dijous, 18 d’octubre de 2012

ROSARIO I BARCELONA

Si sou dels que us penseu que l'única relació entre Rosario, a l'Argentina, i la cultura catalana es diu Lionel Messi, us proposo que feu un cop d'ull a l'article que amb el professor Thomas Harrington, de Trinity College, investigador de la petja dels catalans al Mar del Plata, hem publicat al número d'octubre de L'Avenç.


Per a molts no argentins el país de Borges i de Perón només té una ciutat, Buenos Aires, i fins i tot més d’un arriba a confondre porteños i argentins... per a desesperació dels ciutadans de la resta del país, que sovint insisteixen que ells no són d’aquella manera. El fet és que, tot i que a l’àrea de Buenos Aires hi visqui un terç de la població del país, ni l’Argentina ni les ciutats argentines no s’acaben allà: per damunt de la ratlla del milió d’habitants després de la capital federal hi ha Córdoba (1,4 milions) i Rosario, a la província de Santa Fe, amb 1,2 milions d’habitants. Rosario, a la riba del Paranà, al nord-est del país, forma avui part de l’imaginari de molts catalans (i de ciutadans de mig món) perquè un dia de 1987 hi va néixer Lionel Messi (anys enrere era coneguda perquè hi havia nascut el Che Guevara: eren altres temps), però enllà d’això és una ciutat amb uns vincles amb Catalunya que van més enllà d’aquest fet circumstancial.

Rosario, l’anarquista
A Rosario hi ha en ple funcionament un Centre Català fundat el 1902 (un dels més antics del món), i això no és pas una dada menor. A la fi del segle XIX la ciutat, capital agroindustrial ubicada en una cruïlla de camins, experimenta un important creixement que la farà doblar la seva població (la Central Argentine Land Company, subsidiària dels ferrocarrils, hi durà molts colons agrícoles europeus). El creixement econòmic també va fer que s’hi concentrés un incipient moviment obrer i que hi tinguin lloc la primera vaga parcial del país (el 1877) i més tard la primera vaga general (hi ha un intent el 1896 i llavors, el 1901, la de la Refinería de Azúcar, que donava feina a un miler de treballadors), així com la primera mort d’un treballador a mans de la policia amb l’assassinat de l’austríac Cosme Budislavich l’octubre de 1901. Parlem doncs d’una ciutat amb una alta conflictivitat social però també amb una creixent organització dels treballadors, i una organització bàsicament anarquista. No és pas per casualitat que a principis del segle XX Rosario serà anomenada “la Barcelona del Río de la Plata” o “la Barcelona argentina” (també en deien “el Chicago argentino”). [...]

Thomas S. Harrington, Jaume Subirana, "Rosario, la Barcelona argentina" 
L'Avenç, núm. 383, octubre 2012

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió