diumenge, 10 de juny de 2012

LLANTERNA VERDAGUER

Avui fa cent deu anys de la mort de Jacint Verdaguer (l'enterrament del qual va ser durant dècades la més gran manifestació ciutadana barcelonina). Aquest vespre, les campanes de desenes de catedrals, esglésies i ajuntament del país repicaran per recordar-ho.

Mirem de veure-hi, de dir-hi la nostra i d'oir a través de la polsinera.











PLUS ULTRA

Allà d'allà de l'espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l'afrau
una efímera lluerna.
—Estrelleta —jo li he dit—,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l'alt verger
series tu la darrera?
—No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l'infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s'hi passeja.

 Jacint Verdaguer

1 comentari:

  1. Dos versos meravellosos i esperançadors:

    "... i allà on tu veus lo desert
    eixams de mons formiguegen".

    Amen !

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió