DOV'È?

Em miro la tauleta amb el llum, el llibre, els mocadors de paper, el rellotge, el fil de l'iPod, les monedes, i no hi veig el rellotge. Qualsevol dia em faran ministre.

ÉS MAÓ

Vergonya, senyores i senyors, vergonya. És Maó.

EGO DONUM

Fins a la fi del segle XIX el cim del Tibidabo era un lloc pelat i de difícil accés. Però l'any 1888, amb motiu d'una visita de la Reina regent, Maria Cristina (que era a Barcelona per a l'Exposició Universal), l'Ajuntament hi alça un pavelló d'estil neomossàrab provisional i construeix un tram de la carretera de l'Arrabassada.

Dos anys abans ja s'hi havia instal·lat una petita capella dedicada al Sagrat Cor amb motiu de l'ascensió, el 8 d'abril de 1886, de Don Bosco (el futur Sant Joan Bosco) perquè una autoanomenada Junta de Caballeros Católicos promoguda per la infatigable Dorotea de Chopitea (aquesta dona em té el cor robat) li fes ofrena dels terrenys del cim de la muntanya, que havien adquirit amb la intenció d'alçar-hi una església sembla que davant del rumor que s'hi volia obrir un restaurant-casino. L'església, encarregada a Enric Sagnier, serà el temple del Sagrat Cor que encara avui hi regna sobre la ciutat, òbviament inspirat (que ja són ganes d'inspirar-se) en el Sacré-Coeur parisenc.

GARGOLANT

Aigua als peus i al cap, i nosaltres en l'eixut.

ENCALMAT

La prova que calma i modernitat poden anar de la mà i tenen poc a veure amb el segle. Segon moviment, largo, del concert en si bemoll RV502 per a fagot, cordes i baix continu d'Antonio Vivaldi. No us fixeu si us plau en la il·lustració, una bestiesa fora de lloc. I feliç cap de setmana amb tempo encalmat.

TESTIMONI GRÀFIC

Roger Fenton, 1855

Llegint el recomanabilíssim Barcelona y sus vidas de Carlos Pujol (La Veleta, 2010) hi trobo no una dada (n'estem enfitats) sinó una associació ben interessant: l'any 1854, quan s'inicia l'enderrocament de les muralles de Barcelona, Flaubert escrivia Madame Bovary i Europa estava pendent de la guerra de Crimea (la de la càrrega de la brigada lleugera, sí), la primera guerra fotografiada en la llarguíssima història de guerres de la humanitat. De llavors en endavant va venir un crescendo retratador que devia culminar amb la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. Després em sembla que va començar una certa retracció (no parlo del nombre d'imatges preses, sí de la seva redifusió) amb el súmmum (bé, el minimum) a l'Afganistan o fins no fa gaire a l'Iraq, en què ja som directament davant d'un conflicte gestionat i retransmès des de gabinets de comunicació que trien i filtren que es un primor.

TORNA EL FESTIVAL

Més poesia: s'ha inaugurat (i fins i tot ha sortit al diari!) la dotzena edició del Festival de poesia de Sant Cugat, feliç caparroneria de l'Ajuntament de la ciutat i la Institució de les Lletres Catalanes, enguany amb Francesc Garriga com a poeta d'honor. Jo hi hauria de ser diumenge amb els altres guanyadors del premi Gabriel Ferrater però no podrà ser per raons diguem-ne geogràfiques. De tota manera us recomano que ho aprofiteu per comprar-vos i anar a fer-vos dedicar els llibres de premiats anteriors (Albert Balasch, Yannick Garcia, Albert Roig...) i sobretot, per la novetat, el de la guanyadora d'aquest any, l'Anna Garcia Garay, tuitera i bloguera (els pecats, compartits, fan menys vergonya).

TEMPESTA DE CORRESPONDÈNCIES

És curiós, el cas de Theodore Roethke: fill d'immigrants, professor i florista, metafísic i responsable de tallers de poesia, descarrilat (o simplement aliè) dels corrents majors de la poesia nord-americana moderna... A mi m'han mirat d'aquella manera més d'un cop per dir que m'agradava, o que m'interessava, la seva obra.

Ara n'acaba d'aparèixer una antologia en castellà traduïda per Luis Javier Moreno, i em fa gràcia veure que Álvaro Valverde també el coneix i que s'ha fixat en el volumet de Trea. Jo me'l vaig endur l'altre dia de La Central (també la Poesia completa de Joan Vergés, editada per Lleonard Montaner) i l'he posat a la lleixa (bé, l'he premut dins de la lleixa) al costat de l'anterior antologia que n'havia publicat Huerga&Fierro.

Us deixo amb uns versos de Roethke on s'apunta que en temps foscos l'ull s'hi veu millor. Que així sigui.

IN A DARK TIME

In a dark time, the eye begins to see,
I meet my shadow in the deepening shade;
I hear my echo in the echoing wood--
A lord of nature weeping to a tree,
I live between the heron and the wren,
Beasts of the hill and serpents of the den.

What's madness but nobility of soul
At odds with circumstance? The day's on fire!
I know the purity of pure despair,
My shadow pinned against a sweating wall,
That place among the rocks--is it a cave,
Or winding path? The edge is what I have.

A steady storm of correspondences!
A night flowing with birds, a ragged moon,
And in broad day the midnight come again!
A man goes far to find out what he is--
Death of the self in a long, tearless night,
All natural shapes blazing unnatural light.

Dark,dark my light, and darker my desire.
My soul, like some heat-maddened summer fly,
Keeps buzzing at the sill. Which I is I?
A fallen man, I climb out of my fear.
The mind enters itself, and God the mind,
And one is One, free in the tearing wind.

 Theodore Roethke

AH, SÍ?

Aquesta mena de gent que veu o viu una cosa per primera vegada i se sent amb l'obligació de deixar-ne constància, d'escriure'n un assaig per a la resta de la humanitat. Molt personal, això sí.

VOTS PODRITS

La senyora Rosa Díez González, que porta més de trenta anys cobrant com a diputada de diferents menes d'escons sempre més o menys electes, ens va deixar ahir parlant de Bildu una de les frases de la nit: "Que hayan conseguido que les voten no les convierte en demócratas, los nazis también consiguieron muchos votos". Com que ara ja la té patentada, espero que es guardi la sentència i la repeteixi l'endemà del proper 6 de novembre referint-se a tots els nord-americans que votin, no sé, per Mitt Romney per exemple, i també el 25 de novembre a la nit aplicant-la al partit que més ràbia li faci dels cinc o sis que hagin obtingut tan injustament algun dels escons que el seu no obtindrà.

BI / DOS

BI

Batzuetan, bi hizkuntzak
Trabatzen zaizkit eztarrian,
Burnizko bi ezpata bailiran

 Felipe Juaristi











DOS

De vegades, les dues llengües
se'm traven a la gola
com dues espases de ferro.

 [versió de Pau Joan Hernàndez]

GUTUN ZURIA

Demà hi ha coses importants en joc al País Basc i a Galícia, dues terres estimades. Esperem que d'alguna manera s'hi trenquin alguns silencis. He trobat aquest vídeo d'un acte de Manuel Rivas a Bilbao que, d'alguna manera, les agermana. Que el disfruteu.





BLUES

Só a noite é o paraíso: dormen os homes.

Os soños abren las xanelas
e lámbense as feridas nas praias e nas beiras
dos ríos.

Os soños cantan coa gorxa xeada.
Como esclavos, fan tocar os tambores.

 Manuel Rivas


[Només la nit és el paradís: dormen els homes.

Els somnis obren les finestres
i es llepen les ferides a les platges i a les vores
dels rius.

Els somnis canten amb la gola glaçada.
Com esclaus, fan sonar els tambors.]

VOLATILITAT EXPLICADA

Ara fa quatre anys, arran de la crisi financera que va semblar que s'enduia per davant mig mercat mundial i que ens van prometre que no tornaria a donar-se, vaig enllaçar un vídeo que aconseguia explicar en dos minuts i mig el quid de la qüestió. Com que per una banda el van despenjar d'allà on estava i per l'altra la crisi contra el que ens havien promès no ha deixat d'anar tenint brots i rebrots, m'ha semblat que potser valdrà la pena tornar a escoltar les paraules del savi analista bancari. Do the opposite, do both or do neither...





Si ho preferiu originalment en castellà, els Luthiers també toquen finament el tema afegint-hi l'element transcendent amb aquesta pregària a San Dádivo.

ROSARIO I BARCELONA

Si sou dels que us penseu que l'única relació entre Rosario, a l'Argentina, i la cultura catalana es diu Lionel Messi, us proposo que feu un cop d'ull a l'article que amb el professor Thomas Harrington, de Trinity College, investigador de la petja dels catalans al Mar del Plata, hem publicat al número d'octubre de L'Avenç.

Per a molts no argentins el país de Borges i de Perón només té una ciutat, Buenos Aires, i fins i tot més d’un arriba a confondre porteños i argentins... per a desesperació dels ciutadans de la resta del país, que sovint insisteixen que ells no són d’aquella manera. El fet és que, tot i que a l’àrea de Buenos Aires hi visqui un terç de la població del país, ni l’Argentina ni les ciutats argentines no s’acaben allà: per damunt de la ratlla del milió d’habitants després de la capital federal hi ha Córdoba (1,4 milions) i Rosario, a la província de Santa Fe, amb 1,2 milions d’habitants. Rosario, a la riba del Paranà, al nord-est del país, forma avui part de l’imaginari de molts catalans (i de ciutadans de mig món) perquè un dia de 1987 hi va néixer Lionel Messi (anys enrere era coneguda perquè hi havia nascut el Che Guevara: eren altres temps), però enllà d’això és una ciutat amb uns vincles amb Catalunya que van més enllà d’aquest fet circumstancial.

Rosario, l’anarquista
A Rosario hi ha en ple funcionament un Centre Català fundat el 1902 (un dels més antics del món), i això no és pas una dada menor. A la fi del segle XIX la ciutat, capital agroindustrial ubicada en una cruïlla de camins, experimenta un important creixement que la farà doblar la seva població (la Central Argentine Land Company, subsidiària dels ferrocarrils, hi durà molts colons agrícoles europeus). El creixement econòmic també va fer que s’hi concentrés un incipient moviment obrer i que hi tinguin lloc la primera vaga parcial del país (el 1877) i més tard la primera vaga general (hi ha un intent el 1896 i llavors, el 1901, la de la Refinería de Azúcar, que donava feina a un miler de treballadors), així com la primera mort d’un treballador a mans de la policia amb l’assassinat de l’austríac Cosme Budislavich l’octubre de 1901. Parlem doncs d’una ciutat amb una alta conflictivitat social però també amb una creixent organització dels treballadors, i una organització bàsicament anarquista. No és pas per casualitat que a principis del segle XX Rosario serà anomenada “la Barcelona del Río de la Plata” o “la Barcelona argentina” (també en deien “el Chicago argentino”). [...]

Thomas S. Harrington, Jaume Subirana, "Rosario, la Barcelona argentina" 
L'Avenç, núm. 383, octubre 2012

BRACKETS

Just abans de fer la primera bocada a un tros gegant de pizza, una jove andalusa a qui l'ortodoncista sembla que no va acabar de convèncer li diu a la seva parella, que se la mira mansuet:

—Yo tengo una mordida perfecta. ¿Pa qué me voy a poner braqueh?

I tanca parèntesi i clava queixalada a la Quattro stagioni i fa una mica de poreta i tot, tan voraç i segura.

ABANS O DESPRÉS?

La sal abans o després de l'oli? Amb i o sense i entre els cognoms? Gaudí era de Reus o de Riudoms? Quan sento o llegeixo aquests debats (i prou que alguns s'hi delegen) em pregunto si la tonteria als catalans ens ve d'abans o de després de néixer.

JA NO TOT

A favor d'allò que la digitalització representa un canvi de paradigma i bla bla bla: Joan Garí ressenya a l'Ofici de lector Les meues universitats, de Joan-Daniel Bezsonoff (que pinta tan bé com els altres llibres-memorials de l'autor), i en parlar de l'estima de Bezsonoff per la cultura espanyola transcriu una frase de Ramón Menéndez Pidal que deu haver estat bona durant mil anys i ara, ves, Internet i el tuiter han vingut a espatllar: "En España, todo lo bueno es anónimo".

PROCESSIONAL

Veure passar les hores
com veus passar la gent.
Pensar noms i penyores
i oblidar-los content.

Veure com tot s'estira
i estirar-ne el color.
Pensar que som a fira
i badar sense por.

                      JS

ZAS

Els que diuen que els catalans som gent pusil·lànime i poc venjativa no s'han trobat mai amb un/a que hagi tingut tota la nit a l'habitació un mosquit invisible borinant.

VIVA CUENCA

Què tenen Cuenca i el Huécar per a un empresari que no tingui Barcelona? Hem deixat enrere els minuts llargs i avorrits (per previsibles) del partit o la partida en què tothom juga a fer el que li han ensenyat, el que se suposa que ha de fer, i som en unes setmanes o mesos d'una interessant imprevisibilitat. Abans d'ahir, per exemple, Joan Barril va publicar a El Periódico un article ("El tema de Lara") aclaridor i valent parlant del suposat trasllat del grup Planeta a Zaragoza o a Cuenca en el cas que els catalans decidissin democràticament canviar la seva adscripció estatal, il·lustrat amb una anècdota de primera del senyor Lara i els seus cigars. Com que la claredat i la valentia són a la nostra premsa dues virtuts-bolet (ara se'n donen, ara no) potser valdrà la pena deixar constància de la peça i subratllar-la:

"Es tractava de buscar un empresari per fer por a la gent i que, paralitzada per la presumpció de pobresa davant una fuga de capitals, desisteixi de la quimera. A mi la independència de Catalunya ni em repugna ni m'apassiona. Crec simplement que es tracta de posar-li els punts sobre les is a un Estat ineficaç i catalanòfob. Però m'indigna especialment que el poder econòmic que ens ha portat a una de les crisis menys explicades del món tingui ara els nassos d'amenaçar amb el seu exili."

 Joan Barril, "Tema de Lara" (El Periódico, 10-X-12)

MARQUES I MARQUES

Tinc un amic que se n'ha anat una temporada a Venècia i diu que alguns col·legues li van prohibir amb sorna posar-se a escriure'n cap poema. En el mateix sentit, Ernesto Baltar ha publicat a Jot Down Magazine l'article titulat «Las muchas Venecias», en què comença apuntant que posats davant de la tesitura potser el millor seria senzillament i directament evitar el tema, atesa la den­si­tat li­te­rà­ria de les ai­gües dels ca­nals a la ciu­tat de la Se­re­nís­si­ma.

Prenc notes per a aquest article amb La marca de l'aigua de Joseph Brodsky (en català a Viena, en castellà a Siruela) damunt de la taula i amb el diari obert a la pàgina en què un suplement ressenya la darrera novel·la de Donna Leon. Si ella o el Nobel russoamericà haguessin estat prudents, si haguessin fet cas de la humilitat i la prevenció assenyades, ara no podríem parlar dels seus llibres. Si Vikram Seth hagués estat assenyat ara no existiria l'esplèndida novel·la que és Una música constant. Si ho hagués estat Predrag Matvejevic no podríem llegir La otra Venecia. Si ho haguessin estat John Julius Norwich, Jan Morris, Thomas Mann, John Ruskin o Henry James tots plegats ens hauríem perdut un munt d'excel·lents pàgines. Bona part de la literatura s'escriu sobre llibres anteriors, i gairebé tota sobre temes donats: alhora gràcies a i malgrat el que ja s'ha publicat sobre determinats llocs, fets o persones. I què volen?, jo me n'alegro que Brodsky fos un imprudent, que no li fes res agafar un full i posar-se a evocar com l'havien anat a recollir a l'estació aquella freda nit de desembre. D'alguna manera és també el que ha gosat fer Narcís Comadira en posar-se a evocar en l'extraordinari Marques de foc (Ara Llibres) -una antologia, unes memòries, un assaig- el fil dels poemes que l'han fet la persona, el lector i l'escriptor que és. Ells han gosat poder. I llavors les marques queden on els Brodsky o els Comadira les deixen: ben amunt.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 10-X-12
Versión en castellano

SEGONS LES NORMES

Interessant: a Verdi no el van admetre al Conservatori, a Milà, perquè passava de l'edat reglamentària i per posar malament les mans damunt del piano. Eso es vista, que diuen els Luthiers.

DE CONTRABAN

Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.

Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.

Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d'afanys ric.

Cant l'amor i les parelles
que viuen, beuen i se'n van.
Cante un amor de contraban.

Cant l'amor, cante els amants.

No sé tampoc si açò són cants.

Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se'n van,

l'esperança de contraban.

 Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles

LA KHÂGNE

Dins de la llista de narradors joves (bé, relativament joves: això ja se sap que va de bracet amb la perspectiva de cadascun) a tenir molt en compte hi ha sens dubte el Joan-Daniel Bezsonoff, nat a Perpinyà l'any que van matar en Kennedy i que es va morir Joan XXIII i responsable de Can Mitrofan, a més d'autor d'un seguit de llibres de primera entre els quals per a mi destaquen Una educació francesa (2009) i Un país de butxaca (2010), que si ho entenc bé ara complementa amb Les meues universitats. Avui a dos quarts de vuit el presenten (el presenta en Vicenç Pagès) a Laie, al carrer Pau Claris. I si no hi podeu anar el teniu ja a la vostra llibreria, és clar.

"Estimàvem les postes de sol, la companyia dels àngels, els croissants del matí, els diaris plens de tinta, els licors italians, les cançons de Frank Sinatra..."

PALLA

Avui fa tres-cents quinze anys que va néixer Giovanni Antonio Canal, conegut com Canaletto, pintor per antonomàsia de Venècia i els seus ponts i esglésies i canals però també d'aquesta altra vista semiesfèrica prou original per a l'època de la ciutat on es jugarà enguany la final de la Champions que avui es comença a dirimir al Camp Nou. I sí, ja sé que una cosa és una cosa i l'altra l'altra (la Champions Champions i la Lliga Lliga, el futbol futbol i la política política, el blanc un color net i el blau i el grana els colors de l'escut del cantó de Basilea). Però què voleu, de vegades les coses es combinen d'una manera que fan somriure. Bones combinacions, doncs, i que guanyin els millors.

COLORS

Una mica de calma, de la mà (i l'arquet) de Julia Kent. Amb el meu agraïment a la Laura. I els millors desitjos per a un cap de setmana del color de cadascú.

A ACORAR

Avui vaig a ca l'acorador...









"Antoni Gomila porta Acorar a La Seca" (Núvol, 1-X-12)
Sergi Pàmies, "Gomila" (La Vanguardia, 9-III-12)
"Acorar, les matances com a excusa" (Antoni Riera, L'estenedor)
"El món llegeix Acorar" (Món de llibres)

PANIFICACIÓ

Voldríem modelar-ho tot a la nostra manera, i la massa o l'argila ni tan sols no són això: són aire que, a les mans, sembla consistent.

VESTA

Barret de cowboy amb cinteta al coll, ulleres de sol, càmera de fotos penjada amb una cinta i ampolleta d'aigua penjada amb una altra cinta d'un altre color, pantalons llargs amb tot de velcros i cremalleres, sabates trail-running. Això sí: sense mapa visible. Que no es noti que som turistes.

LA CONSTRUCCIÓ DE QUÈ

"És cert que la política 'd'austeritat per als pobres' és una política imposada des d'Alemanya, convertida -per a la seva desgràcia i la nostra- en el nou amo d'Europa, però no per això els governs d'aquí deixen de tenir-hi una responsabilitat, en la mesura que s'afanyen a aplicar unes polítiques que, contra tota evidència, ens presenten com les úniques possibles. Cada euro que es retalla no fa més que augmentar el dèficit. A tot arreu on s'està aplicant —només cal mirar Portugal— la política d'austeritat és un fracàs: ha fet entrar les economies en un cercle viciós, en una espiral descendent cap al no-res. Això sí, amb un gran patiment humà i social, la inutilitat del qual no fa més que agreujar el seu caràcter injust: al capdavall, estem pagant les fantasies del capital financer, no pas els "excessos" de l'estat del benestar. Un premi Nobel d'economia, Joseph Stiglitz, ens adverteix que Europa avança cap al suïcidi econòmic, mentre ens recorda que no s'estan rescatant països, sinó la banca.

Són unes polítiques que estan fent malbé el país, i molt en particular la seva cultura. Hi ha molta gent en aquest país que aspirem a la plenitud. Però també som molts els que pensem que és tan o més important la construcció nacional que la construcció d'un estat; i, en això, la cultura hi té un paper fonamental."

  Josep M. Muñoz, editor de L'Avenç "Un estat sense país?" (Ara, 30-IX-12)

DEL NOU MÓN

El Nacional d'alguna cosa i del país que sigui per a El Roto per això d'avui, si us plau!