PASSANT PEL MEU COS

com un mocador per una anella:
com si el meu pare pogués viure i morir
sense perill dintre meu.

  Sharon Olds
  versió de Gemma Gorga

COREOGRAFIA PER A INTERIOR DOMÈSTIC

Una dona inclina lleument el cap
sobre la penombra dels fogons,
com en un quadre de Jan Vermeer.
Avesada a calçar-se les sabatilles
del silenci, sap moure's sense rompre
el cordó umbilical que lliga
els objectes a la llum:
vessa resines a l'interior
de vins mediterranis de cos clar,
prem la bava picant i escumosa
de la melmelada, disposa després
una filera d'arengades tristes
en una tina de fusta, seguint sempre
el sentit de les agulles del consol.
Tot a pinzellades petites,
com qui no coneix altra vocació
que la minúcia.

  Gemma Gorga, Mur (Meteora, 2015)

GORGA

Una de les coses bones que te la professió (perquè la professem, la literatura): conèixer gent que has admirat en llegir-la i decidir continuar admirant-la i llegint-la.

Divendres al vespre, presentats per en Jordi Van Campen, amb la Gemma Gorga vam compartir recital a la Llibreria Mythos de Sant Cugat. En transcric dos textos del seu Llibre dels minuts (Columna, 2006):


S'esquerda i finalment es trenca el plat que em conté, el plat on em recullo cada nit, el plat que sóc, el plat on dono a menjar el que sóc. S'esquerda i finalment es trenca la paraula plat, que contenia la paraula jo, que contenia la paraula tu (mira quin escampall de lletres, com si també s'hagués trencat el diccionari). Tinc la certesa que sóc morta molt abans de contemplar el cos estès a terra. Qui m'ha deixat relliscar d'entre les seves mans, com una safata de porcellana ensabonada? Morir-se així com s'esmicola un plat. I contemplar l'ànima, càlida com sopa, sobre les rajoles que callen.

                                             * * *

La felicitat s'assembla a un monosíl·lab. Per la seva senzillesa estructural. També per la brevetat amb què ens visita la boca.

NOMS SÓN MONS

Lletra acaba d'obrir pàgina dedicada a Mercè Ibarz (amb un text d'Enric Sòria sobre A la ciutat en obres), a Jordi Puntí (amb una peça feta a mida per Jordi Galves) i a Joan-Lluís Lluís (amb un text també escrit expressament per Julià Guillamon). I jo espero el proper Sala i la propera Moliner i el proper Guixà i el proper Fonalleras i el proper Galceran i el proper Pons i la propera Monsó i el proper Bezsonoff i la propera Castells i el proper Pairolí i la propera Bosch i el proper Pedrals i el proper Casasses i la propera Gorga (són només exemples!) assaborint pàgina a pàgina La força de la gravetat de Francesc Serés, i amb la novel·la del Màrius Serra, els articles d'en Sòria a l'edició valenciana d'El País i els Hostes d'Isidre Martínez Marzo ja apuntats a la llista de sant Jordi... Quan m'embranco a parlar de literatura catalana d'ara amb entusiasme i ja veig que el meu interlocutor somriu condescendent i em demana si l'optimisme em ve de família o és professional, darrerament miro m'abstenir-me d'enfilar gaires arguments, més aviat recomano una volta desimbolta pels taulells de novetats de les llibreries, unes hores de lectura, una mica més de curiositat, una mica menys de prejudici...