Aquest és un dels articles que un voldria no trobar-se escrivint, i la trucada del cap de la secció una de les trucades que m’estimaria més no haver rebut. Emili Teixidor ha estat (he escrit “és”, i llavors he hagut d’aturar-me i pitjar la tecla d’esborrar) un escriptor de referència, un dels millors narradors en català del moment, però tant com això és algú a qui molts trobarem a faltar d’una forma concreta, material i fonda.
Trobarem a faltar l’Emili Teixidor perquè era algú que allà on era es notava que hi era. Vital i sorneguer (fins al sarcasme de vegades), no encaixava gens bé en els ambients enravenats ni amb els discursos convencionals. I això, a casa nostra, creguin-me, val el seu pes en or. Tot i que també es pagui en unces d’or. Però tanco els ulls i el sento riure. Gràcies pel riure contagiós, Emili, i per la il·lusió.
El trobarem a faltar perquè era un narrador extraordinari. Ho era ja als relats de Sic trànsit Gloria Swanson (1979), però jo vaig tenir el privilegi de “descobrir-lo” quan al costat dels altres dos co-signataris de Joan Orja vam llegir encara en proves Retrat d’un assassí d’ocells per fer-ne la ressenya per a La Vanguardia. Durant anys vaig parlar bé d’aquella novel·la fina i esmolada que pel meu gust havia tingut un ressò massa discret i que després havia de quedar en l’ombra amb el Sant Jordi a El llibre de les mosques i sobretot amb l’esclat (bé, aquí ja se sap que els esclats literaris són a la catalana: sempre discrets) de Pa negre, que el 2004 se’n va endur en pocs mesos tres premis majors als quals no s’havia presentat –els que deixen més bon regust–: el Crexells, la Lletra d’Or i el Premi Nacional.
Trobarem a faltar Teixidor perquè ni quan escrivia ni quan opinava el que deia no era mai banal, ni fet de qualsevol manera (o fet i deixat estar). I perquè escrivia com vivia i vivia com escrivia: des de la il·lusió que tot plegat val la pena si es fa l’esforç de fer que valgui la pena. Preguntat sobre per què escrivia, va respondre: “Crec en una col·lecció particular d’imatges essencials que anem recollint al llarg del viure, de fragments de ficció seleccionats i conservats amorosament a la nostra biblioteca interior”. Teixidor no ha deixat de moure’s, de buscar, de recollir. I en aquest camí no ha deixat de crear.
El trobarem a faltar, també, perquè el preocupava, tant o més que la Literatura amb majúscula, el fet més comú i planer (però molt més transcendental) de la lectura: com es fan lectors, com es transmet i s’escampa l’hàbit, com es defensa el patrimoni intangible que el món de la imaginació escrita representa. Fruit d’això va ser La lectura i la vida (2007), però també moltes conferències i participacions en xerrades i debats. Perquè Emili Teixidor (pedagog, articulista, guionista, tertulià, narrador) va pagar al país i a la seva cultura el peatge de l’activisme, però ho va fer sense perdre el bon humor ni la fe en la paraula. Potser d’aquí li venia l’altra gran dèria dels llibres per a infants i joves. De fet, abans he escrit una mitja veritat: com tants altres, jo vaig conèixer Teixidor llegint L’ocell de foc, i durant mesos per ell vaig voler ser un joglar-nen vagant a la recerca d’aventures pels camins del meu país...
Quina jugada, Emili. Se’ns ha apagat el teu riure. Et seguirem llegint, és clar, però ja no serà el mateix. Dels centenars, dels milers de vides de la literatura amb tu se n’apaga una. I, just aquesta, la trobarem molt a faltar.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 20-VI-12
Versión en castellano
MÉS
"Sic Transit Gloria Mundi Swanson" (Atlàntida)
Entrevista a L'Avenç (2004)
"Si lees, quedas maldito...", "Contra" a La Vanguardia (2008)
Jordi Puntí, "Un fill de la Plana" (El Periódico, 20-VI-12)
Jordi Galves, "Emili Teixidor, incòmode" (Un dia en les carreres)
Joaquim Carbó, "Teixidor, escriptor i amic" (Núvol)
Entrades
