MÉS ENLLÀ, MÉS DE PRESSA

Parlant de Joseph Brodsky en un article necrològic publicat al New York Times Book Review, el Nobel irlandès Seamus Heaney apunta que el també Nobel nord-americà d’origen rus (professor a la universitat de Michigan, Poet Laureate l’any 1991) havia exemplificat en vida precisament allò que més valorava de la poesia: la capacitat del llenguatge per anar més enllà i més de pressa de l’habitual, atorgant així una via d’escapada a les limitacions i les preocupacions del jo.

A banda de l’exactitud de la frase en referir-la a Joseph Brodsky, em sembla una resposta prou suggerent a la pregunta rere la pregunta sobre la poesia: sovint ens demanen (o ens demanem) per què escrivim poesia, i això té una primera resposta prou clara, que és que hi trobem (o que la poesia ens dóna) alguna cosa que no trobem enlloc més. Però, llavors, la següent pregunta és òbvia: i quina és, què és aquesta “cosa”? Apuntar que té a veure amb una capacitat, i amb una capacitat del llenguatge, és ja un bon punt de partida. Un punt de partida (un punt de vista) que molts compartim amb Joseph Brodsky i Seamus Heaney. No es tractarà, òbviament, de tot el que la poesia podria fer, sinó del que efectivament arriba a ser; no es tracta d’un simple joc d’elucubracions teòriques sinó d’un catàleg –-en el més noble sentit de la paraula-– d’intents, de camins, de recursos engendrats amb paraules (perquè sense engendrament no hi ha poesia).