LA DEL CUC

Per a la legió d'enfitats amb torrons, concentracions, declaracions vanes i egos translúcids, aquests versos patriòtics a la seva manera (i a la meva, i a la d'Andrade, i a la de tantes i tants altres), escrits per algú llegit i despert en una llengua menuda i menyspreada:












VARIACIONS SOBRE UN POEMA 
D'EUGÉNIO DE ANDRADE

No em demaneu que parli de la pàtria.
La meva pàtria és la del cargol,
la del llimac, la del tord,
la pàtria que fa olor de naixement,
de roselles als vorals.
Una pàtria petita,
un solar a on vénen les nenes
en sortir d’escola
i on juguen a ser grans.
La pàtria de l’eriçó, la del cuc,
les petjades dibuixades, invisibles,
als camins, el rastre del salmó
que remunta, incansable, els rius
de la memòria,
l’olor dels orins
quan entrem a la quadra
de la mà
i el món encara és una bola de neu
abans que comenci
a fer-se fosc.

 Berta Piñán, La mancadura (Trea, 2010)
 Versió de JS