AJUDAR A RECORDAR

Després va venir la invasió alemanya i es va produir una cosa extraordinària: la necessitat d'assolir la unitat nacional davant l'enemic va provocar certa relaxació dels controls policíacs. En la gran onada de sentiment patriòtic rus, els escriptors grans i joves, particularment els poetes, que els lectors sentien que parlaven per ells, que deien allò que sentien i creien ells mateixos, van ser idolatrats com mai. Poetes la feina dels quals havia estat considerada amb desgrat per les autoritats, i en conseqüència, publicada molt de tant en tant, si és que ho era, van començar a rebre cartes dels soldats del front, tot sovint amb citacions dels seus versos menys polítics i més personals. Borís Pasternak i Anna Akhmàtova, que havien viscut durant molt temps en una mena d'exili intern, van començar a rebre una quantitat esbalaïdora de cartes de soldats amb citacions de poemes seus tant publicats com no publicats; tenien un seguit de comandes d'autògrafs, de confirmació de l'autenticitat dels textos, d'expressió de l'actitud de l'autor davant aquest problema o aquell altre. A la fi, els líders del partit se'n van començar a adonar i, en conseqüència, l'estatus i la seguretat personal d'aquests poetes mal vistos va millorar. A la Rússia prerevolucionària, era habitual que els poetes fessin lectures públiques de la seva obra, a més de recitar poemes de memòria a reunions privades. La novetat era que, quan Pasternak i Akhmàtova llegien els seus poemes i en algun moment vacil·laven, sempre hi havia uns quants seguidors entre els nombrós públic reunit per escoltar-los que els ajudaven a recordar les paraules i recitaven versos d'obres publicades i no publicades i, en tot cas, que no estaven a l'abast del públic. Cap escriptor no podia evitar emocionar-se i derivar força d'aquesta forma d'homenatge tan genuïna.

Isaiah Berlin, "Converses amb Akhmàtova i Pasternak" (dins El veritable estudi de la humanitat, un monument acabat d'aparèixer en català)