ELOGI D'ALGUNS ERRORS

["La creativitat consisteix a permetre't els errors. L'art és saber quins has de conservar. Bon 2012"... Com l'any passat,, l'Enric Jardí s'endú el premi a la millor idea del Ninou.]

PONCIANA

Els diaris d'ahir informaven que el Govern balear ha decidit que Ponç Pons serà l'Escriptor de l'Any 2011. Després de Baltasar Porcel (el 2009) i Carme Riera (enguany), és la primera vegada que el reconeixement correspon a un poeta. Un bon poeta, a més. Un escriptor culte i llibresc sense parafernàlia; algú prou savi per escriure, assabentat del reconeixement: "Jo encara som aquell fiet de casa pobra d'un poble petit d'una illa que escrivia versos dalt sa cambra i tenia un somni: ser poeta. Supòs que a base d'esforç i molt de corregir un dia ho aconseguiré." Un poeta que quan convé sap dur espardenyes i, així, no ha deixat mai de trepitjar el sòl de la roqueta amb lucidesa i alhora amb ulls com d'infant que amb els anys no han perdut la capacitat per a la meravella. Els confrares del Gremi de Llibres de Meravelles ens congratulem que se li giri feina extra, l'any que demà passat comença.

FOTOGRAFIA

Amb aquest noi immòbil com la fletxa de l’Eleata
noi enmig d’herbes altes no tinc res en comú
tret de la data de naixement les línies de la mà

la fotografia la va fer el meu pare abans de la segona guerra persa
pel fullatge i els núvols puc pensar que era agost
crits d’ocells i de grills olor de gra olor de plenitud

al fons el riu en els mapes romans anomenat Hýpanis
la llera el tro proper aconsellava refugiar-se entre els grecs
no quedaven pas lluny les seves colònies costaneres

el noi somriu confiat l’única ombra que coneix
és la del barret de palla l’ombra del pi l’ombra de la casa
i si algun resplendor dalt del cel el resplendor de la posta

petit meu Isaac acota el cap
solament un instant de dolor i després seràs
allò que vulguis —una oreneta un lliri camperol

jo he de vessar la teva sang petit meu
per tal que quedis innocent en el llampec d’estiu
ja per sempre segur com un insecte dins de l’àmbar
bell com una catedral de falgueres en el carbó servada.

 Zbigniew Herbert
 Versió de Narcís Comadira (usada amb permís)

INNOCENTADA

Només algú que no ha llegit (o que no vol o no sap llegir) Ausiàs March ni Jacint Verdaguer pot dir que Maragall és el primer poeta català modern.

BONES VOLUNTATS

Un parell de dies sense diaris no canvien l'assumpte: de tornada a les notícies, obris el paper (o el web) per la secció que l'obris el panorama fa feredat. Suposo que és una manera de consolar-nos com qualsevol altra: en el fons (i d'una manera un punt perversa, o patètica) deu ser com si les desgràcies vinguessin a dir-nos que tot continua com sempre (essent l'ombra l'ordinari) i que el nostre dia a dia no és pas tan dolent. A l'altra cara de la moneda, somriem sempre amb suficiència davant de l'esperança, o de la simple formulació de l'esperança.

Sense somriure, transcric (amb el permís de l'autor) un text d'Hilari Raguer sobre el darrer Nadal de Joan XXIII, l'anomenat "Papa bo".











PAU A LA TERRA ALS HOMES DE BONA VOLUNTAT

Joan XXIII tenia ben ficades al cap unes quantes sentències bíbliques, que repetia sovint, per a ell mateix i de cara a l’Església i a tot el món. Li eren llum i força personals, i alhora les projectava al món com una energia divina. Una de les seves predilectes era el cant dels àngels la nit de Nadal: “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes de bona voluntat”. La seva experiència de les dues guerres mundials havia creat en ell una veritable obsessió per la pau. Creia que, per a salvar-la, els cristians han de col·laborar amb tots els homes de bona voluntat. En la crisi dels míssils de Cuba, el 1962, va exhortar públicament “tots els homes de bona voluntat” a resoldre pacíficament el conflicte. Prèviament havia fet conèixer el text als Estats Units i a la Unió Soviètica, que, efectivament, van emprendre negociacions. Ell mateix es meravellava que els dos homes més poderosos del món li haguessin fet cas.

Aquell Nadal, Khruixov, sabent la greu malaltia del Papa, li va fer arribar aquest missatge: “Amb motiu dels sants dies de Nadal, li prego que accepti aquests desigs i felicitacions d’un home que vol per a vostè salut i energia per tal que pugui seguir esforçant-se contínuament a favor de la pau i per a la felicitat i el benestar de tota la humanitat”. Joan XXIII li va respondre: “Moltes gràcies pel seu gentil missatge de felicitació. L’hi retornem de cor amb les mateixes paraules vingudes de dalt: Pau a la terra als homes de bona voluntat”.

Després, volent avançar-se a futures crisis, Joan XXIII va publicar l’11 d’abril de 1963 l’encíclica Pacem in terris, “pau a la terra”, adreçada no sols als bisbes i als fidels cristians, com deien totes les encícliques, sinó també “a tots els homes de bona voluntat”. Ni abans ni després no hi ha hagut mai cap encíclica que tingués tanta ressonància.

  Hilari Raguer

AL·LELUIA FLASH

(Gràcies per l'enllaç, Laura!)

ELS ESTELS DE FARRERA

Tot i que vostès segurament no se n’hauran assabentat, acaba de publicar-se Cada oliva és un estel fos, una petita antologia bilingüe en croat i català de Marko Pogačar i Dinko Telećan producte del dinovè seminari de traducció poètica de Farrera.

Des de 1998, un o dos cops a l’any un parell de poetes estrangers i un grup de traductors i poetes catalans (bé, que usen la llengua catalana) s’apleguen durant quatre dies al Centre d’Art i Natura de Farrera de Pallars, aïllats en aquest poblet pirinenc a mil tres-cents metres d’alçada sense botigues ni cobertura de mòbil (un racó de món on també es refugia a treballar l’escriptor Colm Tóibín). Es tracta d’un taller de traducció in situ, semblant a d’altres experiències europees, per on han (hem) passat desenes de poetes i traductors de poesia “locals” que així han pogut conèixer i establir lligams amb els poetes “universals” convidats provinents de més d’una vintena de literatures grans i petites, de l’alemanya a la bretona, de l’hongaresa a l’armènia. El seminari l’organitza la Institució de les Lletres Catalanes i va ser una iniciativa de Francesc Parcerisas, aleshores director i avui degà de la ILC (càrrec en què acaba de substituir Josep M. Castellet).

I ara per què els ho explico, tot això? Doncs perquè som en temps de relleu governamental, de retallada pressupostària i de crisi d’idees en la gestió pública de la cultura. I perquè en temps així els seminaris de traducció de Farrera em semblen senzillament exemplars: la mena de política cultural amb sentit que hauríem de vetllar i de promoure. Una política de petites accions rellevants i sostingudes que fan xarxa i sumen complicitats. Accions amb sentit a les quals la pròpia modèstia allibera del pèndol dels pressupostos, però que precisament per això de vegades semblen quasi transparents i corren el risc de passar desapercebudes. Accions que, lluny del faraonisme (i el faronejar) d’alguns gestors enderiats a acumular pressupost i a aconseguir fotos als mitjans, no tenen per què costar sempre molts diners. El que sí que demanen sempre és coneixement de causa, paciència, complicitat amb el sector, sentit institucional i amor pel tema. Olives plenes d’estel, per entendre’ns.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 22-XII-10
Versión en castellano

ONADA

Sobre una onada blau fosc,
en el mar de la ciutat,
sura el teu Cap d’Any en una pena inexplicable;
com si la vida tornés a començar,
com si hi hagués llum i glòria,
un dia feliç i pa de sobres,
com si la vida anés cap a la dreta
després d’haver-se inclinat a l’esquerra.

         Joseph Brodsky, “Cançó de Nadal” [1962], fragment

FESTIVAL

Seguir la música, recordar les passes, córrer al ritme de la resta, anar amb compte amb les boles de la disfressa, mirar de tant en tant la professora entre bastidors, saludar als pares en passar, no trepitjar la cua del de davant, aturar-se on hi ha la marca, alçar els braços amb els altres, saludar tots alhora. Certament, als sis o set anys un festival de dansa és un exercici escolar excel·lent de cara al futur: el primer entrenament per a la logística familiar, la carrera laboral, l'aritmètica parlamentària o els estupends àpats de Nadal. Seguir la música, recordar les passes, córrer al ritme, anar amb compte...

BONA OMBRA

El cap de setmana ens ha deixat una bona notícia poètica: el premi Carles Riba atorgat a la Nit de Santa Llúcia a Maria Rosa Font, l'autora d'Aigua llunyana o Des de l'arrel, elegant i discreta com els seus poemes. Fa il·lusió, esperar amb ganes que surti el Riba. Enguany es dirà Un lloc a l'ombra.










FIGUERA MORTA, 2

Un fil de teranyina al buit,
l’alè del vent que aterra.
L’arrel clavant els dits
al bassal del crepuscle.

                  M. Rosa Font

EL GRAN SILENCI

L'altre dia vaig posar el punt final a la traducció d'un article d'Even-Zohar sobre treball intel·lectual i èxit de les societats que es clou amb una citació de l'Azaña jove (recollida a El problema español) on apunta:

Sería un error creer que este apartamiento de la vida cultural de Europa ha cesado para España. Sería un error creer que por alumbrarnos con luz eléctrica y viajar en ferrocarril y hablarnos por teléfono, estamos ya en la misma corriente de ideas que ha producido esos inventos ; como sería equivocado afirmar que por tener una ley de sufragio universal y un Parlamento y un Jurado, vivimos en democracia. No; en la historia de las ciencias aplicadas faltan los nombres españoles; ninguna de esas modificaciones y manipulaciones de las fuerzas naturales se ha inventado en nuestra casa; y esto, no por incapacidad natural, que sería absurdo suponerla, sino por otra razón más sencilla y más vergonzosa: por la razón de que el telégrafo eléctrico y los motores a vapor y la vacuna y las aplicaciones de la electricidad y los telares mecánicos, no son cosas que se hagan o descubran casualmente, ni por inspiración de Dios, sino que son el resultado de una manera especial de entender y amar la vida, de una corriente de ideas más profunda, cuya manifestación y cristalización definitiva y práctica, visible para el vulgo, son todas esas llamadas maravillas de la ciencia.

Avui, a l'Ara obren un article sobre els cent tertulians que ronden totes les tertúlies nostres que es fan i es desfan amb una frase també de Manuel Azaña que no coneixia però que des d'aquest moment incorporo al meu repertori de saviesa compartida: "Si cada espanyol [poseu-hi el gentilici que us convingui] parlés del que sap i només del que sap, es faria un gran silenci nacional que podríem aprofitar per estudiar."

Visca Azaña!

QUE NO HI EREN

Ahir vaig llegir un paper a la conferència de l'Anglo-Catalan Society sobre una traductora i lectora extraordinària dels anys cinquanta del segle passat que va anar desapareixent (en el sentit d'esfumar-se) a la dècada dels seixanta. Posats a parlar d'evanescència, avui deurà anar bé escoltar una cançó de 2007 enregistrada en programes de tele dels seixanta que mai no van existir.

GORG

Ni qui vol
ni qui pot:
en surt qui sura.

                    JS

MANRESA O ZAGAJEWSKI

Si no fos que avui al vespre compto ser a Manresa al costat d'Enric Faura (director d'Edi.cat) i d'Antoni Daura (president del Gremi de Llibreters) parlant, per invitació de la UOC i d'Òmnium, sobre "El futur de l'edició de llibres digitals", em tindríeu a les set a La Central del carrer Mallorca escoltant Adam Zagajewski, premi Europea di Poesia 2010, de qui Acantilado presenta el recull d'articles Solidaridad y soledad: "En aquesta obra, la meva recerca va adoptar la forma d'una apologia d'alguna cosa que vaig definir a la manera antiga com vida espiritual, individualitat, solitud i poesia".

MERCANTÍVOLS

Forges dixit.

TAMBÉ FLUEIX

"L'exemple desafia el sentit comú però la ciència al cap i a la fi és això mateix: un combat permanent contra les impresions." La ciència i la poesia.

SINDE CORO

És una més de les filtracions de Wikileaks. Una de petitona, però. Potser per això no he vist que els diaris estatals hi donin gaire importància. De tota manera, per als súbdits de l'estat que vivim en aquest quasi país d'allà dalt a la dreta saber que fer el que fem democràticament es considera antinatural i que la nostra ministra (de cultura!) va escalfar-li les orelles a l'ambaixador nord-americà contra una de les llengües que la Constitució espanyola l'obliga a protegir és una interessant, una útil lliçó més sobre el fàstic que pots arribar a sentir en la fira dels governs i els governants. I les governantes.










MÉS
La ministra diu que no va dir el que diuen que va dir.
Toni Mollà, "Wikileaks, la ministra i el doblatge" (El Periódico, 15-XII-10)

HOOKER

No feu cas de les imatges. Del que es tracta avui és de constatar com pot arribar a fer de gran un tema discret un bon intèrpret que sap administrar l'economia de mitjans. Prepareu les orelles per a un vol tranquil ran de costa.

Una mica més? Coneixeu això? Que ho disfruteu, com el cap de setmana.

POSTAL ORIENTAL

Avui és el Dia internacional dels Drets Humans, i es lliura el premi Nobel de la Pau a l'activista i escriptor xinès Liu Xiaobo, que no hi podrà ser perquè és tancat en un lloc d'on no té la clau. El govern de la Xina ha demostrat als darrers dies que el xantatge no és només cosa de dolents de pel·lícula i ha aconseguit que un grapat de representants internacionals també declinessin d'assistir a la cerimònia. A nosaltres no ens conviden, però també podem treure el nas a la festa. Mirant d'estar-ne al cas, per exemple, o participant en aquesta senzilla acció a favor del premiat que proposa el PEN Català (Xiaobo va ser president del PEN xinès).












Benvolguts, benvolgudes,

Demà es celebrarà a Oslo la cerimònia de lliurament del Premi Nóbel de la Pau 2010 a l’escriptor dissident xinès Liu Xiaobo, condemnat a 11 anys de presó pel règim xinès, només per expressar de forma pacífica les seves idees, a través dels seus escrits. Com sabreu pels mitjans de comunicació, la resposta de les autoritats xineses a l’atorgament del premi a Liu Xiaobo ha estat contundent, prohibint tant a la seva exposa, que es troba a hores d’ara sota arrest domiciliari, com als seus advocats, d’anar a recollir el premi a nom seu.

Arran d’aquest fets, el PEN Català ha decidit, una vegada més, afegir-se amb una sèrie d’accions a la campanya engegada pel PEN Internacional a favor de l’escriptor Liu Xiaobo. Una de les accions a la qual us convidem participar és la d’escriure postals a Liu Xiaobo, tot felicitant-lo pel Premi Nobel.

A continuació us indiquem un breu text de felicitació per escriure a la postal. Us convidem a escriure’l tant en anglès com en català:

Dear Mr. Liu Xiaobo,

My heartfelt congratulations for the Nobel Peace Prize 2010. I stand in solidarity with you as always to promote the peaceful exercise of basic civil rights in China.

All the very best,

Benvolgut Sr. Liu Xiaobo,

Les meves sinceres felicitacions pel Premi Nobel per la Pau 2010. Em solidaritzo amb vostè per la promoció de l’exercici pacífic dels drets civils fonamentals a la Xina.

Molt cordialment,
(Signat)
PEN Català
-----------------------------------
La postal ha d’anar adreçada a:

Liu Xiaobo
Jinzhou Prison
Nanshan Road 86
Taihe District, 121013
Jinzhou City, Liaoning Province
R.P. Xina
-----------------------------

IMPORTANT: us recomanem NO enviar postals nadalenques o amb cap símbol religiós. Us agrairíem molt que ens féssiu arribar confirmació de la vostra participació a la campanya, per tal de comptabilitzar el vostre suport. No cal dir que us convidem fer extensiu la invitació a escriure una postal a Liu Xiaobo també als vostres familiars i amics, i a publicar articles sobre els seu cas i les campanyes del PEN Internacional en els mitjans de comunicació amb els quals col·laboreu.

CASA DE JOCS

He aprofitat aquests dies sense reunions per tornar a veure House of Games, el debut de David Mamet com a director cinematogràfic. I m'ha passat que vint anys llargs després la pel·lícula, esplèndida com és en la seva modèstia i el seu guió de billar, s'anava desplegant davant meu amb un matís abans òbviament inexistent però ara inevitable: el deix, el rastre a la memòria. Així, tot hi era vagament familiar, i els trucs dels engalipadors i els girs de volant de l'argument els anava retrobant amb un somriure als llavis, més que no amb la freda bena als ulls que recordo de la primera vegada.

I és curiós, però arrepapat al sofà revivint la pel·lícula no podia treure'm del cap la sensació paral·lela que tinc aquests dies, després de les eleccions catalanes i de la satisfacció quasi general perquè CiU hagi arribat al rescat de Catalunya, a partir del moment que vaig veure per exemple les cares d'alguns dels que botaven al Majestic, o quan llegeixo al diari que Duran i Lleida serà Conseller en cap, que per estalviar eliminarem la conselleria de Medi Ambient, que "El Pirineu confia que Mas deixi fer més pistes d'esquí", que Joan Llinares comenta que al Palau "Cuando la fiscalía apuntó a CDC saltaron todos los fusibles", quan sento a la ràdio que el PSOE demana al PSC que investeixi Mas pel bé de la governabilitat futura d'Espanya... El saben aquell que diu "Jo això ja ho he vist, i sé com anava el truc"? Doncs això.

LORD GAGA

Oh-oh-oh-oh-oooh!
Oh-oh-oh-oooh-oh-oh-oh!
Caught in a bad romance
Oh-oh-oh-oh-oooh!
Oh-oh-oh-oooh-oh-oh-oh!
Caught in a bad romance
Rah rah ah-ah-ah!
Ro mah ro-mah-mah
Gaga Ooh-la-la!
Want your bad romance

Com els caragols, que són a la vegada mascle i femella, i com Nostre Senyor, que diu que és present a tot arreu alhora, Mario Vargas Llosa acaba d'actuar a Estocolm i a Barcelona amb pocs minuts de diferència.

Ha estat entranyable, al seu discurs, la imatge de la torre de Babel vista com una cosa barcelonina i positiva. Entranyable en el sentit de familiar perquè diria que ja l'hem sentida unes quantes vegades. I entranyable en el sentit d'intestinal perquè l'episodi de la torre hi surt diguem-ne tirant a refetet... Però, què no li és permès a un reina del pop?

Llàstima que fent precisament un elogi de la lectura Ell hagi oblidat el detall que si alguna cosa caracteritza Babel al Llibre és que la humanitat hi va perdre el monolingüisme. I així ens va des de llavors, malalts de la plaga incurable del mundo moderno que el seu alter ego Stefani Joanne Angelina Germanotta perpetua amb l'estranya tossuderia de no cantar en la bonica llengua que la policia s'encarregava de mantenir viva a la Barcelona efervescent de principis dels setanta.



MÉS
Quim Monzó, "De la misa, la mitad" (La Vanguardia, 17-XII-10)

DESTINS

Els esquemes preparats durant hores que al final et podies haver estalviat van al mateix cel, passades les reunions, que els que sí que hi has fet servir? I els fets servir que et porten a mal borràs, a quin infern van?

QUINZE MINUTS

Al día siguiente, a primera hora de la mañana, otro voluntario de DMD telefoneó al hotel para advertirles sobre lo que se encontrarían en la habitación 511. La prensa, como es habitual en estos casos, no dio cuenta del suceso. La muerte de Carlos Santos Velicia, de no ser porque él quiso que quedara testimonio de ella, sólo habría servido para engordar el cajón de sastre de las estadísticas sobre el suicidio. Carlos Santos Velicia tiene siete sílabas, así que, de ser un verso, sería un heptasílabo.

[aquí hi ha el textcomplet abans d'aquest, si voleu saber d'on ve...]

PREFERIDES

Gràcies a la Laura, us passo aquesta excel·lent interpretació sense paraules (hi ha una molt bona versió catalana d'Esteve Miralles* de la lletra d'Oscar Hammerstein II que no he sabut trobar a la xarxa) d'un clàssic dels musicals. També teniu, és clar, la represa impagable del tema a càrrec de John Coltrane.

En tot cas, que ho disfruteu. Amb tantes coses preferides de cadascú com hi càpiguen en un cap de setmana així de llarg.

[* Postdata. Teniu la versió catalana de la lletra, per gentilesa del traductor, als comentaris d'aquesta entrada, clicant al peu del vídeo allà on diu "9:05 AM". Visca Internet!]

FEDESA

¿Com pot dormir bé i llevar-se amb un somriure i dir bon dia i preparar l'esmorzar pels fills un/a dentista, sabent el que és a punt de posar-se a fer així que arribi a la feina?

LEKU

Jo no sé vostès, però un servidor una de les visites culturals més emocionants que recorda en sa vida, el lloc a on tornaria sense pensar-m'ho dues vegades i on m'hauria passat molta més estona de la que el grup permetia aquell dia és el Chillida-Leku. Ara ens diuen que d'aquí a ben poc tanca al públic. Sembla que la crisi se l'endú per davant. Mal senyal, quan la crisi fa net del que refulgia, per comptes de tanta pols i tanta andròmina (institucional i privada) com ens envolta.

Cordin-se bé els records, que vénen corbes tancades.

PLA PERFECTE

Pla perfecte per a una lectura de poemes (o una xerrada sobre literatura): "Hacia el final de un coloquio en Pamplona, en el formidable café Alt Wien, en el parque de la Taconera, una joven levanta la mano para decirme con mucha gracia que le ha interesado mucho todo lo que allí se ha hablado, aunque no ha entendido nada. Me parece fascinante. 'Lo ideal', le digo, 'sería que todo lo que has oído esta tarde aquí te acompañe al salir, lo ideal es que empiece en ti cuando todo esto termine.'"

Vila-Matas sembla cada vegada més un líric.

ALS SEUS PEUS

"Cuando la propaganda dejó paso al fútbol, arrolló el Barça, infinito por ahora, ni siquiera al alcance de la verborrea de Mou y sus múltiples portavoces, desclasificados, él y ellos, en el gran clásico. [...] Por ahora, al Barça le gana el fútbol mientras el Madrid está en manos de Mou, no en sus pies. Lo contrario de Guardiola, a los pies de sus chicos."

 José Sámano, "Cuando gana el fútbol", El País (30-XI-10)











MÉS SOBRE EL TEMA (VIST DES DE FORA)

"La Barça sur un autre planète" (France Football)
"Barça incontenibile. Real e Mou umiliati" (La Gazzetta dello Sport)
"Villa strikes twice as slick Barcelona thrash Madrid" (The Guardian)
"É um jogo para se recordar durante muito tempo" (A Bola)
"Le Barça humilie le Real" (L'Équipe)
"Una manita en el culé" (Olé)

CONSULTA

L'home proposa i el coixí disposa.

JOIA, ALEGRIA O FELICITAT

Fa poc la meva filla gran anava fent als de casa una enquesta escolar sobre la felicitat. Incòmode, vaig mirar d'escapolir-me de l'escomesa (que diria el mestre Puyal) el millor que vaig poder. Dies després, l'atzar –tan generós a la meva vida que de vegades dubto si no em devia equivocar de religió– em va posar a l'iPod un poema de Robinson Jeffers de la sèrie de muntatges que Josep Porcar fa i penja a Vimeo. El poema es diu "Joy", i mentre l'escoltava i el tornava a escoltar vaig entendre un cop més que certes coses s'expliquen molt millor en vers, i em vaig trobar traduint-lo per a la Clara. La primera lliçó va ser que en el simple títol ja hi trobem el primer nus, perquè tot i la temptació homòfona de posar-hi "Joia" diria que el que joia suscita en català no és pas la naturalitat del joy anglès (a banda del doble sentit amb joiell, inexistent a l'original). Llavors tenim alegria i felicitat. En Porcar hi va posar "Alegria". Jo, potser per il·lustrar millor la resposta a les preguntes de l'enquesta, m'inclino de moment per "Felicitat" (de fet, si haguéssim de traduir tots dos termes a l'anglès aniríem d'entrada a parar allà mateix: a happiness).

Us deixo aquí la meva versió del poema a dia d'avui.


FELICITAT

Tot i que la felicitat és millor que la pena, la felicitat no és gran.
La pau és gran, la força és gran.
Les estrelles no brillen de felicitat, ni és per felicitat que el voltor
estén al cel les seves veles grises
per damunt de la muntanya, ni és felicitat el que manté dreta
la muntanya desgastada mentre els anys com l'aigua
li caven els vessants. "Jo no sóc muntanya ni ocell
ni estrella, i busco la felicitat."
La feblesa del teu llinatge: de tota manera a la llarga el silenci
cobrirà aquests ulls pensarosos.

   Robinson Jeffers



«Joy», de Robinson Jeffers from blocsdelletres on Vimeo.

LA FI DE L'ESPERA?

D'acord amb les enquestes i amb el tarannà de la campanya, sembla que aquest és el vídeo més adient per a la jornada de reflexió d'avui. Si més no per la banda exmajoritària.

Que tinguem tots plegats un cap de setmana llarg i profitós.

APRENDRE'N

Aquesta nit el meu iPad ha après a parlar català (i a endreçar les coses en carpetes, i a fer més d'una tasca a la vegada). Hi ha trigat un parell d'hores. Ha anat una mica més lent que els protagonistes de Matrix, però bastant més de pressa que el gavadal de taxistes, cambrers, telefonistes i hostesses i hostessos incapaços de dir bon dia i d'entendre la paraula aquí si la pronuncies amb vocal neutra. Potser els hauríem de passar l'enllaç.

PATRIMONI

Aquests dies que tenim tots els candidats presentant declaracions, la gent de l'Ars Poetica han penjat a YouTube un grapat de poemes recitats fa un mes llarg al festival de Bratislava, entre els quals aquest "Patrimoni" en versió original catalana, eslovaca (traduït per Martin Solotruk) i anglesa (traduït per Anna Crowe, i amablement llegit per Carol Watts).



I posat a jugar a l'egosurfing, toca també donar les gràcies a Marc Vicens, responsable del menjar blanc (lletres amb dibuixos), per haver il·lustrat setmanes enrere "Per immersió". I avisar a qui hi pugui estar interessat que a Viu la poesia (més que un web, un gran projecte en marxa) han decidit afegir dos poemes, "Còpia cremada" i "El patge Jonàs..." a l'altre d'en Subirana que ja hi figurava.

CATALANS O QUÈ

LA MEVA IDENTITAT SECRETA ÉS

l'habitació és buida,
i la finestra és oberta

  Charles Simic, The World Doesn't End (1989)
  Versió de JS

DE BATUT

Volia començar la setmana escrivint una entrada animada i animosa, però ahir a la nit la meva desorientació em va dur a veure el debat televisiu amb els sis candidats parlamentaris a la presidència de la Generalitat de Catalunya, i els ànims em van acabar deixant abandonat allà al sofà. A canvi, en vaig extreure tres idees tirant a simples, gairebé translúcides, que voldria compartir amb tots vostès. De res.

Una (idea). No sé gaire com ha de ser l'escola catalana, però sí com no ha de ser: com aquella a on va anar el senyor Rivera.

Dues. Joan Herrera és un xic massa abstrús, Joan Puigcercós un xic massa evident, Artur Mas un xic massa elegant i José Montilla un xic massa tibat per guanyar un debat així. Als altres dos, que van tenir la valentia còmica de parlar en castellà a TV3 per si algú no els entenia, demanar-los si us plau que l'exerceixin a la inversa el proper cop que surtin a TVE.

I tres. Diumenge cal anar a votar. Ni que sigui per ajudar a estalviar-nos la presència d'algun dels presents ahir a la foto del proper debat.

UN REI ADORMIT

Enguany els Manel ens duran de regal aquesta nadala nova que també és un llibre i que ja podem tastar i incorporar al repertori de sempre.

Els camells d'Orient han començat el seu viatge. Llàstima que el carbó li arribarà a algú amb l'acta de parlamentari ja a la butxaca. En fi, bon cap de setmana a punt d'acabar...

CASTELLET: INTEL·LIGÈNCIA I DISTÀNCIA

La coberta del darrer llibre de Josep Maria Castellet, Seductors, il·lustrats i visionaris, reprodueix un dibuix de Cesc: recordo que quan la vaig veure em va semblar una excel·lent associació: com en l'art aparentment menor de Cesc, en Castellet qualitat artística, intel·ligència i discreció se sumen i acaben prenent una forma elegant, aparentment distanciada, que porta al gest, no al cop; al somriure, no a la riallada; a la frase, no al discurs.

Celebrem que el Ministeri de Cultura hagi concedit el Premio Nacional de las Letras Españolas (guardó que ja obtingué J.V. Foix en un llunyà 1984) de 2010 a Josep M. Castellet. Un Castellet, degà de la Institució de les Lletres Catalanes fins fa un parell de mesos, que obtingué l'any passat el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat. No és una coincidència: Castellet ha destacat per exercir de pont entre cultures (i avui apunta precisament en una entrevista –que el diari barceloní en qüestió no deu considerar prou significativa per incloure-la a la versió digital– que veu els ponts entre la literatura catalana i la castellana desapareguts), i devem més a la seva feina constant, tossuda, de vegades irònica, sempre implicada que no a les proclames d'alguns portaestendards.

Crític, antòleg, editor, memorialista, Josep M. Castellet (a qui ha faltat temps per apuntar que es tracta sobretot d'un premi a la supervivència) ens mira i somriu. Que sigui per molts anys.

PARAR L'ORELLA AL BATEC

Davant de segons quin dramatisme i segons quins setciències sempre recordo que hi ha sons que els humans no podem sentir i que certs animals, en canvi, perceben bé: fets que hi són encara que alguns no ens n’assabentem. Com passa amb els adolescents que s’entretenen, enriolats, a fer sonar als seus mòbils un so prou aguda perquè els adults no el puguem sentir. O com crítics i programadors que continuen repetint la cantarella que a la literatura catalana no hi passa res. Que hi hagi qui no ho senti no significa que el so no hi sigui.

Ho dic, per exemple, per Francesc Serés, que divendres estrena al SAT No som res, una roadmovie teatral. O per Lolita Bosch, que ha imprès un esplèndid acte de confiança (molt d’ella, poc del país) en forma d’antologia: Veus de la nova narrativa catalana (a Empúries i Anagrama). I per Jordi Puntí, que durant mesos ha instal·lat les seves Maletes perdudes dalt de la llista de vendes, i ara hi ha estat substituït pel darrer Sergi Pàmies. Ho dic per Vicenç Pagès, que té a punt d’aparèixer en castellà a Juntando Palabras Els jugadors de whist, amb pròleg d’Eloy Fernández Porta (un català que escriu en castellà i llegeix i aposta pels que usen la llengua de Rodoreda: toquem campanes!). O per Jordi Galceran, que reestrena a Barcelona i presenta a més Sis comèdies (Edicions 62), per Eva Piquer i La feina o la vida (Columna), per Marc Pastor amb L’any de la plaga (La Magrana), per Màrius Serra reeditant deu anys després Verbàlia 2.0, ara al costat d’un joc de tauler a càrrec de Devir, els editors de Catan en català.

Vull dir que la literatura catalana passa una quarantena (per l’edat dels protagonistes, no per cap aïllament) més que benigna en el mateix moment en què triomfen els Manel però també hi ha lloc per a Mishima i Els Amics de les Arts, en què s’ha estrenat amb bona acollida de públic Pa negre. Les nostres lletres viuen un relleu tranquil amb una tendència a l’alça en diversitat, qualitat i bon humor. Però no es refiïn de mi, si no volen: els poetes solem exagerar. Val més que ho comprovin vostès mateixos. Trobaran aquests noms i d’altres a llibreries, biblioteques i clubs de lectura. Parin l’orella: el batec és constant. I creix.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 17-XI-10
Versión en castellano

TEORIA DE LA RELATIVITAT

Al fons del mar, el que a la sirena li fa vergonya és que li vegin la part humana.

ALICIA & PEPE

[Actualització 17-XI, 9h: l'enllaç ja no funciona. Algú ha decidit
retirar el joc. Ara que comencàvem a divertir-nos...]

Un hom es promet no abusar dels acudits fàcils amb motiu de la campanya electoral i mira, va tirant com pot, però llavors ve que et trobes una peça com aquesta i ja no pots més i vas i et permets una relliscada en forma de post...

Què tenen en comú la blanenca Alícia, una gavina amb nom d'home, Lara Croft, els Rolling Stones, els immigrants il·legals i un plat de paella espanyola? Esbrineu-ho... si esteu preparats per a les emocions fortes, si teniu prou gust per a una estètica molt delicada i prou nivell per a l'argumentació florentina, i uns coneixements mínims d'hermenèutica dels símbols.

La cosa es titula "Rescate", com la vella pel·lícula de Lily Damita, i és un bonic exercici de zoofília recreativa.

IL·LUSTRATS PER INNOCENTI

Avui dilluns (dia internacional d'això que diu aquí a la dreta), a les set de la tarda, a la Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona hi ha convocada una xerrada amb Roberto Innocenti. El seu interlocutor serà el dibuixant català Ignasi Blanch.

L'italià Roberto Innocenti, premi Andersen a la fira de Bolonya de 2008, va fer-se famós sobretot arran de La rosa blanca (1985), i és avui un il·lustrador reconegut arreu. En català, la gent de Símbol editors van publicar-ne l'any passat el darrer llibre, La Casa, amb poemes de J. Patrick Lewis traduïts per qui signa aquest apunt.

REINES INDIES

Us presento en Dan Mangan, una troballa vancouveriana que dec al Jon Beasley-Murray.

Bon cap de setmana entre cafès i música comprada i esperes i mirades.

UN LECTOR SÓN UN MUNT DE LLIBRES

Mirat ja no des del bonisme, sinó en termes d'estricta rendibilitat (i sostenibilitat) comercial, vendre un llibre és (hauria de ser) sempre secundari respecte de sumar un lector. De tan elemental, gairebé fa vergonya formular-ho, oi? Doncs amb un parell d'honroses excepcions, fa anys que no sento cap editor que ho sostingui. Ja no diguem que es preocupi de fer (o de reclamar que es faci) alguna cosa perquè passi. Som els pares, els mestres, els bibliotecaris, algun polític, els internautes, els gestors culturals, els crítics, els que parlem de lectors. Els editors (més com més grans són, val a dir-ho) parlen de llibres, del tresor, de pirateria. I no precisament perquè citin Stevenson.

GETTYSBURG, SANT GERVASI

Mesos enrere em van encarregar un article sobre la religiositat de Joan Maragall per al Cultura/s de La Vanguardia. Ahir va sortir publicat, al costat d'altres peces de Julià Guillamon, Fèlix Riera i Toni Sala. Us en passo el començament, i l'enllaç per llegir-lo sencer si us ve de gust continuar.

QUE NO HAY TAL MUERTE

El 19 de noviembre de 1863, en Gettysburg, Pensilvania, cuatro meses después de la famosa batalla, Abraham Lincoln pronuncia uno de los discursos más conocidos (y repetidos) de la guerra civil norteamericana y de la historia de los Estados Unidos, aquel que dice: "Somos más bien los vivos los que debemos consagrarnos aquí a la gran tarea que aún resta ante nosotros: que, de estos muertos a los que honramos, tomemos una devoción incrementada a la causa por la que ellos dieron hasta la última medida completa de celo. Que resolvamos aquí, firmemente, que estos muertos no habrán dado su vida en vano" (y termina luego con la idea de que así el gobierno del pueblo, por el pueblo y para el pueblo no desaparecerá de la Tierra). No dar la vida en vano: Lincoln habla de soldados, pero no parece un mal programa para los artistas, aunque sí un programa peculiar en tiempos de Romanticismo. No dar la vida en vano: que la muerte no llegue y encuentre vacío lo vivido. Vivir, de algún modo, por los otros, para los otros, y así, en ellos, pervivir. (...)  [Aquí teniu l'article complet]

AFLORAMENT

Omplim els dies amb tonteries. Així no hi sura la roca pura.

SI SOM DIMARTS, AIXÒ ÉS VILAWEB

Si jo fos periodista, voldria haver-me inventat (i haver anat fent créixer, des dels temps de l'elemental, entranyable Infopista) aquest actiu imprescindible que avui és VilaWeb. Ara la criatura fa quinze anys i la posen de llarg amb un programa de gala. Suposo que al Vicent Partal no li deurà saber greu que us passi còpia del missatge que n'he rebut explicant-ho...

Benvolguts,

VilaWeb comença demà la celebració del quinzè aniversari amb una festa a internet durant quinze hores, recordant les vint-i-quatre hores que la comunitat de VilaWeb va celebrar de 1996 a 2003. Aquest quinzè aniversari és també el vostre aniversari i el de totes les persones que ho han fet possible. Per això volem celebrar-ho amb vosaltres d'aquesta manera, però també ens agradaria fer-ho amb un encontre de blocaires a la primavera, com a cloenda del quinzè aniversari, motiu pel qual us agrairem que ens feu arribar suggeriments i propostes.

Durant les quinze hores de festa a internet, els lectors de VilaWeb són convidats a enviar felicitacions i comentaris a través d'una finestra de xat que hi haurà a la portada de VilaWeb, on es recolliran totes les piulades de Twitter amb l'etiqueta #15VilaWeb. També es narrarà el funcionament quotidià de la redacció de VilaWeb, es descobriran les activitats que es portaran a terme durant el quinzè aniversari i de les 13.00 a les 13.30 hi haurà un xat en directe amb el director Vicent Partal.

Els dies 11 i 12 de novembre, el diari farà jornada de portes obertes. Cada dia hi haurà tres visites guiades, a les 12.00, 17.00 i 18.00. Per assistir-hi cal fer la sol·licitud a vilaweb@vilaweb.cat. A partir del dilluns, 15 de novembre, el diari publicarà unes quantes iniciatives, la més destacada i original de les quals serà que durant quinze setmanes una persona pública dirigirà el diari durant un dia, aportant una visió particular al món de la informació. Alguns d'aquests directors convidats seran Xavi Sarrià, Biel Mesquida, Martí Domínguez, David Caraben, Mathew Tree i América Sánchez. També es farà un encontre d'edicions locals l'11 de desembre i una festa a València el 16 de desembre.

Demà esperem poder compartir aquesta celebració a internet amb tots vosaltres i us animem a participar-hi.

Per molts anys i gràcies per la vostra confiança.

LÍMITS DE LA LLIBERTAT

Seguint el costum establert d'uns anys ençà, el PEN Català acaba de fer públics el cartell i el programa de les activitats organitzades amb motiu de la celebració del Dia Internacional de l'Escriptor Empresonat.

Sota el lema "Els límits de la llibertat d'expressió", els actes tindran lloc enguany a Agramunt, Barcelona i Palma pels volts del dia 15 de novembre. A la Rambla barcelonina, dimarts 16 al matí i a la tarda hi haurà quatre accions teatrals enllaçades, amb la col·laboració de l'Institut del Teatre.

CASINO SENSE REGLES

"El sistema no tiene marco regulatorio, está librado a su propia fuerza, sin una alternativa que lo contenga, y se confía en esa mierda de la mano invisible del mercado que lo convierte en un casino sin reglas. Es peor que el casino porque el casino tiene reglas."

Felipe González, expresident espanyol, en una entrevista amb J.J. Millás










Altres fragments interessants...

Una mica més sobre el mercat: "En lugar de dictar tú la norma para que el mercado funcione, el mercado te impone la norma para sobrevivir (que, por cierto, es la ausencia de norma). Y eso es lo peor, porque el mercado sin reglas te pide hoy lo contrario de lo que te va a pedir mañana. O de lo que te pidieron ayer, que era que rescataras la mano invisible del mercado de la propia catástrofe que había generado. Esto es, que hagas intervencionismo del más descarado a costa del contribuyente o del ahorrador, para rescatar al mercado."

Sobre Obama: "Ponte en la piel de Obama, con el aparato de seguridad que recibió de Bush... Ese hombre creía que podía resolver Guantánamo en 10 meses. Desde fuera diríamos que no ha cumplido. El asunto es que le va a costar toda la legislatura recuperar el control de los servicios de seguridad como él los querría. Ha habido demasiados vuelos clandestinos, demasiadas cárceles secretas y muchas de las personas que estuvieron en eso forman parte ahora de sus servicios de inteligencia."

Sobre el lideratge: "¿Cuál es el misterio del liderazgo en general, no solo en política? Hay algunas características fundamentales: Una, no puede ser líder quien no tiene capacidad, y/o sensibilidad, para hacerse cargo del estado de ánimo de los otros. Si no te haces cargo del estado de ánimo del otro, el otro no te siente próximo, siente que no lo comprendes y no te acepta como líder. Dos: no hay liderazgo si no cambias el estado de ánimo de los demás, de negativo a positivo o de positivo a más positivo, lo que comporta creer de verdad en el proyecto que ofreces, creer de la manera menos mercenaria posible porque te da más fuerza."

I la part temebrosa de l'entrevista, és clar: "Aquí y en todas partes. Eso son las tripas del Estado. Ya hace mucho que no estoy en el poder pero te voy a decir una cosa que a lo mejor te sorprende. Todavía no sé siquiera si hice bien o hice mal, no te estoy planteando un problema moral, porque aún no tengo la seguridad. Tuve una sola oportunidad en mi vida de dar una orden para liquidar a toda la cúpula de ETA. Antes de la caída de Bidart, en 1992, querían estropear los Juegos Olímpicos, tener una proyección universal... No sé cuánto tiempo antes, quizá en 1990 ó 1989, llegó hasta mí una información, que tenía que llegar hasta mí por las implicaciones que tenía. No se trataba de unas operaciones ordinarias de la lucha contra el terrorismo: nuestra gente había detectado -no digo quiénes- el lugar y el día de una reunión de la cúpula de ETA en el sur de Francia. De toda la dirección. Operación que llevaban siguiendo mucho tiempo. Se localiza lugar y día, pero la posibilidad que teníamos de detenerlos era cero, estaban fuera de nuestro territorio. Y la posibilidad de que la operación la hiciera Francia en aquel momento era muy escasa. Ahora habría sido más fácil. Aunque lo hubieran detectado nuestros servicios, si se reúne la cúpula de ETA en una localidad francesa, Francia les cae encima y los detiene a todos. En aquel momento no. En aquel momento solo cabía la posibilidad de volarlos a todos juntos en la casa en la que se iban a reunir. Ni te cuento las implicaciones que tenía actuar en territorio francés, no te explico toda la literatura, pero el hecho descarnado era: existe la posibilidad de volarlos a todos y descabezarlos. La decisión es sí o no. Lo simplifico, dije: no. Y añado a esto: todavía no sé si hice lo correcto."

DIETARISME ESCOCÈS

Abans d'ahir van ser de pas per Barcelona. Avui els tenim en directe al F l u x.

SANT NICOLAU

El País publica avui una interessant entrevista amb Nicholas Negroponte, l'autor de Being Digital i fundador del Media Lab del MIT, i un dels pensadors contemporanis de referència en qüestions de tecnologies aplicades.

El titular d'avui és que Negroponte considera el Twitter una moda passatgera, però entre les seves opinions i comentaris n'hi ha un grapat d'interessants. Com ara l'escena reveladora d'aquesta nena petita: "En las últimas semanas he visto el mayor cambio en mucho tiempo. Pusieron una fotografía de papel delante de una niña de tres años. Para verla mejor, dio un pellizco en ella, como si fuera una pantalla, pero se dio cuenta de que no tenía efecto sobre el papel. La manera de entender el mundo de esa niña no tiene nada que ver con la nuestra. Cuando tenga que votar habrá sido mucho más activa durante toda su vida. Hablarán diferente, se comunicarán de otra manera." És d'això, del que es tracta: d'aquestes altres maneres.

QUE TITUBEGIN

Esplèndida entrevista a un periodista nord-americà, Gay Talese, fill de sastre, en què entre girs irònics i un parell de veritats contra el mainstream, parlant del fet que no duu mai gravadora (i que va aprendre l'ofici escoltant les clientes contar les penes a sa mare mentre els prenia les mides) s'escola aquesta frase que m'apunto: "Les persones diuen el més interessant quan titubegen... Mai no les interrompi: tingui paciència i escolti... I ja veurà."

AMB PERDÓ (PAPAL)

Quins... dallonses. Ni l'Església, no coneix aquest pixafreda. Si jo fos bisbe de Roma, el situava de missioner al circ. Quina mena de pecat és, l'ofensa conscient, reiterada i interessada?

Per cert: benvingut, Santedat.

AVÍS PER A ORIENTALISTES

Parla Juan Gelman, quan li demanen en un acte la seva opinió sobre els haikai*: "Estan bé, però alguns es fan una mica llargs".









* NB. En català se suposa que diem un haiku i dos (o molts) haikai.

Postdata per al camarada Caja i l'amiga Sànchez, tan preocupada pels problemes reals de la gent: ara que m'ho miro bé, com és que no hi diu (primer de tot i amb lletra més grossa, com als aeroports) "Todos Santos panalletos"? Quin escàndol... Animem-nos a denunciar o impugnar les auques amb efectes retroactius!

SI ARA NO HO SENT

DESPRÉS (Afterwards)

Quan el Temps hagi clos el portal del meu estatge insegur,
i les fulloles del maig, brillants i fresques de saba,
batin com ales de seda, ¿dirà, potser, algú:
     «D’aquestes coses bé prou s’adonava»?

I si fos cap al tard, quan, lleument com un esguard que es mig clou,
algun falcó de la nit, travessant l’ombra, venia
damunt l’arç ventejat, pensarà algú: «Ell bé prou
     que l’haurà vist gairebé cada dia!»

Si el traspàs fos al cor d’una nit negra, amb un aire calent,
quan, tot esquiu, l’eriçó s’esmuny enllà de la prada,
«Perquè ningú no els fes mal prou posà força esment,
     i ara ja és mort», dirà algú, tal vegada.

Si, sabent que a la fi em ve el repòs, són a la porta, esguardant
la gran celístia d’hivern, que fa la nit ampla i pia,
pensaran cor endins, els qui mai més no em veuran:
     «Aquests misteris bé prou que els sabia!»

I si escolten el toc de l’adéu, al més pregon de la nit,
quan el vent trenca aquell so lent, i penseu que s’acaba,
però torna més fort, ¿diran amb cor encongit:
«Si ara no ho sent, d’aquestes coses bé prou s’adonava»?

  Thomas Hardy
  Versió catalana de Marià Manent
  Extret de Que no mori la llum. 50 poemes per a funerals (Ara Llibres, 2009)

MÉS
El poema llegit per Jeremy Irons.
El poema a SpokenVerse.
Una lectura acadèmica del poema.

CONTINUÏTAT

Sé que ja us n'he parlat altres vegades, dels videomuntatges del Josep Porcar. Però és que aquest darrer a partir d'un poema de Philip Larkin li ha sortit rodó, partint de la veu magnètica del misteriós Tom O'Bedlam.

Bon llarg cap de setmana de memòria dels absents.

«Continuing to live», de Philip Larkin from blocsdelletres on Vimeo.

TATTOO ATTACKS

El taxista, la cambrera que fa els cafès al bar d'Inca, la parella de turistes nòrdics madurs, la noia que recull les safates a l'Ars de l'aeroport. Mentre esperem per embarcar, em miro les mànigues i els pantalons llargs dels altres passatgers i penso: ells també?

ASFALT

Com quan t'asfalten un camí, que a partir d'aquell dia cal fer sempre un saltiró, un pacte amb la memòria, el traspàs d'algú proper altera sense desfigurar-lo el panorama. Deu ser així, en els detalls, de mica en mica, com canvien tan radicalment paisatges i agendes.

DE LA PARAULA

La "mal·leable i nobilíssima pasta de la paraula" s'esquerda en assabentar-nos de notícies com aquesta. Deixem que sigui el protagonista qui s'adreci a tots nosaltres des de la mateixa tribuna del Parlament que aquests dies es passeja per diversos paisatges catalans a les tanques de tot el país...

[...+] La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica.

a) Per salut política em refereixo al marc estatal de referència. Quan es va pactar la Constitució es va cometre la gran debilitat d'acceptar la desigualtat legal de les llengües de l'Estat. El castellà esdevenia sobirà, indiscutible, obligatori, amb dretsil·limitats. Les altres llengües ipso facto esdevenien subordinades, inferiors, voluntàries, vergonyants.

Però em refereixo també a l'actitud secular de la immensa majoria dels espanyols monolingües envers la diversitat de tota mena, i concretament envers la diversitat lingüística. La ideologia estatal ha sigut monolítica en aquest punt: s'ha escampat de mil maneres durant els darrers segles i ha creat o reforçat un sentiment advers, sovint de rebuig clar. Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.

Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres diferències, sobretot una: la diferència de sentiment patriòtic. Almenys en dues coses els «espanyols» se sententots units enfront dels altres: en la bandera i en la llengua. Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment d'impotència, de limitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la resta d'espanyols; de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i a tranquil·litat interior i exterior. Quan sortim del nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes amb un sentiment d'inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens interpel·li negativament sobre la nostra manera de ser i de parlar. Això hauria de tenir conseqüències polítiques clares en els partits dels territoris catalanoparlants, en el sentit que ens és imprescindible i urgent de modificar les nostres relacions –i les regles de joc– amb Espanya. Però deixaré aquesta branca de pensament, que ens distrauria del tema principal.

b) La salut social es podria concretar en aquella frase que hem repetit infinitat de vegades: s'estudia català en el sagrat clos de les aules però es parla castellà en l'àmbit lliure, obert i alegre del pati. Hem convertit la frase en eslògan però no hem aconseguit que ens mogués gaire d'una manera de fer que només ens condueix a empitjorar la situació.

Fa trenta anys que, sense treva, els uns afirmen la mort del català i els altres la neguen amb la mateixa vehemència. ¿Han sentit mai, senyors diputats, una polèmica semblant per al francès, per a l'italià, per a l'alemany, per al castellà? Per al castellà sí, però precisament referida als territoris on aquesta llengua no és o no era patrimonial.

Cínicament, sarcàsticament ha esdevingut també un eslògan que en aquests territoris ofeguem el castellà. Que fàcil és crear eslògans!; que fàcil és llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no tenen els totpoderosos mecanismes de les lleis, de l'exèrcit, dels vots majoritaris, dels grans mitjans d'intoxicació (anava a dir d'informació)! I si aquest eslògan, aquest dard enverinat, el llança una persona que viu entre nosaltres, aleshores aquesta persona és un cínic, un sarcàstic i un enemic d'aquest poble. És un enemic d'aquest poble perquè, actuant així, no pretén altra cosa que enfrontar les persones que vivim aquí i debilitar una de les dues llengües, sempre la mateixa.

Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s'anava, ara sí, ofegant.

Fa trenta anys que esmercem energies reclamant el català a Europa, perquè no podem reclamar-lo on caldria, al Congrés dels Diputats; i perquè ens hem fatigat reclamant-lo als carrers de Barcelona, de Palma de Mallorca, de València, de Perpinyà, d'Alacant, de l'Alguer o de Fraga.

Cada any, precisament en aquesta època, ens hem de sentir humiliats o desorientats per la mateixa cançó de l'enfadós que l'examen de català de selectivitat és més difícil que el de castellà. Els mitjans de comunicació ens intoxiquen en lloc de clarificar la situació: en lloc de denunciar que falla un sistema educatiu que no pot proporcionar a la llengua catalana tota la força i l'exigència que necessita en aquesta societat; en lloc de denunciar que no hi ha pas una qüestió de dificultat sinó d'ideologia: el català no és digne de ser, no té dret a ser una llengua tan «difícil» i tan estrictament exigible com qualsevol altra matèria; en lloc de subratllar que el castellà és hegemònic pertot arreu (als mitjans de comunicació, als locals i ambients lúdics i de relació social, etc.) i que en aquesta llengua es pot fer i es pot expressar tot.

c) La mala salut filològica del català és també fàcil de percebre. Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure (o de per riure-se'n!), una llengua que sí però no; una llengua de segona o tercera, vaja; una llengua subordinada. D'una banda, per exemple, molts programes de ràdio i televisió adopten impunement aquest pastitx des de fa dècades. D'una altra banda, devem ser el poble de la terra que té més tractats de barbarismes i més llibres d'estil (entre nosaltres llibre d'estil és un eufemisme de tractat de barbarismes i solecismes). En tercer lloc, tots vostès, tots nosaltres, tota la classe social més o menys benestant –si alhora és més o menys sensible als aspectes lingüístics–, tots els universitaris, tots els membres d'acadèmies, tots els metges, els arquitectes, els polítics, els dirigents de banca, els artistes i fins els novel·listes ens preguntem contínuament –mig fent-hi broma, però amb una pena profunda que volem amagar per poder continuar vivint– si en català això o allò és correcte, o com es diu en català tal o tal altre objecte, tal o tal animal o planta o concepte; o simplement «traduïm» mot a mot qualsevol cosa que ens ve als llavis o al pensament en castellà, en francès, en italià, en anglès.

I aquesta tercera mala salut no és gaire o gens tinguda en compte en l'etern i irritant debat sobre la salut de la llengua. No és gaire tinguda en compte però és d'una importància decisiva: a ningú no li és agradable o tolerable d'usar una llengua insegura, degradada, que es percep clarament com un patuès d'una altra o, pitjor encara, com una cosa que no ens la podem treure de sobre però que ens molesta, que de fet no ens serveix per a res perquè podem cobrir amb l'altra llengua totes les necessitats de la vida de cada dia.

Som, doncs, una comunitat lingüísticament malalta des de fa molts anys, des de segles. ¿Es pot tolerar que una comunitat s'hagi de qüestionar contínuament la bondat, la genuïnitat d'allò que parla? ¿Que els nostres filòlegs hagin d'esmerçar un temps enorme a fer llistes de paraules elementals i de fenòmens que tenim contaminats? ¿Que els pedagogs hagin de començar contínuament de zero? Això sol, senyors diputats, encara que no hi hagués res més, seria un motiu suficient de reflexió profunda per a les classes dirigents. ¿Volem o no volem ser un país normal?  [+...]