RAÓ DE SER

M’agrada llegir, m’agrada escriure, m’agrada opinar i sento el món de les lletres (i això inclou els escriptors i escriptores, les editorials, les llibreries, les biblioteques, les fires, els premis, els suplements i revistes, Sant Jordi i les faltes d’ortografia) com un tros del meu món. Potser estava, doncs, fatalment condemnat a parlar de tot plegat i a acabar publicant un llibre com aquest. Un llibre que té un germà gran (Per a què serveix un escriptor?), de fa temps descatalogat, que també donava voltes a la societat literària catalana (en aquell cas, dels anys noranta del segle passat) vista amb curiositat i un punt de distància. El que La catalana lletra aplega ara és, com el seu subtítol indica, una dècada de societat literària, de 2006 a 2015, observada des del mirador efímer d’una columna de diari amb tota la llibertat que la modèstia i l’evanescència regalen a qui signa aquestes ratlles.

La catalana lletra. Una dècada de societat literària observada està escrit contra la queixa, aquest moviment bucal tan poc estratègic i segons com tan català. Està escrit a favor de la lectura i dels autors que ens la fan feliç i memorable. I està escrit, com en dèiem abans, per deixar testimoni, quoi que ce soit.

Aprofito per agrair des d’aquí la confiança sostinguda en les meves columnes estantisses primer de Carles Geli i després, durant anys i panys, d’Ernest Alós, principal responsable que aquest llibre pugui ara publicar-se. També la complicitat de molts dels que han llegit, discutit, agraït o criticat els articles, amb Xavier Folch, Josep Maria Fonalleras, Enric Gomà, Oriol Izquierdo i Carlota Torrents al capdavant, per diverses raons. I vull finalment dedicar el llibre a la memòria de Montserrat Abelló, Josep Maria Castellet, Gabriel Galmés, Albert Manent, Modest Prats, Emili Teixidor, Joan Triadú i Gerard Vergés, que malauradament ja no el podran llegir. Ars longa, vita brevis.

 Jaume Subirana, proemi a l'ebook La catalana lletra. Una dècada de societat literària observada (Núvol, 2016)

FER I FER FER

Ara que els consellers de la Generalitat es dediquen a fer tuits i els intel·lectuals a assistir a tertúlies remunerades, potser no sigui fora de lloc evocar el passatge del Quixot en què Cervantes cita Sant Joan i el seu “operibus credite et non verbis”: creieu-vos les obres, no les paraules. Parlant d’obra feta, acaben de publicar-se, amb la discreció habitual, tres volums dedicats a tres dels grans “faedors” de la cultura catalana de la dictadura a la democràcia. Em refereixo als números extraordinaris de la Revista de Catalunya titulats Albert Manent: acció cultural, compromís civil i projecte intel·lectual (coordinat per Jordi Amat) i Max Cahner: artífex de la recuperació cultural i creador d’estructures d’estat (coordinat per Joan Tres) i al llibre de Punctum i Edicions 62 Josep M. Castellet, editor i mediador cultural, a cura d’Enric Gallén i José Francisco Ruiz Casanova, amb un bell text inicial d’Isabel Castellet.

¿Quina paraula hem de fer servir per als qui, com Cahner, Castellet o Manent, cadascú a la seva manera i amb els seus matisos, van fer que passessin un munt de coses, no van parar de dissenyar i engegar iniciatives, de pujar i baixar escales, d’organitzar actes, de posar gent en contacte? Reprenent els títols dels tres llibres, podríem dir-ne mediadors, artífexs, activistes. Altres han fet servir també, en un context més acadèmic, expressions com agents culturals, connexionistes o facilitadors. Agents i mitjancers, doncs: cordons i ullals. De l’energia aparentment inexhaurible de tots tres i d’un grapat més de noms (sumats als seus hereus, mig anònims encara) en viu en bona part el sistema literari català.

Max Cahner, Josep M. Castellet, Albert Manent: gent que no va parar d’inventar i de provar, de fer i de fer fer, amb una idea de país al cap (cadascú la seva) que no tenia res a veure amb el que veien però sí amb allò en què creien, enderiats a construir el que trobaven a faltar. L’èxit de les societats té noms i cognoms després no sempre celebrats. La fama deixem-la avui pels tuitaires.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 17-II-16
Versión en castellano

VENTADA

Diuen les prediccions meteorològiques que s’acosten dies de vent i fred. Parlo d’aquesta setmana a Catalunya, i de fa mitja dotzena llarga d’anys i el que quedi a les lletres del país. Segons com diríeu que tot continua igual, que la roda va fent i arriben Sant Jordi, el Premi d’Honor, la Setmana del Llibre en Català, la Nit de Santa Llúcia i, dotze mesos després, Sant Jordi, el Premi d’Honor, la Setmana del Llibre, la Nit de Santa Llúcia... Però si un mira enrere, i no cal allargar gaire la vista, s’adona que cap d’aquestes cites no és ben bé com era, i que pel camí ens hem quedat sense moltes coses i moltes persones, coses i persones difícilment substituïbles.

Dilluns dia 12, per exemple, es va fer al Teatre Romea un homenatge a Josep M. Castellet. Està bé, fer homenatges, però ell ja no hi és, com ja no hi són el Quo Vadis al carrer del Carme ni el Grup 62 al del Peu de la Creu: jo he vist somriure i actuar Castellet (sempre com si no actués) a l’AELC i a la Institució de les Lletres Catalanes, o enmig de l’embolic de Frankfurt i, què volen que els digui?, trobo que a hores d’ara no té relleu. El mateix podríem dir de Jaume Vallcorba: Quaderns Crema i Acantilado continuaran, sí, però ens hem quedat sense ell i no tenim gaires més editors a la seva alçada. Trobo també a faltar el somriure de Montserrat Abelló, l’energia d’Emili Teixidor, la murrieria de Gerard Vergés, l'erudició d’Albert Manent... Ja ho sé: és llei de vida. Però el torb fred escombra una terra pobra en un temps difícil. Perquè les institucions s’han anat encarcarant, l’ús de la llengua va cap enrere, abaixen la persiana llibreries on ens deixàvem la setmanada, tanquen les distribuïdores, la gent torna a publicar sense contracte, els avançaments s’han eixarreït i les liquidacions de CEDRO o la SGAE semblen plats liofilitzats dels imitadors de Ferran Adrià.

Diu que un pessimista és un realista ben informat. Jo veig que la ventada va encongint el panorama, amb un grapat de gent que fa com si tot seguís com sempre. I el nostre sempre ja era ben prim.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 21-I-15
Versión en castellano

PAÍS DE CASTELLETS

[Un article antic, de 2006, i una tria d'enllaços en record i homenatge al crític, editor, memorialista i exdegà de la ILC]

JOSEP M. MONZÓ, QUIM CASTELLET

A Catalunya, la mirada desgraciada (si se’m permet la hipèrbole) o desgraciosa (si se’m permet el neologisme) sobre la pròpia cultura té una llarga tradició, i una legió de seguidors entusiastes i remugaires com toca. Afortunadament, també té una bella llista de detractors. I és de dos d’aquests detractors que voldria parlar-los, perquè en pocs dies han ocupat la lletra petita de l’actualitat cultural, i ja se sap que la lletra petita conté la substància de les coses.

Un dia, en una vella sala plena a vessar de gent, s’hi celebraven l’aparició de Josep M. Castellet. Retrat de personatge en grup, de Teresa Muñoz, i els vuitanta anys del crític i editor, primer president de l’AELC, ara degà de la Institució de les Lletres Catalanes. Enmig de l’efusió editorial i sentimental, Castellet ho vivia amb un punt de distanciament alhora formal i cordial, agraït però irònic, intel·ligent i discret. Tant els convidats presents com l’índex onomàstic de la seva biografia li haurien permès mirar-s’ho tot plegat per damunt de l’espatlla, i era en canvi des de la complicitat del company de viatge que ho feia. Chapeau.

Dos dies després, amb un grapat de traductors de l’obra de Monzó i un altre grapat d’editors i agents literaris estrangers convidats a Barcelona per l’Institut Ramon Llull, seguia Xavier Moret que ens guiava en una “Ruta Quim Monzó” de la Catedral i el vell Zeleste al Merbeyé i d’aquí Balmes avall a Sants i a la plaça de Santa Madrona, on per comptes de l’escriptor que volia ser Nobel agenollat davant del rei de Suècia vam trobar Monzó tranquil·lament assegut en un banc, esperant-nos. La llista dels seus llibres ja traduïts fa goig, i l’entusiasme dels seus traductors i còmplices reconforta: ara, de cara al proper Frankfurt, podrà afegir algun volum més al prestatge, inclosa l’edició dels seus contes complets en alemany. I jo me’l mirava mirar-se tímidament les càmeres dels fotògrafs i enretirar-se una mica quan els traductors s’acostaven com en Castellet s’enretirava cap a la gran foto seva i a la paret l’altre dia al Palau Moja, i vaig pensar que aquest és el país pel qual aposto: ambiciós i tímid i somrient i pencaire. Un país de Castellets i Monzós.

 Jaume Subirana, El Periódico, 28-XII-2006


MÉS
Notícia de la seva mort a El País, amb un fragment d'entrevista molt interessant
Jordi Amat, "Capità Castellet" (Núvol, 10-I-14)
Teresa Muñoz Lloret, "Josep M. Castellet, l'escepticisme combatiu" (L'Avenç, 300, març 2005)
Juan Cruz, "Autoretrato del editor bien educado" (El País, 4-VIII-12)
"La vida es un sinsentido", entrevista de Víctor Amela (La Vanguardia, 18-I-08)
Tina Vallès, "Castellet en versaletes"
Enric H. March, "Josep M. Castellet, panegíric i epitafi" (Bereshit)
Antoni Puigverd, "La patria de Castellet" (La Vanguardia, 13-I-14)
Enric Bou, "Castellet, l'àliga literària" (Marjades, 16-I-14)
Jordi Llovet, "Cap altre Castellet?" (El País, Quadern, 16-I-14)
Francesc Arroyo, "El bé i el mal al voltant de Castellet" (El País, Quadern, 16-I-14)
Biel Mesquida, "Per a Castellet en el record (Plagueta de bord, 16-I-14)

ELS ESTELS DE FARRERA

Tot i que vostès segurament no se n’hauran assabentat, acaba de publicar-se Cada oliva és un estel fos, una petita antologia bilingüe en croat i català de Marko Pogačar i Dinko Telećan producte del dinovè seminari de traducció poètica de Farrera.

Des de 1998, un o dos cops a l’any un parell de poetes estrangers i un grup de traductors i poetes catalans (bé, que usen la llengua catalana) s’apleguen durant quatre dies al Centre d’Art i Natura de Farrera de Pallars, aïllats en aquest poblet pirinenc a mil tres-cents metres d’alçada sense botigues ni cobertura de mòbil (un racó de món on també es refugia a treballar l’escriptor Colm Tóibín). Es tracta d’un taller de traducció in situ, semblant a d’altres experiències europees, per on han (hem) passat desenes de poetes i traductors de poesia “locals” que així han pogut conèixer i establir lligams amb els poetes “universals” convidats provinents de més d’una vintena de literatures grans i petites, de l’alemanya a la bretona, de l’hongaresa a l’armènia. El seminari l’organitza la Institució de les Lletres Catalanes i va ser una iniciativa de Francesc Parcerisas, aleshores director i avui degà de la ILC (càrrec en què acaba de substituir Josep M. Castellet).

I ara per què els ho explico, tot això? Doncs perquè som en temps de relleu governamental, de retallada pressupostària i de crisi d’idees en la gestió pública de la cultura. I perquè en temps així els seminaris de traducció de Farrera em semblen senzillament exemplars: la mena de política cultural amb sentit que hauríem de vetllar i de promoure. Una política de petites accions rellevants i sostingudes que fan xarxa i sumen complicitats. Accions amb sentit a les quals la pròpia modèstia allibera del pèndol dels pressupostos, però que precisament per això de vegades semblen quasi transparents i corren el risc de passar desapercebudes. Accions que, lluny del faraonisme (i el faronejar) d’alguns gestors enderiats a acumular pressupost i a aconseguir fotos als mitjans, no tenen per què costar sempre molts diners. El que sí que demanen sempre és coneixement de causa, paciència, complicitat amb el sector, sentit institucional i amor pel tema. Olives plenes d’estel, per entendre’ns.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 22-XII-10
Versión en castellano

CASTELLET: INTEL·LIGÈNCIA I DISTÀNCIA

La coberta del darrer llibre de Josep Maria Castellet, Seductors, il·lustrats i visionaris, reprodueix un dibuix de Cesc: recordo que quan la vaig veure em va semblar una excel·lent associació: com en l'art aparentment menor de Cesc, en Castellet qualitat artística, intel·ligència i discreció se sumen i acaben prenent una forma elegant, aparentment distanciada, que porta al gest, no al cop; al somriure, no a la riallada; a la frase, no al discurs.

Celebrem que el Ministeri de Cultura hagi concedit el Premio Nacional de las Letras Españolas (guardó que ja obtingué J.V. Foix en un llunyà 1984) de 2010 a Josep M. Castellet. Un Castellet, degà de la Institució de les Lletres Catalanes fins fa un parell de mesos, que obtingué l'any passat el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat. No és una coincidència: Castellet ha destacat per exercir de pont entre cultures (i avui apunta precisament en una entrevista –que el diari barceloní en qüestió no deu considerar prou significativa per incloure-la a la versió digital– que veu els ponts entre la literatura catalana i la castellana desapareguts), i devem més a la seva feina constant, tossuda, de vegades irònica, sempre implicada que no a les proclames d'alguns portaestendards.

Crític, antòleg, editor, memorialista, Josep M. Castellet (a qui ha faltat temps per apuntar que es tracta sobretot d'un premi a la supervivència) ens mira i somriu. Que sigui per molts anys.

MEMÒRIA D'UN ESCENARI

Com en una mena de pàgines blanques de la literatura local (en el sentit ample del terme), proveu a aplegar els cognoms Arenas, Azúa, Badosa, Balcells, Bastardes, Benet i Jornet, Bohigas, Broggi, Capdevila, Carnero, Carreté, Casacuberta, Chordà, Coca, Cornudella, Cullell, Espasa, Fèrriz, Folch, Fonalleras, Gimferrer, Giner, Goytisolo, Guardiola, Herralde, Manent, Manzano, Márquez, Martos, Mascarell, Moix, Molas, Moret, Muñoz, Oller, Pèlach, Pelegrí, Pellejero, Piñol, Piquer, Porcel, Portabella, Prats, Pujol, Reverter, Rigol, Rubert de Ventós, Serra, Straufeld i Yvars (a banda dels Barral, Espriu, Ferrater, Gil de Biedma, Pla o Vázquez Montalbán presents en esperit)... No hi ha gaire gent que en sigui capaç. De provocar-ho, vull dir. Però és que l'endemà, divendres passat, Josep Maria Castellet feia vuitanta anys.

Sembla lògic (tot i que ell insisteixi que el que és lògic és no entendre les coses) que en la celebració d'una vida viscuda en grup, plena de gent i d'amistat, la sala s'ompli de forma significativa, i subratllem l'adjectiu. El protagonista, llegit, viatjat, simpàtic, irònic, s'ho mirava tot allà al mig però des d'una certa distància: la de la catàstrofe (són paraules seves) de l'edat, però també la de la calidesa i l'agraïment d'una intel·ligència celebrada i compartida. Des d'aquí toca afegir-se al brindis: felicitats, mestre!