CASA DE JOCS

He aprofitat aquests dies sense reunions per tornar a veure House of Games, el debut de David Mamet com a director cinematogràfic. I m'ha passat que vint anys llargs després la pel·lícula, esplèndida com és en la seva modèstia i el seu guió de billar, s'anava desplegant davant meu amb un matís abans òbviament inexistent però ara inevitable: el deix, el rastre a la memòria. Així, tot hi era vagament familiar, i els trucs dels engalipadors i els girs de volant de l'argument els anava retrobant amb un somriure als llavis, més que no amb la freda bena als ulls que recordo de la primera vegada.

I és curiós, però arrepapat al sofà revivint la pel·lícula no podia treure'm del cap la sensació paral·lela que tinc aquests dies, després de les eleccions catalanes i de la satisfacció quasi general perquè CiU hagi arribat al rescat de Catalunya, a partir del moment que vaig veure per exemple les cares d'alguns dels que botaven al Majestic, o quan llegeixo al diari que Duran i Lleida serà Conseller en cap, que per estalviar eliminarem la conselleria de Medi Ambient, que "El Pirineu confia que Mas deixi fer més pistes d'esquí", que Joan Llinares comenta que al Palau "Cuando la fiscalía apuntó a CDC saltaron todos los fusibles", quan sento a la ràdio que el PSOE demana al PSC que investeixi Mas pel bé de la governabilitat futura d'Espanya... El saben aquell que diu "Jo això ja ho he vist, i sé com anava el truc"? Doncs això.