ONES QUE VOLEN

Buscant com sempre una altra cosa, m'aturo en aquest poema de Rosselló-Pòrcel (de qui per cert el 2013 arriba també el centenari: ens oferiran les institucions un altre bonic i absurd reguitzell commemoratiu combinat tipus Any Espriu-Rosselló-Teixidor?):










ARDENT HIMNE

Aquestes són les hores de sols velocíssims,
i ara cavalquen uns homes de llargues cabelleres,
per damunt les escales del vent, cavalls de somni.

S'eleven a fogueres abrivades,
mouen el fum vermell i la tenebra roja
i empenyen els reflexos de l'incendi.
Arriben a les nits que bateguen de foc,
corren per diamants cremats, arena, cendra.
Per les ones roents del paradís,
volen damunt les flames afuades.

Homes alats de llargues cabelleres combaten
amb l'espasa del vent i de la llum.

 Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Imitació del foc (1938)


I em fa pensar, apagada la llum del sol, en un dels poemes que més m'agraden del Jardí de versos d'un nen de Stevenson:

NITS DE VENT

Quan surten els estels i surt la lluna,
   quan el vent bufa fort,
tot al llarg de la nit molla i obscura,
   ell cavalca al galop.
Tard en la nit, amb els focs apagats,
per què galopa amb cavall desbridat?

Quan els arbres gemeguen i es barallen
   i el mar mou els vaixells,
enllà pel camí ral, soroll i tralla,
   enllà galopa més.
Enllà galopa i galopa i llavors
gira i se’n torna altre cop al galop.

 Robert Louis Stevenson, dins A Child's Garden of Verses (1885)