diumenge, 11 d’octubre de 2009

QUE MIG SEGLE NO ÉS RES

El temps passa i això no obstant se sosté en alguns noms, en determinades instantànies. A la fotografia que ara evoco hi ha un llarguíssim seguici en blanc i negre que ocupa tot el pont de Vallcarca i, al capdavant, els joves Joan Triadú, Jordi Mir, Joaquim Molas i Macià Alavedra duen un taüt a l’espatlla. Som a l’estiu de 1959 (l’any de l’afer Galinsoga i de les primeres emissions de TVE des de Miramar), i l’home que porten a enterrar és un escriptor: Carles Riba. Un escriptor català i doncs, llavors, un silenciat, però tot i així hom l’acompanya en la darrera caminada com si es tractés d’una figura, com s’havia acompanyat cinquanta anys abans Verdaguer o s’havia d’acompanyar Espriu o Martí i Pol vint-i-cinc, cinquanta anys més tard.

Aquests dies commemorem la mort ara fa mig segle de Carles Riba. Ahir la Universitat de Barcelona va inaugurar el curs acadèmic amb una lliçó sobre "Riba i la Universitat" i aquest mes i el proper altres actes celebraran l’efemèride. El tret de sortida de tot plegat va ser a internet: a l’estiu un grapat de blocs van penjar entrades evocant la data i la figura del poeta. Riba, doncs, no ha estat oblidat, tot i que una visita a les llibreries del país a la recerca dels seus llibres no resulti especialment encoratjadora. Però amb quin autor no actual (i amb novetat recent al mercat!) no passa avui el mateix? Aquell 1959 Riba era la columna damunt de la qual s’alçava el prestigi de les lletres catalanes a l'interior. El seu nom provenia dels temps d’abans de la guerra i s’havia anat trenant amb els de la Fundació Bernat Metge, la Institució de les Lletres Catalanes i el PEN (el seu discurs "Als escriptors del món", llegit al congrés internacional de Praga de 1938, encara avui esborrona), amb l’exili, el retorn, l’Institut d’Estudis Catalans (que presidí) i els "Congresos de Poesía" de Segòvia i Salamanca, amb el precari diàleg amb la intel·lectualitat espanyola no feixista del moment.

En vida, sobretot en el silenci cultural dels anys cinquanta barcelonins, Riba va exercir un discret mestratge que va acabar erigint-lo en referent. A la seva mort, encara relativament jove, la perdurança de la seva influència com a hel·lenista, com a crític i com a poeta va restar assegurada per l’admiració de gent com Joan Triadú, Manuel Balasch, Frederic-Pau Verrié o Josep Pedreira (editor de Salvatge cor, que rebatejarà amb el nom del poeta el premi més prestigiós del moment), als quals s’aniran afegint Carles Miralles, Carles-Jordi Guardiola (compilador d’una joia amagada: l’epistolari ribià), Enric Sullà, Jaume Medina o Jordi Malé. A finals dels seixanta se’n publica l’obra completa i un extens volum d’homenatge, apareixen després un bon nombre d’estudis i monografies i, ja en els vuitanta, Edicions 62 inclou Riba als "Clàssics catalans del segle XX", les Elegies de Bierville s’incorporen al cànon escolar i el seu nom entrarà a la llista de carrers, instituts i biblioteques públiques… Poeta de primera en un segle d’or, crític de referència, articulista intens: els lectors exigents no l’hem mai obviat, com no es pot obviar la versió de l’Odissea que traduí amb passió i rigor. Al cementiri de Sarrià, una estela clàssica esculpida pel seu amic –exiliat com ell– Joan Rebull evoca sota el sol d’aquest octubre del 2009 la suspensió de temps i estils al voltant dels grans noms, dels notables d’una cultura. I apunta amb discreció que mig segle no és res, per a alguns.











-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 7-X-09
Versión en castellano

2 comentaris:

  1. Un molt bon article, un bon record.

    ResponElimina
  2. Per si voleu saber més coses sobre l'escultor Joan Rebull, de Reus:

    http://www.raco.cat/index.php/RevistaCLR/article/view/28660/28494

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió