dijous, 5 de novembre de 2009

HAS CANVIAT

Aquesta sí que és la ambición rubia de veritat. Reconec que li tinc una flaca: pocs personatges del circ polític m'encenen, m'interessen, m'atemoreixen i em diverteixen, a parts iguals, com ella. I ve de lluny. L'any dels Jocs (dels nostres Jocs, vull dir), el 1992, ja vaig publicar a la revista Foc Nou una columna titulada "Aguirre, la còlera de la deesa" (que després, pentinada, vaig incorporar a Suomenlinna) on explicava una anècdota real de la llavors regidora que m'havien contat de primera mà. Diu així:

El mes passat, l'ajuntament de Madrid va fer clausurar després d'inaugurada una exposició d'Intermón sobre l'Amèrica Llatina. L'exposició havia estat instal·lada a Barcelona durant un parell de mesos (també en un local municipal, a la casa Golferichs) i després a d'altres ciutats, i encara és previst d'inaugurar-la a Vitòria. Però a Madrid no pot ser. Això pensen, si més no, la regidora de l'àrea de Medi Ambient, la senyora Esperanza Aguirre, i un seu assessor per a qüestions culturals.

El Santi ens explicava com el director d'Intermón va haver de fer el cor fort mentre acompanyava l'assessor municipal en la seva visita i aquest anava revisant els textos i es despatxava de gust desqualificant la inclusió d'una fotografia de Fidel Castro o les referències a fets com la guerrilla, la teologia de l'alliberament i l'assassinat d'Ignacio Ellacuría i els seus companys. Com tothom sap, d'ençà dels dos fets nuclears de l'inici d'aquesta dècada (la victòria Popular a les eleccions municipals madrilenyes i la caiguda del Mur de Berlín), la història de l'Amèrica Llatina ha canviat i ara consisteix en una llarga marxa cap a la llibertat: dels germans Pinzones al president Cristiani, passant per Peron, Pelé, Pinochet, la lambada i els generals haitians. Assessorat, doncs, per l'ínclit assessor, l'ajuntament va suggerir a Intermón retirar alguns dels plafons i "completar" part de la informació perquè tot plegat fos menys "sesgado", però no van arribar a un acord i la clausura fou fulminant.

¿Com és que la senyora Aguirre i el seu assessor, escollits per uns quants ciutadans però governant en nom de tots, van mostrar-se disposats a fer hores extra i a puntualitzar el contingut d'una exposició a la qual havien atorgat anteriorment tots els permisos, un local municipal i la inclusió al programa Madrid'92? D'on els ve aquest zel administratiu? Ells diuen que "Hablar de Castro o las guerrillas puede ser apología del terrorismo". ¿No serà que a la senyora Esperanza, com a un seu parent llunyà magistralment retratat per Werner Herzog a la pel·lícula Aguirre o la cólera de Dios, El Dorado del liberalisme l'ha trastocada? "Yo soy una liberal convencida y no voy a censurar nada, por ello les dijimos que completaran la información, que nos parece parcial", explicà a la premsa. ¿Per què, d'ara endavant, no fan el mateix amb els articles signats a totes les publicacions municipals, amb els quadres i les fotografies de les exposicions, amb el que diuen els mestres a classe a les escoles de l'ajuntament i amb els llibres que presten a les biblioteques sobre les quals tenen jurisdicció? Control, orientació política, mercadeig: això és el que un ciutadà espera del seu ajuntament. I més, és clar, d'una regidoria de Medi Ambient... Tot plegat, si fos un acudit, faria riure.


I avui resulta que obro els diaris i em trobo la cosina de l'enyorat Jaime Gil de Biedma, la que ho passa malament sense pagues extres, la que després d'embolicar la seu de la Puerta del Sol amb un anunci d'una pel·lícula sobre el 2 de mayo va dir que Madrid és la comunitat més lliure, cosmopolita i pròspera perquè "nunca gasta dinero en promover sus señas de identidad", la que va dir que les escoltes a membres del seu partit de Madrid les feia Rubalcaba i es va quedar tan ampla, va i me la trobo compartint acte amb un company de partit que defensa tenir "un impulso rebelde" per transformar la realitat i assegurant, quan li acosten les carxofes, que no fa declaracions amb sabata plana. Caram, discreta i al costat d'un revolucionari... Què t'ha passat, Esperanza? I juro que en aquell moment el control aleatori de l'equip de música hi ha posat de fons la veu immarcescible, aquesta sí, d'Eva Cassidy (posats a parlar de senyores estupendes, també haurien pogut ser la Vaughan o la Holiday).

4 comentaris:

  1. La veritat és que abans m'hi incendiava: ara cada vegada em fa riure més. Potser m'ho hauré de fer mirar... Per cert, Jesús, felicitats tardanes pel premi!

    ResponElimina
  2. En realitat crec que el problema amb Esperança és que tot cristo es va riure d'ella, i encara no se la prenen seriosament. Mal assumpte menystenir l'enemic.

    ResponElimina
  3. I segurament t'hauria donat aquesta resposta.

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió