Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Torres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Torres. Mostrar tots els missatges

dijous, 19 de maig del 2016

ARCÀDIA MESETÀRIA

Avui inauguren a Madrid (a la Fundación Telefónica i fins a l'onze de setembre) l'exposició "Torres-García. Un moderno en la Arcadia", que hi arriba de Nova York i de Málaga. Com que no vindrà a Barcelona per tot allò que ja sabem de memòria (la subalternitat que ens espera), la mostra del primer gran uruguasho i català, autor dels frescos del "Saló de San Jordi en el Palau de la Generalitat de Barcelona, la silla del poder soberano catalán", bé val un AVE i una tasseta de brou a Lhardy.


dijous, 15 de març del 2012

SENSE ESBORRAR

Ho va escriure Màrius Torres ja al Mas Blanc: "Que en els meus anys la joia recomenci / sense esborrar cap cicatriu de l'esperit". Doncs això.


divendres, 2 d’abril del 2010

VOLEM ESTÀTUES O CANÇONS?











Tornen les commemoracions. Enguany, ens proposem recordar d’alguna manera el centenari del naixement de Rosa Leveroni i Màrius Torres, els 25 anys de la mort de Salvador Espriu, els 10 de la d’Enric Valor (també podria ser la de Tísner) i la doble data dels 150 anys del naixement i els 100 (l’any vinent) de la mort de Joan Maragall. Aquest darrer ja té en marxa un Any Joan Maragall 2010-2011 a càrrec de la Generalitat de Catalunya, Espriu va comptar amb una modesta campanya 2.0 als blocs, Màrius Torres sembla que s’haurà de conformar amb un to més local i pel que fa a Leveroni, Valor o Tísner, si no els hagués posat a la llista vostès potser ni sabrien que hi són.

Sembla que la literatura catalana va instal·lant-se en el commemoratisme. Francament, no sé si això és bo o dolent, però sí que em sembla que val la pena pensar una estona en el que representa, en els perquès i les conseqüències del fet. Sabem que les llistes de noms a commemorar són relatives (no arbitràries, sí discutibles), que reforcen la falsa equivalència «literatura igual a escriptors», que funcionen bé si són curtes i, doncs, descarten, i que no funcionen si per quota o incapacitat de posar-nos d’acord les allarguem ad infinitum, que sol voler dir ad nauseam... Però malgrat tot aquest és un dels pocs camins que es manté desbrossat per a la presència pública de les lletres enllà del cercle dels lletraferits en un país que encara concedeix una alta visibilitat a la literatura (digui el que digui algun jeremiaire de guàrdia), però que avança, com la resta del primer món, cap a l’imperi de la imatge i l’espectacle.

Els aniversaris són recordatoris –i reivindicacions– comunals. Però, ¿quin sentit té evocar vides de poetes traspassats si no fem ús (a l’escola, en antologies, en converses, als mitjans) de la seva obra? Aquesta és la feina de veritat, i és a l’abast de qualsevol ciutadà, de cada lector. Un cop morts, els escriptors poden tornar-se segells i estàtues o bé infiltrar-se als discursos públics i privats per desenrigidir-los, per enriquir-los. Som vostè i jo, que decidim si s’han de convertir en estàtues o en cançons Espriu, Maragall, Torres o el nom que vulguem afegir a la llista.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 31-III-10
Versión en castellano