TORRÓ DE PEGA

El País Valencià ens torna a regalar una imatge i una història que resumeixen anys d'encaterinament col·lectiu i de subordinació a paraules buides però ben teatralitzades (via ‏@etfelicitofill). Aquí teniu la història de la foto tal com l'expliquen a Gente de la Safor.

No us fa pensar en aquella escena de la declaració als mitjans i la cançó de Chicago? O potser més aviat en aquella altra amb la cançó de Queen Latifa, "When You're Good to Mama", la de "perquè el sistema funciona, el sistema que en diem Reciprocitat"...

DEMÀ SEREM MÉS RÀPIDS

Pels que estem a favor de les bones veus, ni que vinguin de l'Àrtic, una mica d'immersió de cap de setmana. I bon ídem a totes i a tots.




Tomorrow I'll be quicker
I'll stare into the strobe light flicker
And afloat I'll stay
But I'm quite alright hiding today

IN PARADISE

"Si en conegués la fórmula, la patentaria", va dir Billy Wilder parlant del "Lubitsch touch".

Ho sé: hi ha la riota del PP de València, la sequera barcelonina, les semis de la Copa i els refugiats deambulant pel Vell Continent, però ara i aquí, què voleu, em ve de gust deixar escrit que avui és el dia que va nèixer Ernst Lubitsch.

ELS LLIBRES CREMEN BÉ

Vosaltres sabíeu que a la banlieue de París en els darrers deu anys han cremat setanta-dues biblioteques públiques? Una dada singular amb què un no sap gaire què fer (com amb les declaracions del jove que ho explica), certament dissonant amb el que solem associar a aquests equipaments. En parla Pau Giralt en un article a Núvol titulat "Llibres en flames", on fa un breu recorregut per diversos episodis de destrucció de biblioteques i els seus principals protagonistes.

A la Wikipedia, les cremes de llibres al llarg de la història tenen entrada (llarga entrada) pròpia.

MEQUI MEQUI

Sóc l'únic a qui aquests taxistes joves amb Mercedes nou de trinca i cara de capatàs que van canviant de carril i tocant la botzina fan pensar en els diputats de C's?

EXAMINATOR

[Més apunts presos in situ "Vigilant exàmens", amb esbossos ràpids de coses vistes aquests dies]

Gent que parla amb l'enunciat, en veu molt baixa.

                *

L'alçador de celles compulsiu.

                *

Qui, com que el resultat que li surt és estrany, troba que les dades de l'enunciat a la força han d'estar malament.

                *

El que gira i gira el full d'examen, com si pogués tenir més de dues cares.

                *

Qui mostra òbviament que no ho està passant bé: sospira, tanca els ulls i els manté així uns segons, es posa la palma de la mà que no escriu oberta al front.

                *

La previnguda: mocadors de paper, ampolleta d'aigua, pot de típex, paquet de caramels, nebulitzador, recanvi de bolígraf...

                *

Un que li pica el clatell, però tant tant que al final tens el dubte si no deu estar fent senyals amb els dits al de darrere.

FANTASIA INANIMADA

El vídeo d'una pel·lícula que pel que sembla no veurem mai. Però que hi és. Ves: com l'Ovidi.

Mentrestant, bon cap de setmana a tothom.




TRAILER OFICIAL: L'OVIDI EL MAKING OF DE LA PEL·LÍCULA QUE MAI NO ES VA FER
from Sergi Miralles on Vimeo.

PÍOS DESEOS

Caminar furiosament cap a enlloc, fins que et cansis de no voler tornar.

UN CAS D'ÈXIT

Menteix i enganya. Se salta les regles. Copia, pispa o falsifica. Repeteix, banalitza, arracona, ensabona. I així va fent, recollint admiracions i elogis diversos (i retuitejant-los compulsivament). L'interès de tot plegat, si en té algun, deu ser a analitzar els aplaudiments. I la xarxa de silencis en què ressonen.

OBVIETATS, SÍ

"We have now sunk to a depth at which restatement of the obvious is the first duty of intelligent men". Que ve a voler dir que ens hem enfonsat fins a un punt en què el primer deure de les persones intel·ligents, a hores d'ara, és tornar a dir (o actualitzar) allò obvi.

La frase és de George Orwell, en una ressenya d'un llibre de Bertrand Russell. L'any 1939.

AMB LA IMMORTALITAT

Sobre el punyetero pas del carruatge de la mort, que aquests dies no para de fer soroll pels carrers d'aquí al voltant, Susan McKeown i Natalie Merchant cantaven fa uns anys aquell poema de l'al·lucinada d'Amherst que comença dient:

    Com que jo no em podia aturar per la Mort –
    Ella per mi, amable, s'ha aturat –
    A dins del Carruatge hi anem Nosaltres sols –
    amb la Immortalitat.





BECAUSE I COULD NOT STOP 
FOR DEATH

Because I could not stop for Death –
He kindly stopped for me –
The Carriage held but just Ourselves –
And Immortality.

We slowly drove – He knew no haste
And I had put away
My labor and my leisure too,
For His Civility –

We passed the School, where Children strove
At Recess – in the Ring –
We passed the Fields of Gazing Grain –
We passed the Setting Sun –

Or rather – He passed us –
The Dews drew quivering and chill –
For only Gossamer, my Gown –
My Tippet – only Tulle –

We paused before a House that seemed
A Swelling of the Ground –
The Roof was scarcely visible –
The Cornice – in the Ground –

Since then – ‘tis Centuries – and yet
Feels shorter than the Day
I first surmised the Horses’ Heads
Were toward Eternity –

                        Emily Dickinson

CATALUFOS

Ell (que entrena un equip d'alevins i, pel que deduirem després, és soci amb seient a la tercera graderia) li va descrivint a ella (que no sap res de futbol, o fa com que no en sap res) el perquè de tot plegat, cada cosa que va passant al Camp.

Quan arriba el minut 17:14 i ella li demana per què canta allò la gent, ell fa "No sé" i "Es por un año, mil setecientos", sembla que un dia l'hi va explicar un veí del seu seient "Hablando en catalán, porque es catalufo".

Pot ser que costi bastant, ampliar la base social de l'Assumpte.

FENT VIA

Aquí teniu Alan Rickman dient el sonet cent trenta de William Shakespeare. Ara comparteixen estada, tots tres, allà on sigui que s'estiguin.

A la resta, bon cap de setmana.





SONET CXXX

My mistress' eyes are nothing like the sun;
Coral is far more red, than her lips red:
If snow be white, why then her breasts are dun;
If hairs be wires, black wires grow on her head.
I have seen roses damasked, red and white,
But no such roses see I in her cheeks;
And in some perfumes is there more delight
Than in the breath that from my mistress reeks.
I love to hear her speak, yet well I know
That music hath a far more pleasing sound:
I grant I never saw a goddess go,
My mistress, when she walks, treads on the ground:
   And yet by heaven, I think my love as rare,
   As any she belied with false compare.

                                      William Shakespeare


SONET CXXX

No són com sols els ulls de l'estimada
ni com corall el seu llavi vermell.
Per què el seu pit no és neu emblanquinada?
Per què és de fosc metall el seu cabell?
Roses blanques i roges he admirat,
però el seu rostre roses no conté;
i qualsevol aroma és més preuat
que aquell perfum que exhala el seu alè.
M'enamora escoltar-la. I, tot i així,
sé que és més delitosa l'harmonia;
no m'he creuat cap dea pel camí,
ja que ella, amb passa ferma, va fent via.
   I això no obstant, oh Cels, ella val tant
   que és fals anar-la amb altres comparant.

                                      William Shakespeare
                                      Versió de Gerard Vergés (Tots els sonets de Shakespeare, 1993)

FILOLOQUÈ?

Potser els sonarà a boutade, però una pila de grans escriptors no escrivien llibres, i bona part de tot el que s’ha escrit no ho tenim sencer, ni ordenat. Dit això, sempre he pensat que a la llista de coses que segons l’adagi és millor no saber com han estat fetes, al costat de les salsitxes i les llistes electorals, s’hi hauria d’afegir les edicions de textos. Pensin per exemple en Homer, Ausiàs March, Emily Dickinson o Kafka; la seva obra no seria avui a les llibreries si no hi hagués hagut pel mig la feina (la mediació) de gent experta a llegir, destriar i organitzar les paraules: els filòlegs. La filologia, nascuda de combinar les arrels gregues d’amor (philos) i paraula (logos), permet donar forma de text actual i tancat (o si més no llegible) a allò que en molts casos l’autor no considerava acabat o literari, que no va ser pensat per a un llibre o que no estem del tot segurs de com era en origen. El filòleg és un reconstructor documentat.

En aquesta columna ja vam parlar fa poc de la represa de Jaume Coll i les Edicions de la Universitat de Barcelona, cent anys després de la seva aparició, de La paraula en el vent carneriana. Aquests dies arriba a les llibreries el volum 9 de les Obres Completes-Edició Crítica de Salvador Espriu, Les cançons d’Ariadna, publicat originalment el 1949 i ara editat per Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil, amb introducció i notes de Rosa Delor. Les obres completes i les edicions crítiques costen de vendre (pel preu) i espanten els no iniciats (per l’aparat): cal doncs agrair a Edicions 62 el compromís dilatat amb aquest projecte, segurament el més important que té en curs la filologia catalana contemporània. Això, com publicar la recent antologia de Francesc Fontanella a càrrec dels professors Valsalobre, Miralles i Rossich, són estructures de país reals: cada text ben editat és aparentment només un totxo, una rajola, del gran edifici de la cultura i la identitat col·lectives, però les coses grans es fan posant un totxo damunt d’un altre, una rajola al costat d’una altra.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 13-I-16
Versión en castellano

QUI HO FARÀ MILLOR?

Quan vaig treballar al Departament de Cultura de la Generalitat d'aquí, els directors d'organismes públics no podien encarregar-se conferències als cicles que organitzaven ni, òbviament, comissariar exposicions del Departament. Però això era amb el Tripartit.

REBOBINANT

Pensar en la possibilitat de començar a desfer camí: despublicar llibres i articles obviables, desdir comentaris, despronunciar conferències, desanar a ciutats, obviar quadres, desconèixer certes persones, descórrer darrere de segons què, desassistir a reunions, recollir taules parades amb qui no calia, tornar les agendes a can Rovira i que encara hi fos, desaprendre cerimònies inútils, recollir fitxes, apagar llums, seure, en silenci.

ELS REIS SÍ QUE EXISTEIXEN

Via @JL69 i @MainatJM

PERTINENÇA

Em va agradar el que deia l'altre dia al diari un entrevistat: "Vaig néixer a Rússia, però sóc d'allà on aprenc i ensenyo".

B, B & B

Ho diu l'adagi: en temps de dubtes, no facis canvis. Aquí teniu doncs, perquè ens gronxi el cap de setmana de maregassa penosa la mà màgica de Rodgers i Hart (en aquest cas a Pal Joey), aquesta cançó que és a l'antologia de cançons favorites d'un grapat de ganàpies com el que ara mateix és a punt de picar el botó de "Publish".




MÉS
La versió de la Reina del tempo i el fraseig.
Una antologia esplèndida per passar-vos una hora escoltant la mateixa cançó.
La lletra de Lorenz Hart.

LA DEL CUC

Per a la legió d'enfitats amb torrons, concentracions, declaracions vanes i egos translúcids, aquests versos patriòtics a la seva manera (i a la meva, i a la d'Andrade, i a la de tantes i tants altres), escrits per algú llegit i despert en una llengua menuda i menyspreada:












VARIACIONS SOBRE UN POEMA 
D'EUGÉNIO DE ANDRADE

No em demaneu que parli de la pàtria.
La meva pàtria és la del cargol,
la del llimac, la del tord,
la pàtria que fa olor de naixement,
de roselles als vorals.
Una pàtria petita,
un solar a on vénen les nenes
en sortir d’escola
i on juguen a ser grans.
La pàtria de l’eriçó, la del cuc,
les petjades dibuixades, invisibles,
als camins, el rastre del salmó
que remunta, incansable, els rius
de la memòria,
l’olor dels orins
quan entrem a la quadra
de la mà
i el món encara és una bola de neu
abans que comenci
a fer-se fosc.

 Berta Piñán, La mancadura (Trea, 2010)
 Versió de JS

CONTRA ELS ATEMPTATS

Com que a curt o mig termini el proper debat acabarà essent, un cop més, el del referèndum, potser val la pena fer l'esforç de llegir i entendre els arguments dels que busquen arguments, a una banda i una altra. Avui a El País (diari que subratlla la seva imparcialitat amb notícies estil "Arrimadas gana peso político") el filòsof Fernando Savater hi diu la seva amb un article de títol prou explícit: "Ni podemos ni debemos", on per distanciar-se del PP i del pragmatisme condemna a viure en un corral els que no van a votar (vegeu-ne el primer paràgraf), troba Zizek un "chistoso barato", anomena tontos els nacionalistes (al darrer paràgraf), sosté que la diversitat (ell en diu "fragmentación") restringeix la llibertat dels individus i avisa que "En España no hay ningún problema territorial, aunque cualquier división administrativa del Estado admite mejoras o reformas, sino un atentado separatista contra el derecho a decidir de todos y cada uno de los ciudadanos miembros del país".

Si troben que qualificar d'atemptat una consulta democràtica és una mica fort, o fins i tot de mal gust venint d'un ciutadà basc amenaçat per ETA, val a dir que l'article també conté moments de conciliació, quasi de mà estesa, a la seva condescent manera: "Se asegura que es imprescindible para la paz social del país reconocer que España es una entidad plurinacional. No hay inconveniente en asumir algo tan obvio. De hecho, todos los Estados modernos son plurinacionales, siempre —claro está— que esas naciones sean entendidas como realidades culturales". Ah, la cultura...

MORTS I NAIXEMENT

No sé si això on vivim serà mai una República, però al país que jo voldria i que d'alguna manera miro d'ajudar a fer néixer, amb uns quants còmplices escampats aquí i allà, hi haurà ritus col·lectius (òbviament, voluntaris) com ara veure o llegir o escoltar un cop a l'any determinades coses. Comparteixo, per exemple, amb gent com Joan-Josep Isern, el retorn periòdic al Coral romput de Vicent Andrés Estellés, Ovidi Montllor i Toti Soler. I amb Josep Maria Fonalleras tornem a mirar-nos cada any pels volts d'aquests dies (si en coneixeu el conte o la pel·lícula, sabeu per què) Els morts de John Huston, basada en "Els dublinesos" de James Joyce, amb una escena quieta amb una cançó només sentida de lluny intensa com poques i amb aquell final que quan intentes explicar-lo sempre el fas malbé, un dels millors finals que he vist al cinema.





MÉS
"The Lass of Aughrim" interpretada amb la guitarra restaurada de James Joyce.
"Il·lusió, encara" (F l u x, 6-I-2010)

CONTRA LA CONTRA

Da-li amb les novel·les que "atrapen el lector". Jo vull que els llibres que llegeixo s'estiguin quiets, que em deixin acostar-m'hi i disfrutar-los quan i com em doni la gana. Per jugar a fet i amagar em compro un gos.

VISOS

Adrià Puntí ha fet un gran gran disc (coincideixo amb en Salvador). I a dins hi ha aquest "Tornavís". Que el disfruteu.

I bon primer cap de setmana a tothom.

CAP O FI

Via @stupid__signs i Laura Huerga