dijous, 18 de novembre de 2010

PARAR L'ORELLA AL BATEC











Davant de segons quin dramatisme i segons quins setciències sempre recordo que hi ha sons que els humans no podem sentir i que certs animals, en canvi, perceben bé: fets que hi són encara que alguns no ens n’assabentem. Com passa amb els adolescents que s’entretenen, enriolats, a fer sonar als seus mòbils un so prou aguda perquè els adults no el puguem sentir. O com crítics i programadors que continuen repetint la cantarella que a la literatura catalana no hi passa res. Que hi hagi qui no ho senti no significa que el so no hi sigui.

Ho dic, per exemple, per Francesc Serés, que divendres estrena al SAT No som res, una roadmovie teatral. O per Lolita Bosch, que ha imprès un esplèndid acte de confiança (molt d’ella, poc del país) en forma d’antologia: Veus de la nova narrativa catalana (a Empúries i Anagrama). I per Jordi Puntí, que durant mesos ha instal·lat les seves Maletes perdudes dalt de la llista de vendes, i ara hi ha estat substituït pel darrer Sergi Pàmies. Ho dic per Vicenç Pagès, que té a punt d’aparèixer en castellà a Juntando Palabras Els jugadors de whist, amb pròleg d’Eloy Fernández Porta (un català que escriu en castellà i llegeix i aposta pels que usen la llengua de Rodoreda: toquem campanes!). O per Jordi Galceran, que reestrena a Barcelona i presenta a més Sis comèdies (Edicions 62), per Eva Piquer i La feina o la vida (Columna), per Marc Pastor amb L’any de la plaga (La Magrana), per Màrius Serra reeditant deu anys després Verbàlia 2.0, ara al costat d’un joc de tauler a càrrec de Devir, els editors de Catan en català.

Vull dir que la literatura catalana passa una quarantena (per l’edat dels protagonistes, no per cap aïllament) més que benigna en el mateix moment en què triomfen els Manel però també hi ha lloc per a Mishima i Els Amics de les Arts, en què s’ha estrenat amb bona acollida de públic Pa negre. Les nostres lletres viuen un relleu tranquil amb una tendència a l’alça en diversitat, qualitat i bon humor. Però no es refiïn de mi, si no volen: els poetes solem exagerar. Val més que ho comprovin vostès mateixos. Trobaran aquests noms i d’altres a llibreries, biblioteques i clubs de lectura. Parin l’orella: el batec és constant. I creix.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 17-XI-10
Versión en castellano

3 comentaris:

  1. Jo el que trobo dramàtic, d'aquesta quarentena que viu la cultura catalana, és no poder arribar a tot!

    Però, vés per on, aquest diumenge aniré al SAT. Per això m'ha fet gràcia veure els ex-guerrillers al post.

    Salut!

    ;)

    ResponElimina
  2. Ens diràs què t'ha semblat, Sara?

    ResponElimina
  3. Només puc dir que em va agradar molt, perquè et fas un fart de riure i perquè amb humor és diuen moltes veritats. El SAT, per cert, ple de gom a gom.

    (I jo que havia d’estudiar i, ja veus, al teatre passant-m’ho bé.)

    Salut!

    ;)

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió