CANGUR ENMIG DE LA BELLESA

[Transcric el final del segon article de la sèrie "El lloc i l'ombra", acabat d'aparèixer al número de juny de L'Avenç, sobre Emily Dickinson i el seu lloc al món: Amherst, MA]










"[...] Tot sumat, vida i poesia, no ens ha d’estranyar la imatge d’excentricitat que ha quedat associada a Dickinson. Ella mateixa es presenta en una carta com un Cangur enmig de la Bellesa: bé, doncs això. En aquesta nostra època que enalteix fora mida el desplaçament i el canvi (amb el viatge com a emblema de totes dues coses), Emily Dickinson representa un antimodel fascinant (com Miquel Bauçà o el J.D. Salinger madur). En la seva època que adorava els models va optar per no assemblar-se a ningú: “Llevat de Shakespeare, Dickinson manifesta més originalitat cognitiva que cap altre poeta occidental des de Dant”, ha escrit Harold Bloom.

'La Fama és una abella', diu en un poema famós que em va brunzint a l’orella. I com les abelles té una cançó, té un agulló i té, és clar, una ala. I mentre jo camino a poc a poc per aquest novembre de dos segles després ella hi torna: 'Si abolíssim el gebre/ no acabaria l’estiu'. Emily Dickinson va ser (i és) gebre i abella, i per a totes dues coses no li calia anar-se’n gaire lluny del lloc on havia nascut i on havia après a mirar-se les coses més properes. La seva poesia creix cap endins, plena d’ales i agullons, i s’evapora i torna a aparèixer amb cada nou lector i amb cada nova lectura. En té prou amb un jardí que mai no se li acaba. El jardí en què trepitgem el gebre que ella va trepitjar i on imaginem la cançó d’unes altres abelles que continuen sent l’abella de la seva Fama. El jardí que ens acull només d’obrir un seu llibre, cosa que no hauria passat mai (ni que ens acollís ni llegir-la en un llibre) mentre fou viva. Visca, doncs, la seva Mort."

 JS, "Dickinson a Amherst: gebre i abella", L'Avenç, 380 (juny 2012)


MÉS
Emily Dickinson Museum
"Un alcohol així" (F l u x, 14-V-12)
"Coqueta, salvatge" (F l u x, 15-V-12)