dilluns, 22 de febrer de 2010

ASSAIG D'HOMENATGE A ALFARANJA *

* Publicat a El Periódico el 25-II-2000, amb motiu dels quinze anys de la mort de l'escriptor.

Als anys setanta, en aquest país més aviat escarransit que ell convertí en Alfaranja i que altres anomenen el País de l’u (una ciutat, un club, un diari, una oda, un president), Salvador Espriu va ser l’escriptor indiscutit, malgrat la seva fama de solitari antipàtic, el seu hieratisme en públic i el tòpic d’hermetica de bona part de la seva obra. Però Espriu venia del temps mític d’abans de la Guerra, havia travessat amb dignitat el desert de la postguerra, havia tingut l’encert als seixanta de proposar un diàleg civil en vers que el convertí en referent peninsular i multiplicà les seves traduccions i, sobretot, representava una aposta de solidesa en els anys enterbolits de la Transició. I aquest seu paper tutelar damunt de la cultura literària catalana va mantenir-se durant anys, fins al punt que en la seva mort, l’any 1985, vam assistir a un impressionant dol col·lectiu en què polítics, actrius, professors d’universitat, mestres i lectors de bona fe competien per inflar una mica més el globus d’una fama que, afortunadament, tenia ja (i té) prou aire per volar ben amunt i per molts anys tot sol.

Però així com la figura d’Espriu serveix per parlar de l’escriptor públic que durant uns anys ho va arribar a ser tot, també serveix per il·lustrar el purgatori que han de passar els grans noms abans d’assolir el seu espai més o menys definitiu al panteó corresponent. Així, els poemes d’Espriu van desaparèixer de seguida de les citacions públiques, els seus llibres ara costen tant de trobar com els de qualsevol altre i l’edició crítica de les seves obres completes (sota la direcció de Rosa M. Delor) avança amb el pas atortugat de les grans obres filològiques en petits països amb llengua impròpia. Però potser tot plegat no l’hauria estranyat gaire, a ell, gran satíric, un gran amonestador i, alhora, gran elegíac.

Nascut el 1913 a Santa Coloma de Farners, on el seu pare exercia de notari, Espriu fou a tots els efectes un escriptor de l’Eixample (la família es traslladà de seguida a Barcelona) amb una pàtria mítica ideal a Arenys de Mar, d’on venia la família paterna i on les estades puntuals de l’infant esdevenen territori literari amb temps suspès i nom transposat: Sinera. Nen de pis amb mala salut que arrossegarà tota la vida, escolaritzat en castellà durant la dictadura de Primo de Rivera, el seu primer llibre (en edició pagada pel pare de 110 exemplars dels quals no se’n va vendre ni un) són de fet unes proses bíbliques en castellà, Israel. Després fou alumne de la mítica Universitat Autònoma dels anys trenta, on conegué entre d’altres el seu caríssim Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i aparegueren Laia (1932) i la primera edició de Les hores (1934), fins al cop de la Guerra Civil: hi ha el jove Espriu que abans del trenta-sis ja és un notable prosista (autor dels extraordinaris contes d’Ariadna al laberint grotesc) i el Salvador Espriu esqueixat que, immediatament després del conflicte, perd el pare, entra a treballar per sempre en una notaria i es concentra en la producció dramàtica (amb la significativa Antígona de 1939 i amb el monument a la llengua catalana que representa, el 1948, la Primera història d’Esther) i poètica (amb Cementiri de Sinera, de 1946). De fet l’obra d’Espriu, com ha remarcat Víctor Martínez-Gil, creix en el diàleg entre recerca de la diversitat (de gèneres, de tècniques, de veus) i aspiració a la unitat. De l’intimisme metafísic de bona part dels seus versos, per exemple, a la clau patriòtica i civil en què serà sobretot llegida la seva poesia durant els seixanta, Espriu és una bona mostra de com els grans escriptors poden “dir” coses distintes i complementàries a diferents públics al llarg del temps. Artesà de la llengua pròpia fins a l’extrem de consagrar-s’hi, lector culte i tenaç que guarní de transcendència el seu diàleg amb la cultura, escriptor ambiciós que no renuncià al projecte ni a l’intel·lecte, Salvador Espriu senyoreja en la literatura catalana del segle XX, a l’espera del veredicte de la roda del temps.

© Jaume Subirana, 2000

i 170 més...


TAMBÉ
Article del pintor Joan-Pere Viladecans.
L'esplèndida entrevista amb Espriu de Joaquín Soler Serrano ("A fondo", 1976), sencera.

3 comentaris:

  1. En aquest país sempre passa el mateix: un cop un referent mor, per prou feines ens en recodrem just el dai següent i tot seguit com si no hagués existit. Per això, aquest homenatge catosfèric pren tan de valor.

    ResponElimina
  2. Jaume, estic fruint d'aquest homenatge perquè molts ens esteu explicant anècdotes en primera persona.

    Parlem d'un passat viscut (només 25 anys).

    Penso que vint-i-cinc anys donen una perspectiva per poder valorar en tota la magnitud l'obra d'Espriu.

    Gràcies per afegir-te a l'homenatge!

    ResponElimina
  3. Gràcies a tu per la pensada i per la feina feta, Víctor. I felicitem-nos del ressò obtingut.

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió