair a Edicions 62 el compromís dilatat amb aquest projecte, segurament el més important que té en curs la filologia catalana contemporània. Això, com publicar la recent antologia de Francesc Fontanella a càrrec dels professors Valsalobre, Miralles i Rossich, són estructures de país reals: cada text ben editat és aparentment només un totxo, una rajola, del gran edifici de la cultura i la identitat col·lectives, però les coses grans es fan posant un totxo damunt d’un altre, una rajola al costat d’una altra.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 13-I-16
Versión en castellano

INNOCENTADA

Només algú que no ha llegit (o que no vol o no sap llegir) Ausiàs March ni Jacint Verdaguer pot dir que Maragall és el primer poeta català modern.

ÚS I RELECTURA DEL "CANT ESPIRITUAL"

Què podem dir del "Cant espiritual" de Maragall? Què més en podem dir? L’hem vist imprès tantes vegades en tants recordatoris (sempre amb alguna errata, per subratllar que som mortals), l’hem escoltat tants cops mal declamat (amb somiqueig contingut o llàgrimes als ulls del lector) darrere d’un faristol, n’hem evocat l’últim vers tantes vegades en públic o en el recolliment d’alguna estona de silenci, l’hem citat a classe, l’hem comparat amb els homònims de March i de Palau i Fabre, el vam obliterar, més tard el vam recuperar, l’hem mal recitat, l’hem recomanat, l’hem antologat... Què més n’hem de fer o se’n pot fer, encara, del "Cant espiritual"?

Hi ha uns quants textos literaris, sobretot certs poemes, que duen la corona brillant de ser usats públicament fins a l’extenuació (si és que s’extenuen, les paraules). Passa amb el Virolai, amb "El Noi de la Mare", amb "La pàtria", amb l’"Assaig de càntic en el temple". I passa (o com a mínim passava) amb el "Cant espiritual" de Joan Maragall. Però la familiaritat té una altra cara, que és l’emboirament. Perquè en el fons aquests textos els evoquem, més que no els llegim, i quan tornen a aparèixer davant nostre sovint pesa més la idea que en tenim que no pas les paraules concretes que els formen. Creiem que els rellegim, quan de fet moltes vegades tot just hi passem la ment de pressa pel damunt. Cal aturar-se i fer una passa enrere, tornar al bell començament. Cal desfamiliaritzar-s’hi: tornar a llegir-los com si els llegíssim per primera vegada. Només així podrem pensar com respondre la pregunta inicial.

De fet, una cosa semblant a això que explico no passa amb els Evangelis? Doncs fem amb el "Cant espiritual" com amb els Evangelis.











-------------------------------
Publicat a Foc Nou, núm. 433 (agost-setembre 2010)

JO SON AQUELL

"Va ser un home del seu temps. Les actituds que tenia davant de les dones, els esclaus, els infidels, ens escandalitzarien. Però hi ha una mena de miracle: com una persona que es dedicava a escriure per raons purament socials de la seva època (per reclamar els seus drets en el camp de les lletres, per afirmar-se com a lletrat davant dels burgesos, dels eclesiàstics), com una persona treballant en un context tan diferent va poder escriure uns poemes que encara ens commouen i ens diuen coses. Això és un miracle, el miracle de la poesia." Parla l'hispanista Robert Archer, que sosté que els de per aquests verals no ens acabem de creure com era de bo aquell que va deixar escrit:

Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge.
En tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.

ACÍ

Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D'ací el tregueren, mort, amb els peus per davant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. Penses els darrers anys
d'Ausiàs March, perplexe amb la vivacitat
dels poetes locals, de l'Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic... Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I se'n tornava a casa, irritat, en silenci,
barallant l'epigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic... Agafats de les mans,
vàrem llegir la lápida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l'Almoina.
Hem entrat a la Seu; hem vist la sepultura
d'Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest... Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d'Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d'ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l'esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l'aire,
a l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic... Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l'un en l'altre.

   Vicent Andrés Estellés

POSTDATA

Sense voler, el missatge d'avui de la llista Rodamots clou el comentari de l'apunt anterior de la millor manera possible: amb versos. I d'un altre poeta valencià, aquest posterior al rei en Jaume...

Lo cinquèn peu del moltó ab gran cura
jo he cercat, e no'n té sinó quatre.

Ausiàs March (poema 70)

MARCH I CASASSES

No·m fall recort del temps tan delitos
qu’es ja passat; pens que tal no venrra.
Si·l conseguesch, merce no·m fallira,
car piatat fet aura pau ab vos.
Preareu mi qui ’n temps antich preaveu,
e confessant que us dolieu de mi.
Ara que us am plus que james ami,
tornau vos lla on de primer estaveu.

Plus que dabans me trobe desijos,
e lo desig en mi james morra,
car per sa part mon cors lo sostendra,
l’enteniment no·m sera despitos.
Vos desijau a mi, qui desijaveu
per tal voler del qual yo·m contenti.
Ara que us am plus que james ami,
tornau vos lla hon de primer estaveu.
(...)

Aquest vespre, a les vuit, a l'Ateneu Barcelonès, Enric Casasses tria i llegeix Ausiàs March al cicle "Antologies" del Col·legi de Doctors i Llicenciats. Encara em dura el bon gust de boca de fa un parell d'anys, quan va fer el mateix amb un suposadament carrincló Jacint Verdaguer que a les seves mans esclatava com focs artificials, amb la sala plena a vessar. I encara n'hi ha que diu que s'avorreixen...