APARENÇA NACIONAL

La notícia acaba d'aparèixer a La Vanguardia digital, i als encalçadors de perles de redacció ens alegrarà el Ninou: agents del Cuerpo Nacional de Policía han enxampat cinc atracadors que fugien d'una joieria i els han disparat a parts no vitals per no respectar l'alto: "Finalmente, los policías detuvieron a cuatro de los cinco atracadores, que por su apariencia externa no parecen tener nacionalidad española, de acuerdo con los datos facilitados por el portavoz de la Jefatura Superior".

Ara que als futbolistes estrangers els nacionalitzen tan de pressa, potser que els clubs pensin a afegir a les revisions mèdiques habituals algun retoc de decoloració i de cirugia estètica, no fos cas que un agent despistat confongui els nous cracks i els tirotegi a la sortida del sastre un dia que hagin anat a comprar-se una mica d'aparença externa nacional.

GRANS I PRINCIPIS

No sé com s'ho fan, els principis, que gairebé sempre acaben tan a prop dels més grans.

QUÈ LLEGEIXES?



Avui sóc a la festa.

REGALETS



Com que som en temporada de generositat a dojo, us passo unes quantes troballes digitals...

- un parell d'entrevistes interessants: amb Antoni Ferrando, blogger veterà i responsable de Quaderns (darrerament associat a la "revista electrònica monotextual" El mel d'Émile) i amb Màrius Serra, un dels millors tituladors d'aquests verals;

- dos nous blocs lectors: eLiteratura i el de Félix de Azúa (gentilesa de La Oficina del Autor de PRISA), incorporats tots dos a la banda esquerra, sota el maleït comptador que no hi ha manera de treure'm de sobre;

- una bona versió digital d'exposició (altrament ben recomanable en directe): "Barcelona & fotografia";

- una llista Nielsen dels deu errors en què no han de caure els weblogs (que potser incompleix aquest post esquitxat. En fi...), i

- també una mala notícia, si no m'equivoco. Read you, Duquena!

NIT DE NADAL

NATIVITAT

Nit de Nadal! Cinc-
cents poetes esperaven, amb
la ploma damunt del paper,
que arribés el poema,
repicant campanes. I ja fos
per l’estretor de la xemeneia
o perquè havien deixat
de creure, el poema els passà
de llarg en la seva escapada
camí de l’oblit, i deixà
el llindar despullat
de tot tret de l’infant
de rima celestial a qui més tard
ells ensenyarien prosa.

            R.S. Thomas

[Per al Josep Maria, que no estava segur d'entendre'l del tot. Si és que els bons poemes es poden entendre del tot...]

AH, ÉS CLAR...



Durant anys vaig barallar-me amb les galetes i les torrades primes per aconseguir estendre-hi la mantega amb el ganivet sense trencar-les, amb resultats diguem que bastant tristos. Llavors un dia algú em va dir que n'hi posés una altra a sota, i el problema va quedar resolt per sempre. Quan hi topes, la saviesa popular (de fet, la saviesa tout court) sembla evident, però és ben rara, i fins que no hi arribes la trobes a faltar sense saber-ho, ajupint-te i ajupint-te a recollir trossos que ja no goses empassar-te. Li passa també a la bona poesia: evident i rara, i s'esmicola menys si en té d'altra a sota.

FER VISIBLE

Els galeristes han basat un seu anunci promocional a pàgina als diaris en una fina frase de Paul Klee: "L'art no reprodueix allò que és visible, sinó que fa visible allò que no sempre ho és". Òbviament, no hi parla només d'arts plàstiques. O, dit d'una altra manera, com que parla d'art en general també ens parla de literatura.

RIMES CULERS
[Edició especial migdia]

Diu que Mourinho rima amb Ronaldinho, però també amb pinyo, dinyo o (amb perdó) te l'endinyo. El temps ens rimarà...

I NO NOMÉS

"Les malalties tenen la virtut de convertir a tothom en metge."

Robert Robert, Barcelona avui en dia (Empúries, 2004)

DE CUCS I ARRELS

Escolto Ruthie Henshall desgranar encalmada i amb una afinació perfecta "But not for me", "Summertime" o "They all laughed" de Gershwin, però a casa hi fa fred, l'agenda fa por i persones que m'importen no ho passen bé i jo no sé ajudar-les: em trobo canviant el cd marró fosc per un de marró clar que té a prop a la prestatgeria tot i ser ben diferents, i les guitarres dels Gipsy Kings omplen la sala amb la força del vent d'"Aven Aven".

Em preparo un chai ben carregat i m'assec amb les dues portades a les mans, tan allunyades i tan meves totes dues, lluny i a tocar de Broadway i la Camarga. Arriben "Amigo" i "Fandango" i la melangia de "Nuages", i amb "Petita noia" em sembla que veig Peret entre els que toquen a prop de la fusta humil a terra, i llavors em fixo en un espectador una mica allunyat, participant distant amb ulleres i vestit fosc, mig d'esquena, i em giro i somric i ve que sortint del cercle, de tornada al fred de les parets de casa, taral·lejo com Frank Sinatra però amb les guitarres dels Reyes de fons, citant Shakespeare:

The odds were a hundred to one against me
The world thought the heights were too high to climb
But people from Missouri never incensed me
Oh, I wasn't a bit concerned
For from history I had learned
How many, many times the worm had turned

VARIACIONS

Hi ha un temps per a cada cosa, sí, i un motiu per a cada tonteria. Però també força coses sense cita, i algunes tonteries desmotivades.

LÍNIA CLARA

Per als que sempre remuguen contra els mitjans nord-americans, per als que ahir a la nit van tornar a disfrutar amb Eastwood i el xèrif Hackman a Unforgiven ("We all have it coming, Kid"), per als convençuts que les quotes per si mateixes ens salvaran, aquest acudit de Pat Oliphant al New York Times d'abans d'ahir...

TAMBÉ TU, EDUARDO?

Un clàssic: Helvetia, terra mítica.

TOTA PULCHRA

Trobo ben pertinent que avui, dia de la Puríssima (o de la Immaculada Concepció: no s'entén per què no van endarrerir dos dies la signatura i ja tenien patrona), Josep M. Ruiz Simon evoqui des de la seva columna a La Vanguardia aquell versicle de Mateu en què Jesús, davant d'un endimoniat, avisa: "Tot reialme dividit contra ell mateix, s'arruïna, i tota ciutat o casa dividida contra ella mateixa no es podrà pas sostenir" (Mt 12, 25). Llàstima només que, com sol passar amb les Escriptures, cadascú ho pugui llegir com més li convingui...

ENCADENAMIENTU

A Astúries hi ha un racó increïble, exemple de la potència de la bona suma de públic i particular, l'"Aula de las metáforas", on un pot trobar-se convidat a xerrar sobre poesia catalana o sobre literatura i memòria i que Fernando Beltrán es posi a llegir en castellà, amb la vella edició bilingüe de Seix Barral a les mans, "Josep Carner" de Ferrater, que llavors et demanin de llegir-lo en català i que després d'escoltar...


JOSEP CARNER

En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.

Xuan Bello es tregui un paper de la butxaca i llegeixi:


JOSEP CARNER

No cimero y más fosco de la nueche, nun quiero sentir
l'olor de mayu que boria allá fuera, y ye pequeñu
el candil col que tengo abondo p'allumar
les páxines tenues del llibru, les poesíes de Carner,
que tu me disti ayeri. Has dos años y cuatro meses
que-y di esti mesmu llibru a otra moza. Palabres
que lleí cuidando nella, y qu'ella lleó
pa min, y son del too nueves agora
que les lleo por ti, cuidando en ti.
Palabres que nos falaron a tous tres, y fain
que nos parescamos. Palabres que permanecen,
mentes varien los díes y camaden los sentíos,
ofrecíes pa que les volvamos entender. Como una patria.

I com que els has dit que tu ets tu i les teves lectures, sense cronologies ni fronteres, no deuran trobar estrany que un acte i un espai com aquest allarguin i reforcin la cadena dels teus parents i germans. Que surtis a la pluja i a la fosca de fora més ben acompanyat, amb una mica menys de fred, amb les butxaques una mica més plenes de paraules, de palabres, de palabras, com pàtries.

MERCHANT

Una de les poques coses bones dels inútils dies d'intent d'endreça és la repesca, a la base d'una pila, al fons d'un prestatge, en un racó tapat per llibres o pel rellotge tapat amb un dibuix infantil, de peces de tu deixades enrere però no oblidades. Avui que l'Isern parla de Dylan, que en Biel evoca el fum tardoral de Rosselló-Pòrcel i que L'efecte Jauss recupera Maurici Serrahima (a qui Joan de Sagarra dedicava el seu article de fa una setmana), avui que la llum desbalba el fred i el gris de Barcelona sembla clar, m'han vingut a les mans els cedés de Natalie Merchant i amb ells mesos intensos i després anys més tranquils de companyia, del radical enlluernament en escoltar per primera vegada "Tigerlily" al lent remuntar el riu del temps pels títols dels 10.000 Maniacs ("Eat for two", "These are the days" o "Noha's dove" són part de la meva antologia de cançons). I he anat obrint i tancant la boca afamada de l'aparell i deixant-me queixalar... I know what you tell yourself, you tell yourself. Look in the mirror, look in the mirror what does it show? I hear you counting. I know you're adding up the score. I know, oh yes I know what you tell yourself, you tell yourself.

Merchant és, tant com cantant, compositora: "pop poet", en va dir algú, i signaria per saber a quina escola va anar per a això. A mi em fa pensar o m'ha fet pensar per moments, alternativament, en Tracy Chapman, en Sinéad O'Connor, en Sheryl Crow, en altres dames del folk endollat i sense endollar, però diria que --igual que les barreja estilísticament-- les depassa a totes en sosteniment de l'interès de la pròpia carrera al llarg del temps. These are the days you'll remember. Never before and never since, I promise...

Té, a més, un site excel·lent, on m'assabento que acaba de llançar el doble "Retrospective", pesco algun tresor amagat, i passo i repasso fotos i lletres de totes les seves cançons. Així, puc escoltar i llegir I'm not gonna beg you for nothing. I'm not gonne beg you for your love. Straight talk, give me the straight talk.

I quan arribo a "Kind and generous" em demana que prepari el vermut, i amb "Break your heart" el gel ja peta suau sota el líquid vermellós i alço la copa contra la primera hora de la tarda a la finestra del pati i apujo el volum de l'aparell del menjador per provar la resistència dels altaveus amb l'orgue de "King of May"...

farewell today
travel on now
be on your way

I QUÈ MÉS?

–Un descafeinado de máquina con leche cortito de café y templado, por favor...

I, com d'amagat, treu de la bossa la capseta de les sacarines i la guarda a la palma de la mà. Quan em pesca mirant-la, el cambrer somriu.

PACIÈNCIA I DIETARI

Conten que, l'any 1947 (quan només en portaven ocho de paz i Evita Perón es passejava per Espanya com ara els clenxinats apòstols de la desintegració), Josep Pla li va recomanar a Néstor Luján: «Tingui paciència, llegeixi els escèptics, obri un dietari.»

NATIVITY

Christmas Eve! Five
hundred poets waited, pen
poised above paper,
for the poem to arrive,
bells ringing. It was because
the chimney was too small,
because they had ceased
to believe, the poem passed them
by on its way out
into oblivion, leaving
the doorstep bare
of all but the sky-rhyming
child to whom later
on they would teach prose.

 R.S. Thomas (Mass for Hard Times, 1992)

COROMINES

L'Any Coromines ja té logo i pàgina web en marxa --en català, castellà, occità i anglès-- amb biografia, una molt bona bibliografia a càrrec de Josep Ferrer i Costa, àlbum fotogràfic i pàgina de recursos (que inclou entre d'altres l'entrevista de Josep M. Espinàs al Canal 33, descarregable si un té prou paciència i megues)... "Mots amb arrels", com diu l'exposició itinerant pensada per a les escoles.

POLÍTICA O LITERATURA

Escolto col·legues que parlen del què i el com d'escriure bé, plàcidament instal·lat al fons d'una sala conventual, i segueixo amb interès els diferents punts de vista sobre què fa bona una història segons guionistes, dramaturgs i narradors de pes, fins que arriba de no sé on, sense soroll de porta ni corns d'avís, una noia alta i prima, de gest elegant, amb mans perfectes i cabells foscos deixats anar per sota de les espatlles i s'asseu dues files més enllà, es treu amb gest melós l'abric i un jersei gruixut, decanta l'esquena i deixa la galta damunt dels tres dits centrals de la mà dreta. No goso voler que es giri, per no trencar l'estampa. Ja no sé qui parla ni de què. I em vénen al cap els primers versos d'un poema de W.B. Yeats, un poema de guerra i vida dels anys trenta que fa:

POLITICS

How can I, that girl standing there,
My attention fix
On Roman or on Russian
Or on Spanish politics?
Yet here's a travelled man that knows
What he talks about,
And there's a politician
That has read and thought,
And maybe what they say is true
Of war and war's alarms,
But O that I were young again
And held her in my arms!

I en la versió de Marià Villangómez (Quaderns Crema, 1983):

POLÍTICA

¿Com puc, havent-hi aqueixa noia aquí,
fixar la meva atenció
en la política romana
o russa o espanyola?
I amb tot hi ha un que ha viatjat
i que sap de què parla,
i també hi ha un polític
que ha llegit i ha pensat,
i potser és veritat allò que diuen
sobre la guerra i els temors de guerra,
però, ai!, si fos jove una altra volta
i la tingués a ella entre els meus braços!

JEREMIADES

A El gust de les cireres, d'Abbas Kiarostami, es conta una història estupenda sobre un home que va a veure el metge i li diu:
–Doctor, em fa mal tot el cos. Quan em toco el cap amb el dit, em fa mal. Quan em toco aquí a la panxa, el mateix. Si em toco el genoll, igual. Si em toco el peu, em fa mal. Què puc fer?
El metge l'explora, i finalment dictamina:
–Miri, el seu cos està bé. Però té el dit trencat.

Quan llegeixo les enardides filípiques d'algun(e)s comentaristes de l'actualitat cultural catalana (assenyaladors compulsius enderiats a fer servir una bombeta de 25W i a dir que no s'hi veuen, a avisar de tempestes i després lamentar-se si no plou, a llistar greuges i oblits per tot el cos de les nostres lletres) no em sé treure del cap aquesta història. Una pila de dits trencats, això tenim.

ESMORZAR A L'HOTEL DE TANTES ESTRELLES D'UNA CIUTAT DE NEGOCIS EN UNA HORA QUE SE SUPOSA QUE JA ÉS DE FEINA

Els homes, amb les nostres camises d'un sol color (suau), les nostres corbates i sabates bones, les nostres pantalles tft i els nostres fulls d'Excel, parlant fluix, assenyalant discretament, somrient amb educació, fent veure que tot plegat importa.

MÉS I MÉS

Som més forts del que ens pensem, i més febles del que voldríem.

EL DIA DESPRÉS

El Barça es una excelente noticia para el fútbol. Puede que no sea el mejor equipo del mundo, pero sí el más atractivo: juega al ataque, juega con armonía, juega bien. El Barça es coherente. Se sabe a qué juega, y no le va mal. El Madrid es otra cosa. El Madrid no se sabe a qué juega. No obedece a ningún plan. Vive en el apogeo de su popularidad y está a la cabeza del negocio en el mundo del fútbol. Pero no tiene estilo reconocible. Dificilmente puede jugar bien. Sin embargo, puede ganar a cualquiera. Tiene los jugadores para hacerlo, con Ronaldo al frente. Es lo interesante de este partido. (Santiago Segurola, El País, 19 de novembre de 2005)

Escrit i publicat hores abans del xoc de xocs a l'estadi del Real Madrid i llegit ara, amb el 0 a 3 a la butxaca, el fragment guanya mèrit. Com la no beligerància política al partit (tret d'extremistes minoritaris, i minoritzats per la ignorància de la majoria dels espectadors) malgrat les nostres pors, com l'admirable resposta del públic aplaudint el tercer gol de Ronaldinho i adreçant la lògica ràbia de l'afeccionat contra el seu president, per comptes de contra Eto'o (de forma diferent, val a dir-ho, al que vam fer a can Barça amb Figo).

Contra el que molts poden pensar (i el que aquests dies els mitjans ens repeteixen fins a l'extenuació), la commemoració important del 2005 no són els trenta anys de la mort de Franco, sinó els trenta-un del 0-5 del Barça de Michels i Cruyff al Bernabéu, el 17 de febrer de 1974. En aquest sentit, el 0-3 d'ahir també és important. Perquè Franco passarà (ja ha passat), però Madrid i Barcelona seran a lloc alguns segles més. Ahir a la capital d'Espanya El Mundo i la COPE continuaven venent catàstrofes i paranoia i pels carrers desfilaven un parell de milers de persones (moltes, ben joves) vestides de falangista, sí, però també s'hi publicava al diari de més tiratge la peça transcrita a l'encapçalament, i els noranta mil espectadors del Bernabéu entomaven en silenci i amb respecte una medecina que a ben pocs ens agradaria empassar-nos. Franco i el franquisme ja són història, i aquest no és el problema. El debat de veritat és un debat de model (com ho ha estat sempre, i en aquest sentit el dictador gallec el que va fer va ser aprofitar-se d'un riu que baixava brut de feia moltes dècades, i augmentar-ne la contaminació): un debat de què s'ofereix i què es vol obtenir. De si jugues (i vius) per dominar i ser popular i tenir més calers que ningú o jugues com t'agrada, per passar-t'ho bé i fer-ho passar bé, ni que sigui perdent de vegades, com de vegades a la vida es perd malgrat raons i precaucions. Potser es tracti d'esforçar-nos a ser una excel·lent notícia per a la resta d'Espanya: jugar bé, a l'atac, amb harmonia, ser coherents, que se sàpiga a què juguem. I esperar que això sigui vist com una alternativa prou interessant a la intoxicació, a l'escatologisme, a les marxes amb camisa blava per la gran ciutat que acull els quadres de Goya, on van fer carrera Cadalso, Jovellanos i Larra, la ciutat de la Residencia de Estudiantes i del ""No pasarán!", de la movida i del CARS.

El dia després, amb la taula plena de diaris i la glàndula blaugrana a un pas de l'infart, val la pena recordar-nos que ni el Barça és el millor equip del món ni Catalunya el millor país, com el Real Madrid no és el nostre enemic ni la capital d'Espanya l'infern on escamots de taxistes psicòpates esperen els que baixen del pont aeri per arrencar-los la llengua o el cor. Ahir els vam donar un bany. Que ens calmi una mica a tots plegats.

UN SANTCUGAT

Un grapat de versos de Màrius Sampere llegits per col·legues com a homenatge barrejats amb música ben triada, llums apagats, una coreografia de Nats Nus contra el fons del claustre romànic il·luminat i, per sobre, retallat, una mica de cel negre amb lluna gairebé plena. I et gires i en demanaries un altre, a la taula de les estrelles, que

cada cor és un minut que dura
tant com una vida: cada vida,
un cor que bat durant un breu minut.

AP-7

L'avenç del cotxe sota la pluja, forta i embravida pel vent, té alguna cosa de submarí, de capsular. Parlem en veu baixa mirant tot al voltant amb ben poc per veure, acotxats al cor de la tempesta, i enfonsem lleument el coll en passar a tocar dels ventres de les balenes de setze rodes. Plou per dins de l'aigua, i és un passant negat que diu paraules pures.

SETMANA D'ESCRIPTORS



Avui dilluns arriba a les llibreries El somriure de l’atzar, segon volum del dietari de Feliu Formosa a Perifèric Edicions, el jove segell de Xulio-Ricardo Trigo (país de col·leccionadors de barrets!).

Demà dimarts, 15 de novembre, se celebra arreu el Dia Internacional de l'Escriptor Empresonat: entre nosaltres, fa anys que és el Centre Català del PEN que s'ocupa de recordar-nos que hi ha autors que pateixen per coses més bàsiques (i més perilloses) que el canon de biblioteques, el prestigi social o qui anirà allà. Enguany, el programa d'activitats inclou una lectura-homenatge en memòria de l'escriptor i activista Ken Saro-Wiwa, a L'Horiginal, i un diàleg sobre Saro-Wiwa i el seu llegat entre Alfred Bosch i el poeta nigerià Remi Raji.

I dimecres s'inaugura el cinquè Festival de poesia de Sant Cugat, que enguany té Màrius Sampere com a poeta d'honor (Santa Coloma ve de dedicar-li unes "Samperíades") i un concert de Raimon i una exposició sobre Guillem d'Efak i Ovidi Montllor, entre d'altres, al programa. Tot plegat, fins dissabte 19 a les 22h, amb deu poetes en la Nit dirigida enguany per Dolors Vilarasau, al magnífic Auditori d'una de les ciutats de Ferrater i del pare Batllori.

Mentrestant, s'haurà posat en marxa a l'Ateneu Barcelonès el cicle d'encontres entre literatures "Veus d'escriptors", organitzat pel PEN i la Casa de l'Est, i aquesta mateixa setmana seran a Barcelona, entre d'altres, l'eslovè Drago Jancar i el polonès Adam Zagajewski.

Vull dir que vivim en un racó de món prou esventat. Ja ho diuen, tornant a Formosa, aquells versos de Semblança:

[...]
És per això que l'atzar ens completa
i així se suma tot: versos, besades,
amb la constància implacable que té
allò que amor i atzar volen sumar
i no poden restar l'oblit ni el tedi.
I comença a girar al nostre voltant
la roda dels amors que fan l'amor.
I comença a imposar-se enllà del temps,
contra la por, el somriure de l'atzar.

DOLS

Per què plorem? Què ens fa estar-hi ja predisposats? Em pregunto, mirant-me'n una allargassar-se a la galta d'un home gran, què ho fa que les llàgrimes s'encomanin.

Se sent el lent soroll sord, menut, acompassat, de les quatre rodes grises de goma girant sobre els rajols de terra mentre porten la caixa fins al peu de l'altar. En aturar-la, més fort, el silenci.

Fills i filles del dolor, no sabem (i no voldríem) ser pares de més dolor.

A casa, me'n vaig a buscar Poemas japoneses a la muerte, una extraordinària tria de peces breus escrites per monjos zen i poetes a prop de la mort que va editar DVD Poesía l'any 2000 i que des d'aleshores no ha deixat de reeditar-se. Me'n transcric, com qui posa al compacte Cererols o Morales o el "Quid sum miser" del rèquiem de Verdi, quatre peces de quatre autors diferents...



Banzan (mort al 1730)

Adéu-siau.
Jo passo com les coses:
rosada a l'herba.


Outsin (mort al 1807)

A les arrels de l'herba
amagat sento
cucut, cucut.


Kanga (mort al 1812)

Esgarrifança:
la meva ànima es torna
una icona.


Saiba (mort al 1858)

Acosto
el meu coixí
a la lluna plena.

RECOMANACIONS



Sis homes, de Josep Maria Fonalleras (i la conversa amb ell a Vilaweb Lletres). Uuuuuh, de Gerard Vàzquez, estrenat al Temporada Alta i ara a la Sala Tallers del TNC. Acostar-se a la Fira a fer una volta al Saló del Llibre. O, tornats llibrescos, anar a veure les exposicions sobre l'editorial Barcino ("Clàssics i més", al Museu d'Història de Catalunya) o sobre les edicions del Quixot a la Biblioteca de Catalunya ("Un heroi de paper, els papers de l'heroi").

D'ON SOM

La literatura és un país on les pertinences (i les pertinències, si se'm permet) vénen sobretot (o haurien de venir) del talent i de la llibertat, via el sòl de cada llengua.

Els escriptors i els llibres som d'allà on som llegits.

NO HO TORNARÉ A FER



Ja sé que dos dies seguits no toca, que inflem més la bèstia cada cop que en parlem, que la pitjor estratègia és donar protagonisme als extrems, etcètera, etcètera, però de vegades passa que no te'n pots estar. Hi torno, doncs, amb promesa d'esmena, per enllaçar-vos aquests fragments d'una lúcida entrevista d'ahir a El Mundo (el mateix diari que dies enrere publicava una llista de comerços catalans a Madrid, en algun dels quals després van aparèixer pintades estil "Berlín anys trenta", però ja sabem que res no té res a veure amb res).

El TdQ hi xalarà: resulta que s'acosta la fi dels temps peninsulars i nosaltres, fenicis, anem badant... Perquè a Catalunya, a banda d'ajudar a perpetrar cops d'estat, vivim sense adonar-nos-en sota la dictadura del terror roig, mentre Montilla executa tàctiques nacionalsocialistes, la COPE pateix per ser "demasiado catalana", Zapatero amaga un monstre ("como Chucky, el muñeco diabólico"), qui mana a Espanya és Polanco i el millor que pot fer el Rei és abdicar.

Amb aquest panorama, no s'entén que a Eto'o, Giuly i Motta, escamot de maulets camuflats de festucs, no els apliquessin ahir l'antiterrorista per no aplaudir el simpàtic públic de Getafe enaltit amb els toros i les àligues preconstitucionals i amb aquell càntic tan nostrat de "Polaco el que no bote" (o era "Polanco"?). Ens ho ha advertit FJL: "En un par de años o esto se ha roto del todo, o estamos en una dictadura a la mexicana, o hemos tenido una crisis balcánica"... ¡Rijkkard, no te rajes!

PENÍNSULA, UNA

Ahir a la Plaza del Sol, quilòmetre zero de totes les carreteres radials que es fan i es desfan, en un acte unitarista per anar escalfant els motors del trentè aniversari de Montejurra, el filòsof Gustavo Bueno (a qui devem les impagables preguntes/resposta d'España no es un mito) va afirmar davant de deu mil ànimes i de l'alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, la regidora d'Asuntos Sociales, Ana Botella, i l'excomissària Loyola de Palacio que "la unidad de España se funda en la nación española y no caben dos naciones en la Península". L'ambaixador de Portugal, José Filipe Moraes Cabral, va presentar-se minuts després a la plaça visiblement commocionat, amb la bena que li acabava de caure dels ulls a la mà i cridant gairebé sense accent: "¡Lo mejor ya no es enemigo de lo bueno!". Mentrestant, per la megafonia Jon Juaristi enfilava la lectura d'un manifest a favor del bon rotllo sense distincions: "(...) De esta manera, el movimiento cívico del País Vasco, que tuvo por detonante la revuelta democrática de Ermua de julio de 1997, se fue extendiendo por toda España a medida que se percibía que el terrorismo de ETA era la punta de un iceberg totalitario formado por los nacionalismos de signo etnocultural y esencialista que tratan de imponerse a los ciudadanos españoles, coordinando sus estrategias, como prueban el Pacto de Estella-Lizarra, el Pacto de Perpiñán o la Declaración antidemocrática de Barcelona. Hitos en ese proceso han sido el Plan Ibarretxe y el acuerdo del Parlamento de Cataluña para impulsar un estatuto inconstitucional. Se ha planteado así una situación de enorme gravedad por el potencial enfrentamiento entre los españoles y por el riesgo de facilitar el establecimiento de sistemas totalitarios en las regiones aludidas... Els preparatius de la consegüent operació de la guàrdia urbana capitalina contra els icebergs i el feixisme van coincidir amb l'arribada de les primeres notícies del rebuig per part dels canaris a la independència no sol•licitada acabada de proclamar pel filòsof Bueno. Davant del desconcert dels presentes, Mikel Buesa, president del convocant Foro de Ermua, va haver d'aclarir a tothom que allò estava passant perquè "Zapatero se ha convertido a la religión del nacionalismo". Mentrestant, al seu costat a la tribuna, el bisbe Francisco Caja (de la prelatura de Convivencia Cívica Catalana) ja marcava al mòbil el número de la Unidad de Cazaherejes.

GRA DE MOSTASSA

Com en altres grans esdeveniments col·lectius, la Fira de Frankfurt és també (o sobretot) una suma de mirades, de moltes maneres de veure-la. D'entre les que he anat escoltant i llegint fins ara, em quedo amb els records desordenats d'El Llibreter (amb una bona tria d'enllaços de propina) i amb la mitja dotzena de posts que hi ha dedicat Oriol Izquierdo. El site de la Fira, per la seva banda, ha incorporat una tria de fotografies de l'edició d'enguany que també ajuda a fer-se'n una certa idea, tot i que s'hi opta per anar a buscar sobretot els lectors/visitants d'un en un, i d'aquesta forma no acaben de transmetre una de les sensacions més evidents quan ets allà: la d'enormitat.

I parlant de proporcions, com ja feia en un dels posts que vaig escriure des de la Fira, ahir vaig obrir a l'atzar una joia pescada a La Central (els Aforismes de Zürau acabats d'aparèixer, amb traducció de Feliu Formosa) i resulta que Franz Kafka hi deixa anar: "Dues possibilitats: fer-se infinitament petit o ser-ho. La primera és perfecció i per tant inactivitat; la segona, començament i per tant acció". Acció, doncs!

2 ACUDITS

Embolicats a parlar d'antisionisme per les tornes de l'afer Ben Ami (són interessants els comentaris al "Mail obert" de Vicent Partal), El ribot m'envia al darrer New Statesman, amb un dossier sobre Israel que inclou una breu selecció d'acudits. Dos em fan riure una bona estona i he pensat que potser a algú altre li passarà el mateix. Que prou que ho necessitem. El primer:

A Russian, a Pole, an American and an Israeli are each asked by an interviewer: "Excuse me, what is your opinion on the current meat shortage?"
The Russian replies: "What's an 'opinion'?"
The Pole replies: "What's 'meat'?"
The American replies: "What's a 'shortage'?"
And the Israeli replies: "What's 'excuse me'?"

I l'altre:

At mealtime on an El Al flight an attendant asks a passenger: "Would you like dinner?"
"What are my choices?" he inquires.
"Yes or no," she replies.

I de cop m'adono que potser acabo d'escriure --desenfocat-- el post que no volia escriure sobre el dia 2...

ESTIRAAR O AMAGAR



A la llengua li va molt millor ser usada i estiraada d'aquesta manera meravellosa que transcriu el Club de la bohèmia (premi al periodista, al cap de secció o a l'editor de torn al Diari de Girona!) que no pas ser amagada, reclosa com diu que va passar ahir a València.

Comparteixo el ràpid posicionament de Vicent Partal: hi ha poquíssims casos en què estigui justificat censurar que la gent expressi lliurament les seves idees... i aquest de cap manera no n'és un.

AUTOGOLS



"Avui, la mirada nacional és el pitjor enemic dels interessos nacionals."

Ulrich Beck

MERAVELLES DEL TAXI

"El fútbol es fútbol y la política es política, y nunca han tenido nada que ver que yo sepa"... A Onda Rambla (gentilesa del taxista, que fa com que ni se l'escolta), a la tertúlia de Luis del Olmo, Isabel San Sebastián exerceix d'intel·lectual amb vehemència crítica contra la pancarta pancatalanista que es va mostrar dissabte passat des del centre del camp del Barça. I com que els contertulians no s'hi enganxen, hi torna, aprofundint l'anàlisi: "Cuando tú mezclas la empresa y la política estás politizando la empresa o el deporte". Impressionat, he tret un paper per transcriure les seves frases, no fos cas que després se me n'escolés algun concepte. I m'he trobat que a la llibreta, just a la pàgina on esgarrapava per a la posteritat les paraules de la periodista, hi tenia apuntada una frase de fa un parell de dies d'un especialista sobre el tema, Florentino Pérez, al "Foro de El Mundo de Baleares". El president blanc i del grup ACS hi reblava amb finor els arguments de la sàvia rossa: "El Real Madrid es la marca de España". Pues eso.

FUTURE JUST PASSED

"That's no joke": tornes de viatge i et trobes mig perduda amb lletra petita en una pàgina de cultura la notícia de la mort, dijous passat, de Shirley Horn, la clara veu imantada que l'any que tu vas néixer cantava "My future just passed" a Loads of love, al costat d'una de les millors (i més netes) versions del "Ten cents a dance" de Rodgers & Hart, d'un impressionant "Only the lonely" en tempo lent, un "Do it again" fet amb murmuris i un "Love for sale" mig recitat damunt de la base de baix, trompeta i bateria.

Després dels discos antics dels cinquanta i els seixanta, Horn (mimada per Miles Davis) va desaparèixer del mapa, i quan li va venir de gust, ja a principis dels noranta, va tornar a escena i als estudis. Els de Verve, que tenen vista, van editar el 1999 un Ultimate Shirley Horn triat per Diana Krall amb enregistraments recents en què Horn canta i toca el piano amb una veu més cansada però tant o més suggerent ("Estaté") i valenta ("Foolin' myself") que abans: el cercle es tancava, la corona del control del fraseig queda en bones mans...

And ev'ry time I pass
And see my face in a looking glass
I tip my hat and say
"How do you do, you fool
You're trowing your life away"
I'm acting gay
I'm acting proud
And every time I see you in a crowd
I may pretend
But in the end
I'm just foolin' myself

ATRÁS

"Si nos la quieren cambiar, tenemos derecho a dar nuestra opinión"... Sabia que em sonava però no aconseguia recordar de què. I al final, remenant papers, ho he trobat. Diu l'article 24 de la recent constitució de la república d'Armènia (1995), en la llengua d'Acebes: "Todos tenemos derecho a dar nuestra opinión. Nadie está obligado a cambiar su opinión. Tenemos derecho a la libertad de discurso, incluso a la libertad para buscar, recibir y difundir información e ideas a través de cualquier elemento de información, sin tener en cuenta las fronteras del Estado".

Armènia i el Caucas són, doncs, el referent: suposo que la banda sonora dels anuncis de la campanya informativa davant de l'actual agressió anticonstitucional serà, per tant, una cançó de Charles Aznavour ("Toi contre moi"?), amb una foto per alguna banda d'Orhan Pamuk, premi de la Pau dels llibreters i editors alemanys, i imatges de fons evocant amb valentia el genocidi de 1915-1917, quan l'imperi otomà es va veure obligat a exterminar alguns centenars de milers d'armenis davant de l'amenaça que representava la seva suposada falta d'entusiasme patriòtic per la pàtria adequada. Ho diu el manual de la clenxa perfecta: "No se puede imponer una reforma del modelo de convivencia por la puerta de atrás".

LA MIDA SÍ QUE IMPORTA

Tots som petits a algun nivell, respecte d'algú altre: també els aparentment molt grans. I és només des de la petitesa (des de la relativitat) que es pot sostenir alguna cosa.

Tot és petit. I els que ho obvien, transparents.

TRES PILARS

El president del Gremi d'Editors alemany ho té clar, i ahir ho va dir sense cap mena de vel: la Fira de Frankfurt es fonamenta sobre tres pilars, que són el negoci, la cultura i la política. No saber-ho o fer veure que no se sap, o referir-s'hi fent veure que funciona només sobre dos (ja no diguem sobre un) són ganes de fer l'estilita.

SAPS QUIN NÚMERO CALÇA LA TEVA FILLA?

Tarda de diumenge a l'estudi. Mentre elles fan deures, jo navego i responc missatges. Una s'aixeca i se m'acosta amb cara de dubte, i ja tremolo. M'allarga un full ple de problemes matemàtics, i em demana si la puc ajudar. És clar que sí... Sota un encapçalament que diu "Efectua les següents operacions", els ulls se me'n van cap a la rastellera de xifres i signes. I llavors ella em pregunta, abaixant la veu:

—Pare, què vol dir efectua?

IMPROPIETATS

Potser no cal anar a buscar un Coromines, però de vegades la (in)capacitat lingüística de les veus que surten de la tele et deixa garratibat.

Aquest matí, mentre esmorzava, a Tele 5 narraven (per dir-ho d'alguna manera) el gran premi de la Xina d'automobilisme, i de cop sento que el saviet de torn sentencia: "Michael se marcha cariacontecido"... Alço els ulls i veig Schumacher de molt lluny caminant decidit amb el casc (i a sota, és clar, el passamuntanyes) posat. Però cariacontecido, se suposa. O gestoacontecido, qui sap. Poc després, amb motiu d'una segona neutralització de la carrera, el mateix comentarista sosté que al paddock de l'equip d'Alonso "Seguro que deben estar dando crédito". Es veu que, de la sorpresa, la casa Renault s'ha transformat en un banc. Per això, quan surto al carrer, vaig amb compte: avui no m'estranyaria que el cel s'em caigués al damunt...

TENIM PARAULES

Si Mediavaca i Arnal Ballester van titular No tinc paraules un dels millors àlbums il·lustrats dels darrers temps, avui uns quants podem replicar il·lusionats que nosaltres sí, que ja tenim paraules, dos magnífics substantius nous de trinca per fer-nos companyia...

Aviat farà dos anys, quan vaig ficar-me al Blogger a veure si era veritat que costava tan poc obrir un quadern digital, a l'hora de subtitular aquest F l u x vaig convertir el blog en bloc sense gosar imaginar-me que el Termcat acabaria fent oficial tan poc després aquella proposta que altres amb més coneixement de causa també aplicaven de bon començament: ja podem, doncs, escriure bloc i blocaire en bell catalanesc (i oblidar-nos del "diari interactiu personal"), i d'aquí a no res fins i tot ho trobarem al diccionari. Per una vegada, com en els temps de Fabra i Carner i Sagarra, veiem créixer i canviar, modelant-se als nostres usos, la llengua entre els nostres dits. Quina agradable sensació de propietat, en tots els sentits de les paraules.

D'HONORS I VIURES

Cent set anys després, com aleshores...


ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos? – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall


Joan Brossa

MÉS ENLLÀ, MÉS DE PRESSA

Parlant de Joseph Brodsky en un article necrològic publicat al New York Times Book Review, el Nobel irlandès Seamus Heaney apunta que el també Nobel nord-americà d’origen rus (professor a la universitat de Michigan, Poet Laureate l’any 1991) havia exemplificat en vida precisament allò que més valorava de la poesia: la capacitat del llenguatge per anar més enllà i més de pressa de l’habitual, atorgant així una via d’escapada a les limitacions i les preocupacions del jo.

A banda de l’exactitud de la frase en referir-la a Joseph Brodsky, em sembla una resposta prou suggerent a la pregunta rere la pregunta sobre la poesia: sovint ens demanen (o ens demanem) per què escrivim poesia, i això té una primera resposta prou clara, que és que hi trobem (o que la poesia ens dóna) alguna cosa que no trobem enlloc més. Però, llavors, la següent pregunta és òbvia: i quina és, què és aquesta “cosa”? Apuntar que té a veure amb una capacitat, i amb una capacitat del llenguatge, és ja un bon punt de partida. Un punt de partida (un punt de vista) que molts compartim amb Joseph Brodsky i Seamus Heaney. No es tractarà, òbviament, de tot el que la poesia podria fer, sinó del que efectivament arriba a ser; no es tracta d’un simple joc d’elucubracions teòriques sinó d’un catàleg –-en el més noble sentit de la paraula-– d’intents, de camins, de recursos engendrats amb paraules (perquè sense engendrament no hi ha poesia).

TORNEN ELS GRECS



Dilluns vinent, a dos quarts de vuit del vespre, es presenten a Barcelona (a la sala del Vigatà del Palau Moja, a la Rambla) Receptes perilloses, La retirada dels nou i Blau fosc, gairebé negre i Amb pomes escampades, tres novetats recents de literatura grega contemporània traduïda al català, les dues primeres a càrrec de Pagès editors i l'altra d'Emboscall i la ILC, i hi comptarem amb la presència de Thanassis Valtinós (guionista d'Angelopoulos), Andreas Staikos i Haris Vlavianós, tots plegats camí del Liber, on la literatura grega és aquest any la convidada d'honor.

A Amb pomes escampades, llegim:

I N E S P E R A T

La música va caure de la nit; una mica distreta i una mica tot just a la boca. En l'instant en què et disposaves a embolcallar-te en pauses rodones, entren uns brunzits tèrbols i vessen pertot colors. Directament. Obres un moment a veure i una arrogant llengua de vent t'aixeca a la seva esquena. Espurnejant fora de la teva pensa normal sorgeixes darrera les muntanyes. No ets ningú i algú té de sobte una sensació de pena; una mica distreta i una mica tot just a la boca.

Maria Lainà (trad. del seminari de traducció poètica de Farrera)

UBI SUNT (QUI ANTE NOS FUERUNT)



Mario Vargas Llosa, en una entrevista d'avui: "No me creerá usted, pero le aseguro que, durante mis años en Barcelona, no conocí a un solo nacionalista"...

Le creemos, maestro, le creemos.

[En Pere de Saragatona ho veu diferent.]

L'ESTATUT A MADRID

Per a la resta no ho sé, però pel que fa a l'article primer de la "Proposta de proposició de llei orgànica per la qual s'estableix l'Estatut d'autonomia de Catalunya" la cosa és ben senzilla: deixem que ho decideixin els lectors de l'ABC...

BABELIANS

Veig la bola del món que navega, plena de veus, en el gran silenci del cosmos...

Llegeixo embadalit (rellegint, en bona part) L'arca de Babel de Carles Torner. Un altre llibre de no pas fàcil adscripció genèrica que, potser per això, no avorreix ni embafa. I obre portes al món i a les idees. O tinc molta sort o començo a saber triar, perquè al llarg dels darrers mesos he anat fent una petita col·lecció de bones lectures d'excel·lents autors contemporanis meus en la llengua que ens aplega i ens pesa: El dia de l'ós, El manuscrit de Virgili, Homeless, Instruments òptics, La lentitud del mar, Les cendres, Magrana, T'estimo si he begut...

Col·legues a l'arca, camí de l'eixut.

1906

Ara que finalment tenim nou Estatut, potser no sigui fora de lloc recordar que l’any vinent, just quan se sigui al punt àlgid de la negociació d’aquest text a Madrid, celebrarem, entre d’altres efemèrides, el centenari de Solidaritat Catalana, el moviment unitari de carlins, la Lliga, republicans i nacionalistes d'esquerres (pràcticament tots els partits, tret dels lerrouxistes) que va guanyar clarament les eleccions de 1907 i va ser un dels fonaments de la Mancomunitat de Catalunya. Vull dir que no tot està per inventar.

DITS

Em miro els seus dits mentre recita, assegut al meu costat: vells, neguitosos, bonics. Em fan pensar en els dits lleugerament botits de la iaia Cecília, en la mà tota tacada de la iaia Antònia. Va dient els versos, alguns dels quals em sé de cor, però ara els veig sortir directament dels seus dits. A la sala ja només hi ha uns dits i un llibre tremolós i una veu, que els prolonga i ens acull. Versos i dits. Versos dits.

UNA GUERRITA

A quaranta-vuit hores del conclave de final de curs de l'"Has estat tu?", transcric enfebrat un apunt prou significatiu del to que tenen les coses fa setmanes (i que tindran a partir de divendres durant mesos, calcem-nos) a determinats mitjans de l'Estat. Més que res perquè, després, amb el pas del temps, d'aquestes brometes te n'oblides, o les evoques generalitzant de forma abstracta i imprecisa enllà de les anècdotes, que és on hi ha (amagada en forma de llavor) el tros trencat de veritat que tot conté...

"Conociendo la cobardía de los políticos nacionalistas, no haría falta ni una guerrita de Gila para poner las cosas en orden. Bastaría con un desfile."

Alfonso Ussía, La Razón, 27 de setembre de 2005

[Per contrast, el mateix dia, una peça també carregada d'actualitat però que la dispara cap a la permanència: el "Cap de setmana de tardor" de Biel Mesquida.]

PESCANT

Veure-la. Que et vegi. I que majestuosament se'n vagi, amb un lleu cop de cua.

VIATJAR



Viajar, sí, es muy saludable. Te permite descubrir que el mundo es azul como una naranja y que a veces incluso está bien hecho.

Xuan Bello, a l'"Agenda de nieblas" d'avui

RETORN

LA PLUJA, A LA NIT

La pluja, a la nit,
el cel il·lumina,
i és ròssec d’estels,
cabellera humida,
soroll trencadís
i joia florida.
La pluja, a la nit,
és blanca i és viva,
i és fum i forment
i plata brunyida.

Jaume Agelet i Garriga (1888-1981)

MÒBIL

Mai no és tan important.

PROFECIA

"No t'adones en què t'has convertit, però ja t'ho trobaràs tard o d'hora", li havia dit. Va mirar-se al mirall. Hi veia el gest de sempre, les mans de sempre, la cara de sempre, potser amb les bosses de sota els ulls una mica més inflades per la feina... I va recollir la cua per no trepitjar-se-la, camí de l'amenaça.

PALAU

Pensar en adagio, actuar en scherzo.

TORNA EL CLUB

El sector editorial en català es mou, i això sempre és bon senyal. Avui, hem conegut la notícia de la represa del Club Editor com a segell independent, amanida amb unes significatives declaracions de Maria Bohigas, néta de Joan Sales i ara responsable del segell. La veritat és que hi ha un grapat de bons llibres que mereixen ser rellegits (o simplement llegits en el cas de les noves generacions de lectors) dormint el son dels justos als dipòsits bibliotecaris, i que aquests llibres, amb les regles dels grans grups editorials a les mans, difícilment tindran mai bitllet per tornar a provar --ni que sigui des de la discreció-- l'aventura dels taulells de novetats i els articles i ressenyes als suplements.

.CAT & PAPERS

Alegria per partida doble!

Qui ens ho havia de dir, que acabaríem celebrant aquestes dues fites el mateix dia...

BRASA

Sotraguejat per la comèdia humana, amb el desànim i la ira ocupant-me (a parts iguals que no sé sumar perquè explotin) a pensió completa, voldria ser capaç d'interpretar i sostenir durant prou dies un piano amb la intensitat del fort, seguint la imatge proposada per Salvador Mas als seus músics: "Heu de pensar en una brasa que crema, més cap endins que cap enfora".

De moment, escolto i torno a escoltar l'adagio molto e cantabile de la novena de Beethoven, a l'espera del concert de dissabte al Palau (si us vaga, aquí teniu invitacions per a l'assaig general de demà dijous al vespre).

AH, SÍ?

Algú hauria de comprar a aquests nois una bola, però de vidre...

YOUR BELLY'S TOO BIG

No sé estalviar-me la incomoditat davant de la constatació que, per entendre'ns, a les trobades de poesia catalana (i a les tertúlies de poesia catalana, i a les ressenyes de poesia catalana, i a les polèmiques de poesia catalana) es parla massa (parlem massa exclusivament) de poesia catalana.

COM UNA PINTURA

A la feina, he canviat de despatx, i ara tinc una gran finestra oberta a un racó de l'espectacle de la ciutat. I avui, mirant-me els tres arbres abrandats en mans del vent, pensava en un poema de R.S. Thomas que de moment descansa traduït en aquella carpeta...


LA VISTA DES DE LA FINESTRA

Com una pintura exposada davant nostre,
però menys fràgil, sense edat; aquests colors
es renoven cada dia amb variacions
de llum i de distància que cap pintor
no assoleix o suggereix. I hi ha el moviment,
el canvi, quan els blaus del núvol
són guarits per la llum solar, o la neu remata
un ànim negre; tan sols l’or, al vespre,
per escalfar el cor. Tot al llarg de la història
el gran pinzell no ha descansat,
ni s’ha assecat la pintura; i això no obstant, quin ull,
mirant-ho fredament, o, com ara nosaltres,
a través dels vidres de les llàgrimes, ha vist mai
aquesta obra i no estava acabada?

 R.S. Thomas ("The View from the Window")

POC ABANS DE LES DEU



Jo, quan sigui gran, vull ser guionista del "Guiñol". Ara fan deu anys, i per celebrar-ho han posat en marxa un concurs i tenen un portal amb alguns dels millors vídeos de la seva història. No us els perdéssiu. Els que han triat de 1999 i 2000 encara em fan riure sol...

CAMILLE, KATRINA

Ahir, veient les imatges tan polides de la represa de la tercera temporada de CSI a Miami i la caiguda i la sang al voltant de Tim Speedle, em van venir al cap aquestes altres tan reals, tan actuals, del blog "Eye of the storm", i la del monument caigut. No només la glòria, passa de pressa.