SUN SHOWERS

Els cedés de Billie Holiday haurien de dur una enganxina com les dels paquets de tabac dient "Compte a escoltar-la els divendres de primavera si plou".

ORBAYU

Instal·lat a casa d'una amiga asturiana (escriptora, d'acord), hi trobo un vell diccionari escolar de català, el primer que vaig comprar quan vaig poder estudiar la meva llengua. El fullejo mentre a l'altra banda dels vidres del finestral per fi veiem ploure, i em pregunto a casa de quants escriptors catalans (a banda dels dos Jordis) hi deu haver un diccionari d'asturià, quants de nosaltres sabem escriure orbayu i distingir-lo del ziri-miri o del calabobos per parlar d'aquesta pluja menuda que refà els verds, cada verd amb un lleu accent divers.

LÍQUENS

M'assabento que Proa acaba de publicar una antologia de la poesia de R.S. Thomas traduïda per Anna Crowe i Joan Margarit, i no sé evitar que per un instant el front se m'arrugui: de fa anys hi ha en un calaix de casa una quarantena de poemes del sacerdot gal·lès traduïts (alguns han tret el nas aquí al F l u x) per als quals no he sabut trobar editor. Però som tan poquets al pati de la poesia universal en català i hi ha tant camp per córrer que no pots fer altra cosa que alegrar-te'n, d'una notícia així, i brindar pels resultats i pel fet de tenir un gran poeta estranger una mica més trasplantat entre nosaltres. El brindis el faig amb un poema que m'agrada tant que durant uns mesos vaig fantasiejar amb fer-ne servir el títol per a uns papers meus, en homenatge.

HYDDGEN

El lloc, Hyddgen;
el temps, el cinquè
segle després que Glyn Dwr
fos aquí amb els seus homes.
Va derrotar els anglesos.
Té cap importància, ara,
sota la pluja? Els anglesos
no hi volen venir:
és país d’estiueig.
Els gal·lesos igual:
una estèril victòria.
Mira aquells bens:
en ossos tan petits
la millor carn de xai,
però no per a ell,
pastor llogat.
La història va endavant;
el liquen, a la roca,
en dóna fe: cap menció
d’ells, ni de nosaltres.

 R.S. Thomas
 versió de JS

TASTAMENT

Sentir ploure dalt de la copa dels arbres, quan la pluja és fina. Sentir les gotes acostar-se tamborinejant al groc i el verd i el blau dels contenidors quan és més forta. Sentir-les als vidres del cotxe, per entre el so del motor que puja i baixa. Imaginar aquestes gotes més grosses i esparses caient mudes a la galta de qui abraçaries, que treu la llengua i en tasta la fredor i somriu.

PLUJA VERMELLA

En Pere, en Miquel i la Natàlia ara fa ja uns anys, i el desig d'un bon cap de setmana per a tothom, xops d'aquesta mena de pluja.

PARET DE VIDRE

Entrar en una aula buida (que serà la meva aula, a partir de dijous) en un racó del segon pis de la biblioteca i seure-hi sol i en silenci una bona estona. Seure-hi sense treure'm la jaqueta, que fresqueja, mirant la pluja emmandrida que va caient a l'altra banda de la paret de vidre sobre un dels edificis històrics del centre de la ciutat, el que té el penell daurat en forma d'estrella i finestres palladianes a l'últim pis com enganxades damunt de la paret de totxana vista. Seure a l'aula en silenci, com cau en silenci la pluja que no ens mulla. Tres dies, han dit. I aprendre a veure-hi també, a una altra velocitat, com va escolant-se la llum de la tarda.

QUATRE PECES D'ABRIL

Jordi Llavina ens fa arribar a uns quants corresponsals aquestes quatre peces d'abril (un poema de Setmana Santa, un fragment del Quadern de la Selva de Garcés, uns versos de A la deriva de Cardarelli en traducció de Miquel Desclot i un poema de Rente ao dizer, d'Eugénio de Andrade), que em sembla que s'ajusten de ple a l'aire d'aquest  F l u x.














IX

Són primes volves
fonedisses, molt lentes.
A mig camí de l'aire
paren de caure.
La freda nit tremola
en la cremor dels ciris.

Salvador Espriu



Ja és fora el divendres sant. Vestit blau i palmó. L'infant no canta, enguany. Una veu més plena ho fa per ell, el "dobla". Ell s'està dret a la cadira. Mentrestant les figures del drama giren i giren, tornen i fugen. Diríeu que són les mateixes, i quant de temps fa que me les miro? ¿He vist alçar-se, pedra a pedra, la torre de guaita que ara cau a bocins? Les figures giren, i passen, i tornen. Com en els vells rellotges opulents de Berna o de Venècia.

Tomàs Garcés



ABRIL

Quantes paraules lasses
em vénen a la ment
en aquest dia plugisser d'abril
que l'aire és com un núvol que es deixata
o una flor que s'esflora.
A dins un vel de pluja
tot estrena vestit.
La terra humida i cara
em desfibra i em puny.
Si els teus ulls són negrosos i enfangats
com un infern,
el meu dolor és fresc
com un torrent.

Vincenzo Cardarelli (traducció de Miquel Desclot)



EM ABRIL CANTAM

Em abril as crianças cantam
com a chuva.
Trepam os ramos matinais
das cerejeiras
e cantam à espera do sol.
Quando o sol demora
entram a cantar pelos olhos de deus.
À noite citilam

Eugénio de Andrade

PAPER A TERRA

Plou. Els vianants ens anem aplegant entre el quiosc i les motos aparcades a la vorera, a l'espera que canviï el semàfor. Una persona que al davant meu parla animadament amb una altra fica la mà a la butxaca i quan en treu alguna cosa li cau a terra un paper no gaire gran, ben plegat. Se n'adona, i el cos fa primer com si l'anés a buscar però després es mira el seu interlocutor i se'n reté. El paper, blanc sobre l'asfalt fosc i moll, queda allà a tocar. Veig com se'l mira mentre continua la conversa. Jo també ho faig, i quan llavors el miro a ell enretira els ulls. Dubto, m'ajupo, agafo el paper i l'hi torno. Al semàfor, l'homenet encara és vermell, han passat segons. Allarga la mà i somriu, "Moltes gràcies". Què hi devia haver apuntat? Per què l'ha anat a recollir i després se n'ha estat? Com devien ser els signes inscrits, la seva cal·ligrafia? I per què no els hem deixat allà, amb la tinta parlant cada vegada una mica més fluix contra el clapoteig de les gotes i els cops secs de botes i sabates, dissolent-se lentament amb la pluja? He collit un paper que no era meu de terra.

MONEDES DE JUNY

                                   [Fragments de Carles Sindreu, La klàxon i el camí (1931)]


Juny: un infant a l'ombra d'un avellaner apila monedes al sol.

= = =

La carretera s'ha gratat l'esquena a plaer sobre la catifa metàl·lica del radiador de l'automòbil.

= = =

L'oreneta té el ventre de color de núvol.

= = =

Ratlles molt juntes i molt fines indicant sobre les cartes geogràfiques les muntanyes altes. Sentim, en passar-hi lentament les gemmes dels dits per sobre, aquelles fibladetes fredes dels aires de les altures.

= = =

Em mirava a través d'un tel gelatinós, tal com ens esguarden les aigües quietes des del fons dels pous.

= = =

Entre les seves dents unes bombolles de bateria elèctrica ben carregada.

= = =

Escoltar els petits sorolls del bosc i destriar-los. Amb la cigarreta als llavis, veure arribar els gossos de l'empait. Posar-los la mà sobre el cor. I veure tot el paisatge que fuig de pressa.

= = =

Tenia l'habitació empaperada amb bitllets de tram. De nits, anava somniant trajectes.

= = =

Quatre gotes de pluja matinal: el bec dels pardals sobre el vidre de la meva finestra.

= = =

Oferiré als meus clients aquest cotó amb el mateix posat amb què ofereixo les meves imatges literàries. Imatges de bona color, però curtes de fibra...

                                                [Més sobre Sindreu aquí, per exemple.]

COSES BONES DE PLEGAR

Els articles d'Antoni Bassas han millorat substancialment des que deu tenir una mica més de temps per dedicar-los. La columna d'avui a El Periódico és senzillament esplèndida. Senzilla i esplèndida. Sort de l'aiguat...










SOCIOLOGIA I LLENGUA SOTA LA PLUJA

L'aiguat de dilluns al migdia em va enxampar pel carrer. Aixoplugat a la porta d'una botiga, una noia em va demanar l'hora. Tenia clars trets sud- americans. El meu cervell de catalanoparlant metropolità va entrar en acció per calcular en fraccions de segon les possibilitats d'èxit d'una conversa en català al carrer amb una desconeguda. De fet, està molt entrenat a valorar la relació entre cost i oportunitat.

La pluja amarava la noia i a sobre eren tres quarts de dues. ¿Massa complicat per a un nivell inicial? Al final vaig deixar anar amb una certa desolació: "Són tres quarts de dues". Ella se'm va quedar mirant i va repetir "tres quarts de dues...". I amb un lleugeríssim accent va afegir: "Vaig a la Diagonal, ¿hi ha un metro a la vora?". Potser feia temps que estava escolaritzada aquí o bé havia estat adoptada, vés a saber. El cas és que la doctrina Per començar, prova-ho sempre en català havia funcionat, igual que em va passar temps enrere amb una caixera de supermercat (al carrer de Casp) i aquest estiu amb el vigilant d'un aparcament (a la plaça de Catalunya), tots dos amb evidents trets transatlàntics.

Si vostè em llegeix de fora de Catalunya estant, potser al.lucinarà, però cregui'm que el càlcul de triar la llengua que faràs servir abans d'obrir la boca, un mecanisme sovint inconscient i que fa les delícies dels sociolingüistes, és una experiència diària i comuna aquí. (...)

[La resta de l'article és aquí. I, si ho voleu passar als que no llegeixen en català, aquí.]

MIG DEL SOL, MIG DE LA PLUJA

La sortida d’una gran ciutat camí de l’aeroport tan de bon matí té regust de melangia, i alguna cosa de teatral. O, més que de teatral, d’escenogràfic: travesses un immens decorat gairebé buit lleument il·luminat, com si ballessis una tonada lenta a la punta de l’escombra de la dona de fer feines que neteja l’escenari, unes hores abans que l’obra comenci, que hi apareguin la llum, el tràfec, els actors, ja sense tu.


                                                *

Una cosa que nosaltres no acabem de saber fer: aquest seure en una taula sols al davant d’un gran vas de cervesa i simplement deixar que passi l’estona amb la mirada estòlida, com buidada. I si ets al pati, a sota del ràfec, ni immutar-te quan comença a ploure, encara que siguem al juliol, encara que se’t mullin les puntes de les botes. Ja pararà. I tu i la teva pinta sereu aquí per veure-ho.


                                                *

L'aigua tamborinant damunt les lloses d'un cementiri. No vida i mort: gest i pausa.

AP-7

L'avenç del cotxe sota la pluja, forta i embravida pel vent, té alguna cosa de submarí, de capsular. Parlem en veu baixa mirant tot al voltant amb ben poc per veure, acotxats al cor de la tempesta, i enfonsem lleument el coll en passar a tocar dels ventres de les balenes de setze rodes. Plou per dins de l'aigua, i és un passant negat que diu paraules pures.

RETORN

LA PLUJA, A LA NIT

La pluja, a la nit,
el cel il·lumina,
i és ròssec d’estels,
cabellera humida,
soroll trencadís
i joia florida.
La pluja, a la nit,
és blanca i és viva,
i és fum i forment
i plata brunyida.

Jaume Agelet i Garriga (1888-1981)

PARAULES, SILENCI I PLUJA

L'irlandès Seamus Heaney llegeix en asturià versos seus sobre aquesta terra que només fa uns mesos versionàvem amb la Pauline des del pis de Sarrià i que ara han traduït, amb els llibres a la vista de Visor i Edicions 62, Xuan Santori i Xuan Bello, que seu al meu costat. Som en una sala solemne de la Junta General d'Astúries i a fora mig plou (l'orbayu és una pluja molt fina, apunta en Xuan) mentre a dins els representants de tots els grups polítics es van acostant al micro amb un somriure d'orella a orella i mirant a les càmeres (són els representants dels mateixos grups que han menystingut aquestes paraules que ara diuen, els que se n'han burlat, els que les han ignorades o les neguen encara, també els que les defensen) per llegir versos contemporanis en una llengua que no consta a l'Estatut de la comunitat, i ara el director general de Promoció Cultural, Carlos Madera, llegeix a "Paniceiros":

Un mundu que yera altu luminosu esbeltu
Naciente y fonte y vocación de ríu

Onde los homes callen y el silenciu ye renuncia
Onde escaecimos el ser Onde claudicamos
(...)

27 D'ABRIL

Avui, a més de la Mare de Déu de Montserrat, recordem un dels grans de les nostres lletres, mort en aquest dia...

A L ' I N R E V É S

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.

                    Gabriel Ferrater

PLOU (MARIA DIXIT)

—El vidre té varicel·la.