LITERATURA I POSTERITAT

A la feina fem això (i estarà molt bé). Entrada lliure:

UN QUART (DE SEGLE)

M'avisen que dimecres farà vint-i-cinc anys de la mort de Maria-Mercè Marçal. 25. Encara dinem junts cada dimarts a l'Ateneu a la junta del PEN, amb Jordi Sarsanedas de cap de taula.

(La foto, impressionant i dolça, és de Rafael Vargas, i ve de la Viquipèdia).

 

 

D'AQUESTA FEBRE

Els versos de Maria-Mercè Marçal són a Tu i jo.

POESIA DE PRIMERA

Això és el que promet el programa de la Setmana de la Poesia de Barcelona d'enguany, que ja és consultable a la xarxa. Del 12 al 18 de maig hi ha una mica de tot, per triar i remenar. Des d'aquí, escombrant cap a casa, us convido a venir dimarts 12 al vespre al TNC (a l'hora del Barça: cada assistent valdrà per dos) al recital de Fernando Beltrán, Gemma Gorga, Miquel Àngel Llauger i Berta Piñán (i Clementina Arderiu, Maria-Mercè Marçal, Sharon Olds i R.L. Stevenson) llegits a l'ombra del títol "Generacions. Poesia i família", d'acord amb l'eix temàtic de la temporada al teatre. L'acte és gratuït, però cal fer reserva prèvia dels seients.

I després de la gentil invitació, un favor. Us aviso que al XXXI Festival de Poesia, dilluns 18 al vespre al Palau de la Música, hi haurà Charles Simic i Sharon Olds en vivo y en directo: poques vegades tindreu dos grans grans del gènere tan a prop.

TAN PETITS

Laia Manresa ha presentat a Documenta, un certamen internacional de creació documental auspiciat per Telefonica, el curtmetratge "Tan petita", basat en un diàleg entre Heura Marçal i la seva llevadora, mentre fullegen l'àlbum de fotos del naixement de la filla de la poeta de Bruixa de dol i Raó del cos. M'estimo més no dir-vos-en gaire res: que el mireu, això sí.

El curt inclou la versió musicada per Jabier Muguruza (sí, en petits retalls o moments el país que volíem algun dia ha existit) del poema "Tan petita...".

Tan petita i ja saps com és d'alta
la paret que no es deixa saltar!

I jo voldria prou fer-te esqueneta.

Qui és que m'omple les mans de maons?
Qui em fa dir-te les serps de l'altra banda?

Qui fa que engalzi vidres a la tàpia?
—Tu, lladre de la teva llibertat?

Tan petita i ja saps com és d'alta
la paret que no et deixo saltar!

 Maria-Mercè Marçal

REBELLE

Éditions Bruno Doucey anuncia l'aparició de Trois fois rebelle, una àmplia antologia bilingüe de l'obra de Maria-Mercè Marçal traduïda per Annie Bats, que ve a ser com dir molt ben traduïda.

I com que a casa del pobre tot fa festa grossa, val a dir que el llibre forma part de la tria de traduccions que l'Institut Ramon Llull presentarà a partir del 22 de març al Salon du Livre de Paris, i que ara fa uns dies va ser destacat de forma entusiasta al programa de llibre del Canal+ francès.

Visca el traginar de cançons en cavall sense brida.

MÉS
Al fb de l'editor, Bruno Doucey.
Trois fois rebelle a France24: "Une poète catalane rebelle..." (a partir de 4:50).

© Pilar Aymerich

FIT A FIT M'HA MIRAT

"La musa", d'Anna Akhmàtova, versió de Monika Zgustova i Maria-Mercè Marçal.
F l u x, 5 de maig de 2004

UNA DONA SENSE

"Una dona sense un peix...", transcrit per Maria-Mercè Marçal.
F l u x, 8 de març de 2004

LA DEU PRIMERA

La Marçal ja la coneixeu (el poema és seu, "Covava l'ou de la mort blanca", no feu cas del que diu YouTube). La cantant potser encara no: Sílvia Pérez Cruz. Anem sumant morts i renaixements.

ELS NOSTRES RUSSOS

Ja hem apuntat alguna vegada que una literatura no és només allò que es llegeix escrit en la pròpia llengua sinó també el que es llegeix en aquesta llengua traduït venint d’altres. En aquest sentit, el català té la sort paradoxal de ser (relativament) petit i d’haver-hi relligat de fa temps una clara vocació d’anostrament de la producció més significativa de les altres grans literatures. Les més llunyanes, com ara la russa, incloses. Els nostres llibres russos (en el sentit tot just apuntat) tenen un referent indiscutible a principis dels anys trenta del segle passat amb les traduccions per a la Biblioteca a Tot Vent d’Edicions Proa d’Anna Karenina i Crim i càstig per part d’Andreu Nin, però al seu costat llavors, per exemple, hi havia també el gironí Francesc Payarols versionant Turguèniev, Tolstoi o Txèkhov. Després, fins arribar a la jove poetessa Xènia Dyakonova (que ens ha dut ja Mandelxtam, Txèkhov i Kuixner), destaquen la simbiosi Monika Zgustova/Maria-Mercè Marçal per versionar Akhmàtova i Tsvetàieva, el nom d’Helena Vidal (traductora de Gorki i Puixkin) i sobretot la tasca infatigable del professor Ricard San Vicente.

Però parlar de literatura russa és parlar d’un oceà. I d’aquest oceà ens n’arriba ara, gràcies a l’aposta d’una petita editorial agosarada (LaBreu Edicions), una onada de fons titulada La zona. Apunts d’un vigilant de camp signada per Serguei Dovlàtov. No és aquest l’espai per a una ressenya, ni voldria que les meves paraules sonessin a cap mena d’eslògan (poques coses serien més injustes amb l’autor). Llegeixin, però, Dovlàtov. Si els interessa, com a mi, la literatura concentracionària, trobaran en aquest llibre un punt de vista interessant: el del vigilant enfront del pres. Si no els fa por la fosca, seran enduts en una baixada en espiral a un infern (més personal que social) difícil d’oblidar. Si els repugna com a mi seguir les noves del cas Politkovskaia entendran (i celebraran) que l’autor de La zona fos convidat a abandonar l’URSS i que l’edició del llibre tingués una història estil Arxipèlag Gulag.

Felicitem-nos perquè Dovlàtov sigui des d’ara ja un altre dels nostres russos. I perquè amb ell la tendra ànima catalana hagi d’aprendre una varietat més de la tremolor.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 18-III-09
Versión en castellano

MÉS (O MENYS) MARÇAL

Amb el permís de l'autora, per complementar la meva peça d'abans d'ahir amb motiu dels deu anys de la mort de Maria-Mercè Marçal us transcric bona part de l'article que avui signa Mercè Ibarz a les pàgines de l'edició catalana d'El País.




 



RECUERDO DE MARIA-MERCÈ MARÇAL

El sábado pasado se cumplió la primera década sin Maria-Mercè Marçal. La poeta, narradora, ensayista, conferenciante, profesora, traductora y brillante intelectual a contracorriente tuvo en vida un público generoso que está ampliando su decidido marco feminista. Hombres por la igualdad, en terminología contemporánea del asunto, ayudan por ejemplo a que siga adelante la joven fundación que lleva su nombre, constituida por su familia y presidida por su hija, Heura Marçal, una muchacha valiente que desde el vientre de su madre está ligada a la literatura.

Hace poco, el 20 de junio, antes del acto en la Generalitat que se presentaba como recuerdo de M.M.M., estuve paseando por el Gòtic con Carles Torner, con el que coincidí en su día en la junta del Pen Club y en quien Marçal encontró en sus últimos años un sólido sostén y un cálido amigo para llevar adelante tantas iniciativas pioneras que hoy son habituales, y ahí está el Premi d'Honor a la poeta y traductora Montserrat Abelló a sus 90 años. Diez años sin Marçal y tantas cosas que no le podemos comentar, que no podemos escuchar de su tímida y ardiente voz. Echamos de menos su inteligencia, su ironía y su generosidad, su bondad en suma. Y su insobornable condición de testigo que no calla.

Torner se le parece más que yo, los dos entienden la buena educación como ejercicio irónico y cortés cuando se tercia, mientras que yo tiendo al sarcasmo y la desfachatez... Pero, bueno, vayamos al simulacro de recuerdo al que fuimos convocados. Entre las genialidades que tuvimos que soportar, y me ahorro decir de quién, estuvo la de que los poetas vienen al mundo para morir. Pues vaya. No: Marçal no vino al mundo para morir, sino para vivir en abundancia, rebelarse día a día hasta el último, dar vida a los demás -a las mujeres silenciadas, a su hija, a las lenguas abolidas-, dar la palabra... Ser para la muerte no era en absoluto lo suyo.

Cuando terminó el saqueo, al cabo de tres horas, tres, Torner ya no estaba, sospecho que sus hijos le reclamaban, un viernes por la tarde, qué día para programar un acto de recuerdo... bueno, de supuesto recuerdo... Unas 400 personas habíamos llenado la sala y esperado estoicamente (bueno, no todas) que aquello terminara... para poder saludar a Heura Marçal, que estuvo francamente bien y, por lo menos, nos enteramos de que la Fundació MMM (http://www.fmmm.cat/), con sede en Sabadell, en las instalaciones del Vapor Codina, constata que en estos 10 años la obra de Marçal está viva, muy viva, en diversos idiomas. La web Marçal cuenta con el diseño gráfico de la artista Eulàlia Valldosera, que también es la autora de la instalación en la misma sede de la FMMM en Sabadell. [...]

VERSOS DE MARIA

Sobre la darrera poesia de Maria-Mercè Marçal

Són molts els exemples de poetes amb una trajectòria més o menys dilatada que no podem cenyir o circumscriure a un sol estil o maniera. L’entrada en escena de Maria-Mercè Marçal el 1977 amb Cau de llunes (després d’haver obtingut el premi Carles Riba) la convertirà en un dels noms destacats del grup del Mall i, més àmpliament, de la generació dels setanta, i aquest llibre i el posterior, Bruixa de dol (1979), serveixen per adscriure-la a una poesia que trena d’una banda el gust pel signe i els seus jocs, a l’ombra de Brossa i J.V. Foix, i de l’altra la deu popular represa amb ulls del segle XX, com un García Lorca amb veu de dona passada pel maig del 68. Aquesta fusió de cançó culta i militantisme (que està molt bé i n’hauria fet ja un/a poeta remarcable) li proporcionarà una acceptació estesa i en augment (“tot i que de vegades una mica repetitiva”, com apunta Josep M. Sala-Valldaura) de la seva poesia, però és només l’estació inicial d’un camí que amb el pas dels anys i els llibres (i de les amistats, les lectures, les traduccions) anirà intensificant-se i depurant-se, tornant-se menys directe, més dens i més greu, tal com va passar, per exemple, en els casos de March, Carner o Vinyoli.

Aquest agreujament, aquesta intensificació de la lírica marçaliana es veuen molt clar amb el pes de la mort i la malaltia al material aplegat a Raó del cos (llibre pòstum no organitzat per l’autora, cal subratllar-ho, aparegut al març de 2000), però ja eren del tot presents a Desglaç, títol clau de Maria-Mercè Marçal i un dels més destacats de la lírica catalana de finals del segle XX, la recepció del qual fou inicialment obscurida per la seva “aparició”, el 1989, com a darrera part inèdita dins d’un volum de poesia completa (Llengua abolida. Poesia 1973-1988) no gaire divulgat ni comentat. Parlant de Desglaç, s’ha dit i repetit que la mort del pare n’és l’eix temàtic, quan de fet en les tres parts del llibre hi apareixen per ordre i concatenats paternitat, maternitat i amor depassant de llarg les possibles anècdotes biogràfiques amb l’alçament de la triple figura de la poeta com a filla, mare i amant. Vist així, se subratlla el veritable baix continu, l’espinada al voltant de la qual els poemes donen voltes i s’articulen: la idea de fecunditat, de continuïtat i, en ella, la de (quina possible) pervivència. “Resurrectio”, a Raó del cos, n’és un clar apunt:

                m’agenollo davant
                                el cos
                                impur
                                obscè
                                mortal
                                primer
                                país
                                vivent
                                taüt
                                obert
                                d’on vinc
                                no hi ha,
                                mare, una altra naixença

però també ho són poemes de Desglaç com “Jo que he escanyat la filla...” o “D’on ve, de quina entranya...”, que acaba dient: “I a través dels forats sols sé ja viure / en la sang que s’esmuny enllà de mi”. Desglaç, ple d’ombra i mort i líquids quallats que de sobte flueixen, ple de fred, de sang i de silenci, és un llibre major en què l’espinada de què parlàvem depassa la biografia de l’autora aprofundint-hi: fecunditat i pervivència són les de Marçal i, com les d’ella, o en ella, les de la seva llengua, la seva comunitat i, com sempre, la condició femenina, com sagaçment apunta Pere Gimferrer a les paraules proemials de Raó del cos.

A Desglaç i Raó del cos, en aquesta part malauradament final de la poesia marçaliana, podem parlar d’una evident maduració de la seva lírica, amb una veu que s’ha anat tornant més intensa i un to en què guanyen més i més espai les notes greus, la imatgeria obscura i dramàtica, els ressons bíblics, les citacions i respostes paratextuals. Tot plegat, atenció, en paral·lel a un despullament de recursos (esdevingut radical al darrer llibre) que, ara sí, lliga amb algunes de les peces de l’inici. De les recontracitades divises primerenques als cops en l’aigua i en l’aire de la sèrie “Obrir dòcilment la mà” hi va l’aprenentatge de la reverberació de la pròpia humanitat en el bronze de cadascun dels lectors, com un àngelus contemporani. Segurament no és només un detall, que l’altre títol que la poetessa deixà apuntat per a la seva obra darrera fos Llibre de Maria.

Publicat (sense títol, subtítol ni cites) al suplement "Cultura" de l'Avui, 5-VII-08

PILOTA DE COLORS L'ENDEMÀ, VUIT DE MARÇ

Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.

El vent de març juga a matar
i me la torna.

El meu cor l'entoma.

              Maria-Mercè Marçal

              

ALGÚ HA VIST LA MEVA BICICLETA?

Després de ser llançat per la Teresa i la Tina a l'infern dels que fan frases desafortunades i acudits fastigosos en pretesos homenatges inoportuns, contravinc la regla d'or de Cole Porter (no t'excusis, ni donis explicacions) per demanar a qui convingui disculpes per haver-me recordat de la Marçal (un dels millors poetes del poesia catalana de la segle XX) en un dia que em va ensenyar a recordar. El meu homenatge era per a ella, que essent una militant de pedra picada tenia prou sentit de l'humor per mesclar en un còctel d'onze paraules absurd, amfibologia, paralipsi i paral·lel, i encara aconseguir fer-te somriure. Ara que es veu que això dels "dies de" és un horror definitivament passat de moda, em sap greu pensar que no llegiré mai més a cap blog com cal ni un sol missatge electoral un dia d'eleccions, ni republicà el 14-A, ni sobre llibres el 23-A, ni del Fòrum el 9-M, ni de sant Joan el 24-J, ni sobre nacionalisme l'11-S, ni sobre l'altre nacionalisme el 12-O o el 20-N, ni de Nadal el 25-D, ni de Cap d'Any el 31-D, ni de Reis el 5-G, ni contra sant Valentí el 14-F, ni etcètera, etcètera.

AVUI, ENCARA

Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta.

                    Anònim, transcrit per Maria-Mercè Marçal