VERMELL I GROC I NEGRE

Era un plaer especial veure les coses devorades, veure-les ennegrides i canviades. Amb el bec de llautó a les mans, amb aquest gran pitó escopint el seu querosè verinós sobre el món, la sang li batia al cap i les seves mans eren les mans d'un admirable director d'orquestra interpretant totes les simfonies de flames i foc per abatre les esparracades i carbonitzades ruïnes de la història. Amb el simbòlic casc numerat 451 al seu cap ximple i els ulls esdevinguts flames ataronjades només de pensar el que anava a passar, va disparar el contacte d'ignició i la casa va desaparèixer empassada per un foc que cremava el cel del vespre, vermell i groc i negre.

Travessà un eixam de lluernes. Per damunt de tot volia, com en el vell acudit, posar un caramel de pal dins el forn, mentre les ales de colom dels llibres s'agitaven nerviosament i morien al porxo de la casa i damunt la gespa. Mentre els llibres desapareixien en remolins espurnejants i un vent enfosquit per l'incendi se'ls enduia. [...]

 Ray Bradbury, inici de Fahrenheit 451 (traducció de JS)