AMB SENSE ULLERES

Fa dies que no em sé treure del cap la foto d'Arnaldo Otegi a dins d'un cotxe amb ulls empetitits i cara de derrota, i un policia encaputxat al costat que el fa acotar-se, camí de la garjola. Hi penso cada vegada que veig el senyor Fèlix Millet passejant per la Diagonal envoltat de fotògrafs, o quan llegeixo cada nova intervenció del dinosaure castellonenc redistribuint el poder a la Comunitat Valenciana (és com diu que n'hem de dir) rere les seves ulleres fumades, o quan m'assabento de les peregrines idees sobre l'Holocaust del nou Secretari general del PP valencià, César Augusto Asencio (exmembre de la OJE que el 1979 signava en un diari que "Mucho habría que hablar sobre los campos de concentración alemanes y sobre el mito de los seis millones de judíos exterminados. Un estudio detallado nos demuestra que todo esto es falso", i després ha anat fent carrera).

Em demano què tenen Millet, Fabra i Asencio que no tingui Otegi. A part de la llibertat, vull dir. I llavors m'adono que són les ulleres. Ja poden anar explicant-nos els observadors atents que "la llei de partits s’ha convertit en un obstacle per aconseguir la pacificació d’Euskadi, perquè aplicada per Garzón ha acabat perseguint idees, no delictes". Això és indiscutible, però em sembla que el problema no és aquest, Pere: el problema són les ulleres. No havent comès cap delicte, com els altres, segur que si Otegi portés ulleres ara camparia tan tranquil pel carrer. Mira't si no l'Asencio, en Fabra, en Millet. I em reajusto al pont del nas les meves, incòmodament amotllat a l'ortopèdia.