DAVANT DEL MUR

M'agrada la idea d'un Déu present en el no-res, que resta en la ruïna, que és memòria en la destrucció.

Pedra freda a la mà. Alguna mena de vibració que no tens manera de saber si és altra cosa que pura suggestió. I tots aquests paperets que ataconen literalment els intersticis dels grans blocs amb agraïment, desig, puresa, vilesa, ambició, ceguesa, penediments, humilitat... Tot el que puguem imaginar convertit en paper, en petites notes que ningú no ha de llegir mai podrint-se les unes al costat, a sobre, a dins de les altres, fregant en silenci els grans carreus d'un mur d'un temple que ja no hi és. Les llegiria totes.

Ridiculesa de les reglamentacions, i aquí som a l'ull del tifó, al súmmum, al vòrtex de la interpretació del text d'on s'extreuen les regles que interpreten els textos i mil·limetren la vida de qui s'hi avé.

Dures paraules de Verdaguer (que en diu "Plaça dels plors dels jueus") sobre el lloc i el que hi veu. No en perdona ni una, als "pobres fills d'Abraham". En general, malgrat la ultrapropaganda planiana, la lectura del Dietari... costa, passat un segle llarg.

Aquest és el Mur vell. Ara tenen també el nou, que des d'aquí és com si no existís.